Maria Climent: “El boom de 'Gina' em va posar molta pressió per a un segon llibre”

És dissabte matí, encara no són les deu, hi ha molt calma i les casetes de la Fira del llibre estan encara tancades. Avui serà un dia calorós, de moment, però, s’hi està bé. Abans que el sol no creme he quedat amb Maria Climent (Amposta, 1985) per a conversar sobre tot allò que l’ha duta a escriure dues novel·les Gina (2019) i A casa teníem un himne (2023). De la primera, se n’han fet ja onze edicions, tot un succés de vendes i lectors. De la segona, molt bona crítica De fet, fou finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any,

Mentre espere per trobar-me amb Maria Climent parle una mica amb l’escriptor Xavier Aliaga, que signarà llibres avui amb, igual que Climent, a la caseta de Fan Set. Ell ha llegit també les dues novel·les de Maria Climent, Gina i A casa teníem un himne. Compartim impressions i coincidim en el salt qualitatiu que ha fet Climent amb aquesta segona novel·la alhora que especulem sobre si els lectors de Gina la rebran o no amb el mateix entusiasme. Com diu Aliaga, les reaccions a un llibre són tot un misteri i hi estic d’acord. De vegades la crítica va per un camí i els gustos dels lectors i les vendes per un altre. En tot cas, avui els canals d’influència van molt més enllà de la crítica literària i el boca a boca continua sent, o més que mai, miraculós.

Veig arribar Maria de lluny. És una dona altra, prima, amb els cabells una mica ondulats, té una mirada desperta, aguda, i un rostre una mica de nena encara, tot i que aviat complirà quaranta anys. Busquem una taula a l’ombra per parlar tranquil·lament. Li comente que, al meu parer, escriure una primera novel·la que siga tot un èxit no és gens fàcil, però encara és més complicat escriure’n una segona i que fer-hi un gran avanç narratiu. “Quan Gina va tenir tant d’èxit no sabia què em passava –explica Maria Climent– no sabia allò que era esperable o no en escriure-la, en vendré 100, 1.000? No tenia ni idea de la repercussió mediàtica que podia tenir. Ho veia com un mal innocent i pensava: això deu ser normal, però després vaig veure que no era tan normal. I potser sí ha estat un boom, però alhora em va posar molta pressió per a un segon llibre”.

Aquesta és l’entrada triomfal de la seua segona novel·la en boca de Marga: “Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres d’escola. Me feia besets (no gaire, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res”.

No sé què pensaran els lectors d’aquest inici. Per mi els començaments de les novel·les són decisius, tant, que d’ells depèn molt sovint la seducció total. I això és el que vaig viure amb A casa teníem un himne, una seducció i una rendició incondicional. La història em va atrapar: la manera com està contada, el ritme, el sentit de l’humor de Climent, tan subtil, agut i intel·ligent, i la personalitat de les tres dones protagonistes: Remei –la germana gran–, Marga –la menuda–, Erne –la mare– i finalment l’aparició de Roberta –amiga d’Erne i contrapunt. Els homes protagonistes queden en un “segon plànol”, però crucials. Són el pare, difós en la història, el Jaume –el gran amor de Marga– i Gerard –el marit de Remei.

En el camí recorregut per Maria Climent des de Gina fins a A casa teníem un himne, totes dues publicades per L’Altra Editorial, han passat moltes coses, de tot això, de les Terres de l’Ebre i dels seus inicis professionals a Barcelona, en parlem en aquesta conversa. També de la decisió de deixar la ciutat i tornar als orígens, a prop de l’Ebre.

Maria, quan llegim la seua biografia a la solapa de les novel·les trobem: “Ha treballat de professora d’idiomes, de copywriter, de content manager, de social media manager, de professora d’escriptura i de cronista...” Ja ens explicarà, quantes feines i quins noms!

