Els set magnífics

Amb l’objectiu d’alliberar-se de la tirania de Calvera, cap d’una banda de malfactors, els habitants d’un llogaret prenen la decisió de contractar set pistolers perquè els alliberin d’aquesta opressió. Els ‘set magnífics’ accepten el repte i elaboren un pla per capturar el bandit que, malgrat la seva destresa, acaba fracassant... A partir d’aquí, que cadascú adapti com millor li plagui l’èpic western de John Sturges, remake de “Els set samurais” d’Akira Kurosawa, a la realitat catalana. Albiol al marge, quasi tots coincidiran a atorgar el paper de Calvera a Mariano Rajoy i, si se’m permet la simplicitat, el de Yul Brynner a Raül Romeva.

Professor emèrit de lambada

Si fa poc més d’un any algú hagués dit que Raül Romeva seria el candidat d’una llista de confluència amb el president Artur Mas i el cap de l’oposició Oriol Junqueras de números 4 i 5 respectivament, li haguessin dit que s’havia begut l’enteniment. Però el procés ha fet que la política catalana sigui de tot menys previsible. Raül Romeva, fins les darreres eleccions eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, s’han convertit en l’home de consens entre Convergència i Esquerra. Es desconeix, quants van perir abans en la taula de negociacions.

El seu currículum avala la tria: doctor en relacions internacionals i llicenciat en ciències econòmiques. La seva trajectòria professional va del bracet de la cultura de la pau. La militància política comença l’any 1989; el 2004 és elegit eurodiputat i es manté fins al 2014, quan abandona Iniciativa per discrepàncies amb la direcció del partit per la tebior independentista. Penja els hàbits polítics amb la idea d’apartar-se, almenys durant un temps. Però el retir polític li dura un no-res. Acaba estant en el lloc oportú en el moment indicat i esdevé l’escollit. Per si tot plegat fos poc, Romeva ha estat nadador, bastoner, dansaire i professor de lambada, i és casteller i escriptor.

Ballarí del federalisme

A Miquel Iceta només li faltava ser el candidat del PSC a les eleccions catalanes, i ja ho és. Abans, ha fet tots els papers de l’auca socialista i, malgrat els diversos terratrèmols que han sacsejat el partit, ell és un gat vell que sap caure dret. Els qui l’admiren, socialistes i/o forans, coincideixen a elogiar la seva intel·ligència, murrieria i verb apassionat. Se’l veuen capaç de vendre sorra al desert, i fe de Déu que el que necessiten els socialistes ara és un bon flautista d’Hamelín, hàbil amb la flauta i en l’encant de masses.

Però no sembla que amb la reconeguda destresa del qui anomenen lampista del PSC –es coneix tots els topalls del partit a Nicaragua– n’hi hagi prou per capgirar l’esfondrament socialista. Les enquestes releguen a comparsa el paper d’un partit que l’any 1999 i amb Pasqual Maragall al capdavant va tocar cim, guanyat les eleccions en vots però no en escons –tot i obtenir-ne 50. Des de llavors, el PSC no ha deixat de perdre llençols a cada bogada.

Iceta, que esgrimeix com a bandera electoral el federalisme, ha aconseguit esgarrapar els seus instants de glòria en una campanya difícil i diferent gràcies a la seva desinhibició ballarina.

Un pivot contundent

L’exjugador juvenil del Badalona, Xavier García Albiol, va entrar en política als 23 anys i ara en farà 48. Tot i que costa no veure’l, va aguantar sense fer massa soroll escalfant la banqueta del Partit Popular fins assolir la preuada alcaldia de Badalona. A partir d’aquí, aquest pivot contundent no ha deixat d’encistellar i, per fer-ho, no ha dubtat en usar sempre que li ha calgut un joc barroer, de colzes i cops baixos –discurs xenòfob. Però Badalona no és Catalunya i, tot i que encara hi ha partit per disputar, les enquestes no li són gens favorables.

Quan va ser nomenat candidat del PP català, va repetir fins a l’esgotament que ell sempre ha tret millors resultats que els seus predecessors. Alicia Sánchez-Camacho va treure 19 diputats en les eleccions de 2012; ara les enquestes situen els populars en una forquilla 11-13 diputats. De llengua afilada, Albiol esgota els darrers minuts de partit observant impotent el marcador advers i l’estretor d’una remuntada.

