No es pot negar que Joan Fuster tenia una traça especial per a triar els títols dels seus llibres. El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians, Ara o mai, Un país sense política o Poetes, moriscos i capellans, entre altres, en serien exemples. Ja de bon principi fou així. Escrit per al silenci, un poemari de l’any 1954, formava part d’aquesta nissaga de títols expressius i polisèmics, memorables. Títols que com a tals suggereixen coses, preguntes, indagacions o contradiccions. I que, per tant, capturen l’atenció. Escrit per al silenci? ¿El silenci propi, el distanciament respecte d’uns versos escrits sobretot per necessitat personal i publicats en una edició de repercussió ínfima? El silenci dels altres, la voluntat de no tornar-hi? El 1977 Fuster va fer un pròleg per a la reedició, apareguda en Tres i Quatre l’any següent, d’aquell poemari, d’aquells versos, que segons ell “pràcticament havien passat sense pena ni glòria”. Tingueren noves oportunitats, i cal recordar que el recull s’obria amb el meravellós poema “Criatura dolcíssima”, que va musicar Lluís Llach. No n’ha estat precisament, en aquest cas, el silenci la resposta.
Ara bé, Escrit per al silenci és un títol que retrata el que passa sovint amb alguns escrits transformats en llibre. El seu destí és rebre escassa atenció, “passar sense pena ni glòria”, trobar pocs lectors, no traspassar un llindar modestíssim de recepció pública, no entrar a formar part del circuit cultural i del sistema de referències, no tindre una adequada projecció exterior. I és una llàstima, perquè a hores d’ara comptem amb una producció considerable de llibres d’autors i autores valencians que tot i la seua qualitat no reben l’atenció escaient. ¿Per quina raó o, més bé, per quines raons?
Entre altres, diria, la desconsideració derivada de la condició de doble perifèria que patim, que ens habita encara ara i tot sembla indicar que per molt de temps. Així és difícil construir una cultura pròpia, que és sobretot un sistema de referències auto-centrades. Sense canals de comunicació amb presència suficient -suplements literaris, programes sobre llibres, pàgines culturals solvents, difusió mediàtica, ràdio, televisió- la galàxia dels llibres (valencians) es veu abocada al forat negre de la inexistència. En termes socials i públics, vull dir, que van més enllà dels racons més o menys recòndits de les xarxes. Una altra cosa son, per descomptat, els nuclis reduïts que se n’assabenten i llegeixen, estan al cas i integren en el seu cabal intel·lectual el que altres han investigat, tractat, creat i escrit amb voluntat d’arribar a uns altres, als lectors.
Aquest tipus de consideracions ens durien lluny, perquè caldria incloure un seguit de factors causals més amplis, i donar compte també de les conseqüències que se’n deriven. Els conceptes doble perifèria, cultura subordinada, societat tocada per l’auto-odi o traïció de les elits, hi entrarien en joc. En un altre moment, si de cas, aprofundirem en aquestes qüestions, que mereixen un tractament més global, atent a factors com la nefasta tendència suïcida de la societat valenciana a perdre capital humà i a expulsar o fer la vida difícil o impossible a la gent valuosa que genera. I correlativament, a encimbellar la mediocritat, les males arts i la mala bava. O directament l’anti-cultura, com aquests dies -o anys- de la mà del PP/Vox.
Però ara voldria cridar l’atenció sobre alguns llibres recents que podrien caure en l’esmentat forat negre de l’escassa recepció per diversos factors, entre els quals destaca la precarietat dels mecanismes adequats de difusió. És de doldre, perquè es tracta d’aportacions importants, d’aquelles que ajuden a fixar referents d’una cultura, a construir-la i a enriquir-la. Si més no, caldria prendre’n nota, constatar-ne l’existència, difondre el seu contingut. Suggerir la conveniència de tenir en compte aquests llibres i arribat el cas que foren llegits, que trobaren el seu públic natural.