Sí, abans de 2019, any de la primera novel·la, i entre mig, entre els dos llibres, he fet de tot, tot tipus de feina relacionada amb l’escriptura. Moltes feines abans de donar el pas definitiu cap a la narrativa. Com que sabia idiomes i sabia escriure vaig trobar treball en diferents departaments de màrqueting i feines relacionades amb WordPress. El meu primer treball de màrqueting fou en 2010, i el 2014 vaig crear la meva pròpia empresa dedicada al contingut corporatiu, una S.L que durà fins a 2018. Des d’aleshores fins ara torne a treballar com a professional autònoma, ara molt centrada en l’escriptura narrativa.

Quan comença a escriure Gina?

Començo a escriure el 2016, en un moment molt delicat de la vida en què fuig de moltes coses per fer alguna cosa que m’ompli perquè m’acaben de diagnosticar esclerosis múltiple. En aquell moment em dic que si això em pot traure part de vida, què puc traure jo de la vida? Em dic que haig de trobar alguna cosa que em compensi, que no pot ser que la vida m’ho hagi robat tot. I és aleshores quan entro en el taller d’escriptura de l’Eva Piquer, del Catorze.cat. L’Eva em va animar a escriure articles setmanalment, i quan duia un any més o menys així, em vaig posar a escriure Gina. Era un moment decisiu, volia tenir fills, i hi havia la premissa de l’embaràs i del tractament, del que jo rebia i del fet que fos compatible amb un tractament de fertilització. Era ara o mai? I em vaig guardar la premissa i vaig escriure Gina. Tot plegat, el periple per a ser mare va començar llavors i va acabar fa poc, ara fa quinze mesos, quan va nàixer la meua filla Carlota. De fet, acabo de publicar en Ara llibres un assaig sobre la infertilitat amb el títol Mai és una paraula molt lletja.

L’èxit de Gina la va agafar per sorpresa?

Quan Gina va tenir tant d’èxit no sabia què em passava –comenta– no sabia allò que era esperable o no en escriure-la, en vendré 100, 1.000? No tenia ni idea de la repercussió mediàtica que podia generar. Ho veia com un mal innocent i pensava: això deu ser normal, però després vaig veure que no. Potser sí ha estat un boom. Però alhora em va posar molta pressió per a un segon llibre. Pensava que allò podia ser un One hit wonder, un colp de sort. I em demanava si seria capaç d’escriure un segon llibre. Tenia la síndrome de la impostora i alhora molta pressió sobre mi mateixa. I clar, des de Gina fins ara ha passat un temps i no soc la mateixa persona. A més, Gina la vaig escriure en sis mesos i A casa teníem un himne m’ha dut tres anys i sis versions. No té res a veure-hi. Tot i així, crec que els lectors de Gina trobaran la mateixa veu, el mateix to, de fet la Gina i la Marga, una de les protagonistes de la segona novel·la, tenen molt en comú, s’assemblen. Però també és cert que en el segon llibre hi ha dos personatges molt més madurs, que són la Remei i l’Erne. La germana de Marga i la mare.

I la Roberta!

Sí, també la Roberta. Ella és clau i hi juga un paper important. És un personatge necessari que fa de contrapunt i que agrada molt a les dones. És tot el que no ha sigut l’Erne, la mare. La Roberta parla, abraça, cuina...

En alguns moments, és també el meu personatge favorit. En tot cas, tres anys i sis versions no és poca cosa, cal molta paciència i perseverança!

Sí, i també que t’hi acompanyen. Tenia i tinc al darrere una gran editorial i una gran editora. Eugènia Broggi no parava de dir-me: “No patisques perquè jo no et deixaré fer el ridícul”, i així fou. Vam treballar molt la novel·la i la que feia sis, la va donar per bona. De fet, la idea que fossen tres personatges protagonistes va ser seva. I estic convençuda que sense ella, amb una altra editora, jo no tindria aquest llibre.

Torne a la Roberta. Diu vostè la Roberta parla. Precisament, aquesta novel·la va del silenci, de silencis. Així és la seua entrada triomfal al primer capítol titulat Marga: “Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys”.