El veí desconegut

Tot i que a cop de dir que és el gran desconegut de la campanya –pòdium que es disputa amb Arrimadas–, Lluís Rabell ha anat assolint certa popularitat, el que és cert és que aquest activista veïnal, traductor i intèrpret, lluita per surar en un mar ple de polítics mediàtics. La foto de mil micròfons apuntant al seu mentor Pablo Iglesias i menyspreant-lo a ell, que és en realitat el candidat de Catalunya sí que es pot, ha fet fortuna com a resum més o menys cruel d’una tossuda realitat.

Rabell arrossega aquest handicap i l’ambigüitat d’una coalició d’esquerres on conviuen independentistes i unionistes sota el paraigua del dret a decidir. Cansat que l’assenyalin com independentista dia sí i dia també perquè va votar ‘sí-sí’ el 9N, en un dels debats a set bandes, Rabell va voler deixar clar que ho va fer perquè no hi havia papereta de “l’aneu a fer punyetes”, que és el que en realitat el cos li demanava votar.

La noia que hi ha darrere el Rivera

La història d'Inés Arrimadas és com la de les grans actrius que van entrar en el món de la interpretació per casualitat: quantes vegades no haurem sentit l’amanit “vaig acompanyar una amiga a un càsting i em van agafar a mi”. Doncs, a l’Arrimadas li va passar quelcom semblant: va acompanyar una amiga a un míting d’Albert Rivera i en va quedar enlluernada. I això va passar no fa pas massa, l’any 2011.

A partir de llavors, el seu creixement dins la formació ha estat meteòric: ja en les darrers eleccions catalanes (2012) va ocupar el quart lloc de la llista, i ara n’és la candidata. Nascuda a Jerez de la Frontera, Arrimadas és llicenciada en Dret i Administració i Direcció d’Empreses.

La principal virtut de Ciutadans pot interpretar-se alhora com un defecte: la força del seu líder Albert Rivera. Així, l’ombra d’aquest esdevé allargada i cobreix per complet la candidata. El més curiós del cas és que els dos grans desconeguts d’aquesta campanya, ella i Rabell, es disputen quedar segons i endur-se el liderat de l’oposició.

Anticapitalista encorbatat

La CUP ha passat de les samarretes reivindicatives del polític revelació del passat mandat, David Fernàndez, a l’elegància més clàssica de les corbates de l’aspirant Antonio Baños. Diuen que, tret d’aquesta opció estètica, l’esperit és el mateix. A diferència del candidat Fernàndez, Baños no és un desconegut, però l’efervescència adquirida aquests pocs anys pel primer pot condicionar al nounat polític. De moment, Baños tiba d’estil propi, desenfadat però rigorós, a l’hora plantar cara al repte del relleu.

Periodista –també com Fernàndez–, escriptor, federalista desenganyat i membre de la plataforma independentista de castellanoparlants Súmate, Baños es defineix anticapitalista convençut. L’home es veu en cor de portar les regnes del cavall de Troia de les classes popular catalanes i, si ens refiem de les enquestes, l’animal anirà força més ple que en l’anterior singladura. També d’acord amb les enquestes, les dones i homes de Baños poden esdevenir claus en el tragí del procés independentista.

Paladí del ‘seny’

Fa dos dies, Ramon Espadaler era el fidel conseller d’Interior del govern Mas. De perfil discret, el secretari general del comitè de govern d’UDC s’ha mantingut sempre lleial al perpetu i incombustible líder democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida. El trencament amb Convergència ha catapultat Espadaler a la candidatura d’Unió en solitari.

Així, aviat es resoldrà una de les incògnites no resoltes més interpel·lada en la recent història de Catalunya: quina força té Unió sense Convergència? De moment, les enquestes no li atorguen gaire robustesa, però Espadaler s’aferra a les sensacions del carrer per defensar un resultat digne en les properes eleccions. De moment, aquest llicenciat en Geografia i Història afiliat a Unió des de 1988 s’ha autoproclamat paladí de ‘seny’ i s’autoanomena també com l’hereu de l’esperit de la vella i ara fraccionada CiU.