Sense ignorar els condicionants actuals de la lectura -en general- i el caràcter a priori especialitzat o minoritari (no son candidats a best seller!) d’alguns d’aquests llibres, el nivell actual d’alfabetització i formació de la població -res a veure amb la incapacitat lectora generalitzada de fa unes dècades- faria esperar, en principi, una recepció molt més àmplia. I no és el cas (m’agradaria equivocar-me). Alguna cosa falla. Un fenomen que ve de lluny però que ara -per raons conegudes- s’amplifica de manera lamentable. Per exemple, les pedres al camí del llibre valencià, resumides de manera plàstica en l’eliminació de la Plaça del Llibre del lloc central de la ciutat de València, ens parlen d’una nul·la voluntat de promoció. Més bé tot el contrari: d’una pulsió d’esborrament.
Tot aquest preàmbul o exordi ve a tomb de quatre llibres que -per diverses raons- convé no perdre de vista: La pàtria llunyana. Escriptors valencians de l’exili (AVL), de Josep Palomero, ed.; els dos volums de Dones i valencianisme: Pioneres, 1900-1939 i Clandestines, 1940-1969 (Nexe) de Maria Lacueva Lorenz; El vici de la introspecció (IAM) de Josep Iborra; i Escriure és reescriure. Anàlisi i testimonis en la literatura actual (Tirant), a cura de Francesco Ardolino, Carme Gregori, Gonçal López-Pampló i Pere Rosselló Bover.
La pàtria llunyana és un volum col·lectiu -a cura de Josep Palomero- sobre l’exili valencià que coincideix amb l’exposició que s’ha pogut veure al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Que edita també aquest llibre a la col·lecció Recerca (en fa el núm. 26). Sempre és oportú estudiar i difondre el que es va perdre amb l’exili republicà, foragitat per la intolerància i la persecució de la dreta reaccionària de sempre -clerical i feixista- emparada en la dictadura franquista, defensora de privilegis ancestrals.
Ja s’havien fet moltes coses abans en aquest sentit, i cal recordar que el gran expert en l’exili és el valencià Manuel Aznar Soler, ànima del GEXEL, que tants fruit ha donat, i que també col·labora en aquest llibre divers i dispers, que per cert inclou altres exilis com el dels liberals, els republicans anteriors al 39, els jesuïtes expulsats, els austriacistes, els moriscos, els “hereus” de Vives o els andalusins. Un llibre d’autoria múltiple i ple de notícies i capítols breus ben aprofitats. He dit que dispers perquè tant hi trobes coses sobre les revistes i les cases regionals com articles panoràmics o sobre autors singulars (en falten, però, els més destacats, com Emili Gómez Nadal) o sobre la música, l’esport, la Verge dels Desemparats o les falles a l’exili. En qualsevol cas, un volum informatiu i recomanable sobre un capítol perdut -i retrobat- de la història cultural valenciana.
Per la seua banda, Dones i valencianisme, de Maria Lacueva Lorenz, respon a un projecte materialitzat en dos volums sobre dones escriptores valencianes. La triple marginació com a dones, valencianes i escriptores hi és molt present i l’autora, experta en literatura de dones, que ja havia publicat un llibre de referència com Les dones fortes, la narrativa valenciana sota el franquisme (IAM, 2019), retrata breument el seguit de dones que han deixat petjada en la literatura en català al País Valencià. Un conjunt útil i ben estructurat de petites biografies i aproximacions a l’obra d’autores com Maria Ibars, Maria Beneyto o Carmelina Sánchez Cutillas, les més conegudes. Però també, amb més obertura de compàs, a Anna Rebeca Mezquida, Manuela Ballester, Maria Mulet, Matilde Llòria, Matilde Salvador i Sofia Salvador i Monferrer. Tot això en el volum dedicat a Clandestines. El primer volum, Pioneres, tracta de dones referents sobretot a partir de la Declaració Valencianista del 1918, una època primerenca i precària.
Cal recordar que la Renaixença al País Valencià -i no només, tot i que hi va haver una Maria Antònia Salvà a Mallorca o una Dolors Monserdà i una Víctor Català a Catalunya- fou minsa pel que fa a la participació de dones. El projecte “Dones i Valencianisme” de tota manera vol esmenar la impressió, amb bones raons, i va més enllà d’aquests volums: n’hi ha en preparació dos més: Resilients i Empoderades, que cobreixen l’època de la veritable eclosió del valencianisme social i cultural -amb la irrupció de les dones - i l’època actual, de maduresa i molta més complexitat i densitat d’aportacions.