Vaig pensar que una novel·la que comencés així convidaria el lector a continuar llegint-la. La primera frase és un ganxo que busca la reacció dels lectors. És un cas extrem d’incomunicació. I aquí el gran contrast que esmentava: la Roberta pren decisions, s’ha divorciat dues vegades, abraça la gent, les filles, les amigues. L’Erne no expressa els seues sentiments. La Roberta, a més, és una dona adulta, lliure i feliç, i això els trenca els esquemes, sobretot a la Marga. És una mare vocacional, trena relacions, cuina, és feliç, comunicativa, expressa, toca, perquè a ella la seva mare, “no la tocava, no ens tocava, no ens parlava”. “Me’n recordo (...) Me feia besets (no gaire, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res”.

A casa teníem un himne és una novel·la magnètica, ens enxampa, gràcies, també, al sentit de l’humor. Una vegada la comences, costa deixar-la anar.

Vull que el lector capti l’humor. Com em miro el món i com m’ho explico. Tracto de trobar l’humor, com es comporta la gent, escenes que tracto que no se’m passin per alt. Valoro que em facin riure a la vida i em surt natural explicar les històries amb humor de manera que l’altre les gaudeixi. No sé, per exemple, he anat al mercat i he comprat fruita i peix, però el conte les dues tonteries que m’hi han passat. De fet, he estudiat guió d’humor perquè m’interessava i penso que aquesta mirada còmica sobre la vida l’he tinguda en escriure les dues novel·les.

Les relacions humanes, familiars, amoroses, són el fil conductor del llibre.

M’interessen molt les relacions en general, també les amoroses, i això es reflecteix al la novel·la. Les relacions amoroses d’A casa teníem un himne no són normatives. La Marga es demana permís per explorar amb el Jaume, semblant al que feia la Gina. La Marga pensa... A una mala sempre em quedarà el Jaume, i quan aquest es casa, ella es queda de pedra i finalment es posa les piles.

El triangle mare i les dues filles és l’epicentre de la novel·la. Al voltant d’aquest triangle transcorre tot.

Les dues germanes s’uneixen i se senten properes quan critiquen la mare, i la mare i una d’elles fan el mateix quan critiquen l’altra germana. La incapacitat de comunicar-se entre elles està molt present perquè a casa no s’explica res. Hi ha moltes coses que no es parlen a casa.

És tot una mica extrem, però no per això deixa de ser creïble. Jo vaig llegir la història pensat que tot això podia passar, de fet, estava passant.

M’agrada jugar a la ficció en aquest sentit, portar els personatges a la caricatura. La vida real ja la tenim, no? Ara anem a fer el pas, més enllà. Com ocorre a les pel·lícules de Wes Anderson, i els seus protagonistes, personatges que de tan tristos que són, fan riure.

En la seua novel·la les dones tenen la veu i la presència.

Elles són les grans presents i els homes els arribem a conèixer a través de les veus d’elles, com és el cas del Jaume, i del pare, un personatge ambivalent. I això genera un dilema en el lector. És el pare una bona persona després de fer el que fa o no? Perquè realment ell actua pensant “a mi se’m passa el tren...” I tot això per justificar la primera frase del llibre, la premissa. Volia parlar de les filles i la mare i vaig haver d’inventar tota aquella història.

Quins han estat els seus referents?

Doncs, pensant en aquesta novel·la, he tingut molt present el cinema de West Anderson, i la pel·lícula Viatge a Darjeeling. És la història de tres germans adults que es reuneixen i viatgen en el transiverià per anar al Tibet, a reunir-se amb la mare. O pel·lícules comiquíssimes com Little miss Sunshine. Potser aquestes són les meves premisses. Volia escriure una tragicomèdia. També m’ha influït molt la literatura de Caitlin Moran, el seu llibre Com es fa una noia, publicat per Anagrama, em va agradar molt. Moran és una cronista anglesa molt irònica. També el seu llibre Com ser famosa, la història d’una postadolescent que vol ser crítica musical. Aquests personatges em van inspirar, i la Marga va una mica per aquestes dreceres, és una mica looser, una perdedora. Però clar, què vol dir tenir èxit o ser una looser?

El llibre convida a reflexionar sobre aquest tema.