El vici de la introspecció -el tercer llibre que vull comentar ací- és el títol que l’editor ha posat al volum que fa quatre de l’edició en curs a la Institució Alfons el Magnànim de “l’Obra Literària” de Josep Iborra (1929-2011), publicada o sobretot inèdita. Abans se n’havia publicat Una literatura possible, en dos volums, textos de crítica i història literària, i el Diari 1965-1977. S’anuncien tres volums més: Quaderns 1980-1990, Raons de literaturai Quaderns 1997-2010. Què podem dir? Són llibres per llegir i pair amb tranquil·litat. Iborra, un escriptor fi i sensible, amarat d’alta cultura, una figura de temps en l’òrbita fusteriana, però amb una obra pròpia consistent, important, com ho demostren si encara calia aquestes edicions a cura del seu fill Enric Iborra. “Un savi discret”, n’ha dit F. Pérez Moragón.
Els escriptors sotmesos a la censura implacable del franquisme guardaven les seues obres al calaix. Els malèvols que mai en falten digueren que tampoc era per a tant, que no hi havia grans obres amagades... No es podria dir això de Josep Iborra, que va viure un dur exili interior (com el de Juan Gil Albert). En el seu cas també per raons de llengua i potser de caràcter. O per imponderables editorials, ves a saber. El fet és que els calaixos d’Iborra estaven plens, a vessar... I així -arribat el moment- va poder publicar llibres com Fuster portàtil (Tres i Quatre,1982), Confluències (IVEI, 1995), La trinxera literària (IIFV, 1995), Inflexions (Bromera, 2004) o Diari d’un bizantí (Arola, 2007). I sobretot, aquest ja pòstum, L’estupor (Afers, 2018), el volum més accessible i escaient per a donar a conèixer un autor subtil i avisat que tanmateix no es prodigava.
Guardava molts papers, escrivia i escrivia. Va deixar un bon gruix de material sense publicar. En aquest volum de la Institució Alfons el Magnànim, la IAM, tot inèdit, hi trobem textos com ‘El descrèdit de l’humà’ o ‘Espigolant Montaigne’, que són escrits -si no m’equivoque- a la recerca del jo i a la recerca d’una filosofia de la literatura i de la història encastada en el seu temps, però atenta a les pulsions de la vida que s’escola... També inclou l’epistolari amb el seu gran amic Josep Garcia Richart -sobre música, lectures o temes diversos-, que no s’estalvia alguns passatges sorprenents o curiosos, depèn, com ara quan s’hi fa referència a les traduccions dels Essais de Montaigne o altres afers com la llista dels assistents valencians a la Fira de Frankfurt l’any en què la cultura catalana hi fou la invitada oficial. O quan s’emeten judicis contundents.
Finalment, un treball que pot semblar més bé acadèmic -i ho és- però que té ressonàncies que van més enllà. Si la lectura més aprofundida i veritable és la relectura –“Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir” diu l’aforisme tan conegut de Fuster- , no serà també el cas de l’escriure i el reescriure? Un tema interessant, per descomptat, que es tracta en una aproximació teòrica inicial, les primeres 70 pàgines, i en les respostes de trenta escriptors i escriptores en actiu a un qüestionari preparat pels autors del llibre, professors de les universitats de València, Barcelona i les Illes Balears.
En efecte, Escriure és reescriure. Anàlisi i testimonis en la literatura actual (Tirant humanitats, València, 2023) és una aportació que vol obtenir “una radiografia de la diversitat de formes de reescriptura que tenen lloc en la literatura catalana actual”. Qui mai ha temptat d’escriure seriosament sap de què va. La importància de la reescriptura està fora de dubtes, i aquest volum singular i a l’abast -de títol tan ben trobat- forneix bons arguments. Ens apropa al taller d’una tria d’autors que es dediquen a la complicada tasca que és escriure i reescriure. Perquè sí, és cert escriure (mitjanament bé) és reescriure. No sempre, però. Hi ha autors tan inspirats o de pensament tan estructurat que escriuen quasi per a impremta (com diu l’expressió alemanya: druckfertig). I altres als qui els hauria vingut bé un procés de reescriptura, com potser al gran escriptor que era Josep Iborra, a qui -com ell mateix confessava- no li agradava gens “tornar enrere i enllestir-les [les coses que anotava, les notes o esborranys que escrivia] en condicions relativament publicables”. Sí, un tema interessant.
1