Sí, perquè hi ha dues germanes que han fet dos camins oposats, dues germanes que no es duen bé i s’envegen. Una d’elles té la llibertat, però enveja la seguretat, els diners i l’estabilitat de l’altra. Cap de les dues sembla satisfeta amb el que té. Cap de les dues és feliç. I l`èxit, així ho veig jo, i el llibre, és saber-se donar una segona oportunitat o canviar el rumb de la vida. Per això el viatge juntes a la Toscana, com un escenari i un moment transformador. I ixen diferents d’allà, de la trobada ca la mare, totes tres. ixen diferents.

I per què la Toscana?

Perquè l’Erne és un personatge quadriculat que marxa de les Terres Altes i viatja a la Toscana buscant un canvi gran. I en realitat se’n va d’un lloc que no li agrada, que no li porta bons records, a un lloc molt semblant en quant a paisatge, clima, només que a 1.000 quilòmetres de distància. I és una mica irònic. De fet a La Terra Alta li diuen La Toscana de Catalunya. És un escenari similar, però lluny.

Terres de l’Ebre, parlar de l’Ebre, accents de l’Ebre...

Gina ja la vaig escriure tota en ebrenc, en tortosí. En A casa teníem un himne he diferenciat les veus. La mare, per exemple, narra, no parla, i per l’edat no va aprendre el català a l’escola. La Remei ha estudiant, i ho ha fet en estàndard. A Catalunya l’ensenyament només contempla l’estàndard, i la faig parlar en estàndard. Els puristes de la llengua m’han criticat i parlen d’incongruències lingüístiques. Però jo ho puc justificar, i de fet, a l’editorial tenim unes normes lingüístiques a seguir. Fins i tot m’he ultra corregit. Potser vam optar per saltar-nos algunes normes, potser hi ha algun error o incongruència possible, però ha estat tot molt cuidat, mirat i corregit.

La meva tria lingüística té un sentit, perquè per a mi seria una incongruència que els meus personatges parlessin d’una altra manera. Quan he escrit assaig, ja he utilitzat un català estàndard. Ara hi ha altres autores que també escriuen en ebrenc, com ara Fàtima Llambrich. Abans no ho feia ningú. Aquí hi estem acostumats. A Barcelona, però, fem gràcia i això crea un estigma. Ara està canviant... De fet, ara a casa nostra ara els joves directament parlen castellà.

En les seues novel·les hi ha una anada i vinguda entre llengües i cultures.

Les llengües estan molt presents en la meva vida i en les meves novel·les. Parlo una mica d’italià, també per això Itàlia al llibre. Em demane com a algú que li agradi les llengües, com no li poden interessar els dialectes? A Gina, de fet, estava molt present el francès.

A mi em fa l’efecte que vostè quan escriu desafia els lectors, els arrenca somriures, els provoca...

M’agrada jugar amb l’ambigüitat quan escric, i pensar que el lector és tan intel·ligent com jo. Per això utilitzo també la ironia i una mica la caricatura. Penso ara en la frase de la Marga, “A mi no em passarà, i t’acaba passant”. La Marga quan es diu que pensava que la joventut no s’acabaria, que durava vint anys i veu que només en dura vuit.

La Marga, que se sent fracassada, engolida per la precarietat. Un dels altres temes de la novel·la, la precarietat de la vida en la gran ciutat, Barcelona en aquest cas.

La precarietat està present en tot, a sota de totes les decisions que prenem. Potser una part mínima de la societat no s’ho ha plantejat. Però és així.

Un final contundent per a tancar aquesta conversa, tan contundent com alguns dels seus personatges, com l’Erne, com la Remei: directes, gens aduladores. Tornar a reviure les protagonistes de les novel·les de Climent de la mà de la seua autora és un viatge cap a l’interior de les històries, cap als budells de la novel·la. L’escolte a ella i escolte les dones dels seus llibres: intel·ligents, una mica punxetes, ben agudes, capaces de canviar el rumb de les seues vides en un moment donat.

La veu literària de Climent, el seu to burleta, la seua agudesa i agilitat mental i narrativa, ja respiraven pels porus de Gina, però ara, amb A casa teníem un himne, ha fet salt gegant entre totes dues novel·les a través d’un procés de maduració narrativa, psicològica, intel·lectual i literària.