L'altre dia, mentre passejàvem per la Font Roja, prop d'Alcoi, en un magnífic escenari tardoral, amb tantes serres i terres estimades a la vista —precària vista, encara capaç de fer-me arribar fragments de la realitat que m'emocionen—, vaig preguntar a Francesc Blay com s'inicià en ell l'interès per Lluís Vives, sobre el qual ha publicat articles interessants i una monumental traducció de dites breus de fons moral, teològic i sapiencial (Sentències de Lluís Vives, 2020, Universitat d'Alacant).
Jo coneixia aquell volum de sentències —més de mil pàgines, editades gràcies als bons oficis de Josep Forcadell—, en què Blay havia operat, amb paciència i saviesa, endinsant-se en els escrits de Vives guiat per l’objectiu de destriar i classificar un gran nombre de proverbis i sentències. És a dir, formulacions de caràcter sovint moral, originals de l’humanista o tretes per ell de la Bíblia o d’autors clàssics, grecs o llatins, per encaixar-les en una argumentació pròpia. A més de cercar-les i reunir-les, Blay va voler acostar-les al públic lector actual, traduint-les al català i al castellà, des de la llengua llatina emprada pel pensador exiliat del segle xvi. L’extens pròleg que obria el volum és, d’altra banda, una monografia que condensa molt del que necessita tenir com a viàtic qualsevol que vulga introduir-se en al lectura de Vives.
Per simple amistat, Blay va voler que jo presentara el volum a l'Espai Joan Fuster, de Sueca. És la ciutat on va nàixer Francesc Xavier Blay Meseguer —cal posar el nom sencer, tan identificador— el 1947 i des d'on va eixir per ser seminarista a Montcada, on feu estudis d’humanitats, filosofia i teologia, entre 1961 i 1970, abans d'obtenir la llicenciatura en teologia a la Universitat de Salamanca el 1970, ja que encara no n'hi havia possibilitat a València, i la de Geografia i Història a la de València, el 1974. Havent renunciat al sacerdoci, dirigí la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana entre el 1974 i el 1975. A continuació feu les oposicions reglamentàries i fou catedràtic d’Institut de Batxillerat a Calzada de Calatrava (Ciudad Real) —així eren les coses llavors, pel que fa a la destinació dels funcionaris de l'Estat—, Ibi i Alcoi —des del curs 1980 fins al 2004, en què es jubilà.
Continua vivint a Alcoi, casat, amb dos fills i dues netes. Allí ha dut a terme una gran tasca intel·lectual i cívica. Allí fou regidor del Bloc Nacionalista Valencià, després Compromís, a l’Ajuntament d’Alcoi entre 2003 i 2011 i, segons tots els testimonis que he pogut recollir, amb una gestió d'una eficàcia més que remarcable.
Lluís Vives, inacabable
Ara té en procés d'edició a l'admirable Institució Alfons el Magnànim un volum igualment dens i extens amb dades molt reveladores sobre l'entorn humà i intel·lectual en què es va moure el pensador valencià. És una aventura intel·lectual plena de descobertes i de relacions poc o gens explorades o divulgades.
El títol provisional d'aquesta nova publicació de Blay és Lluís Vives i l'amistat. Una aproximació a l'entorn del filòsof.
Camejant sense presses per la serra, aturant-nos de tant en tant per mirar al lluny i aventurar si allò era la Serreta i allò el Puig Campana, si allò altre era el Benicadell —ho encertàvem sempre, però en aquests casos una falta de cautela sempre anima la conversa— li vaig preguntar per què havia començat aquesta nova incursió en la riquissíma vida intel·lectual de Vives. El pensador nascut a València el 1492 —any en què els anomenats Reis Catòlics expulsaren els jueus dels seus regnes; l'arribada de Colom a Amèrica i la conquesta definitiva del regne de Granada, darrera possessió musulmana a la Península Ibèrica— i mort a Bruges, als Països Baixos, el 1540. Una incursió no biogràfica, ni d'anàlisi de l'obra de Vives, sinó de la seua relació amb polítics, pensadors i altres gents d'influència en el seu temps, a l'Europa occidental.
Francesc Blay em digué: «malgrat l’abundància de bibliografia i els estudis que han analitzat tant els orígens judeoconversos de la família Vives-March, com les idees filosòfiques, pedagògiques o espirituals del pensador, jo trobava a faltar una descripció actualitzada i combinada de les persones de l’entorn en què va viure i amb què va tractar l’humanista sobre les qüestions que l'ocuparen o l'inquietaren en una època tan complexa. Se n'havien ocupat amb encert Francisco Calero i Marco Antonio Coronel, en l'edició del Diálogo de doctrina christiana, però òbviament no era el motiu principal del seu treball en aquell cas. Convenia endinsar-se en les vides de les persones que va conèixer Vives, els amics que va fer i les relacions que hi va mantenir».
La meua conversa amb Blay, mentre caminàvem per les pistes i sendes de la Font Roja, va ser, per dir-ho estrictament, no un diàleg —impossible, perquè em pressuposaria uns coneixements que estic a una distància abismal de posseir— sinó un interrogatori distès en què ell anava responent amb prestesa les meues preguntes de simple curiós. El meu admirat amic continuava parlant del llibre que té en marxa a la Institució Alfons el Magnànim, és a dir, de l'excel·lent equip d'editores i editors que dirigeix Enric Estrela. Parlant parlant, em digué, com vaig anotar després:
«També he buscat i anotat les idees que van compartir Vives i els seus amics i corresponsals, o només els qui amb ell es relacionaren durant la seua vida. Les confidències que es feren, el tipus de contacte que tenien i el que van desenvolupar, els afectes mutus, les decepcions... Eren pensadors, reis, nobles, eclesiàstics. Grans personalitats en la majoria de casos. A través de les obres o de les cartes que es creuaren al llarg d'un període tan interessant, i que han estat la base principal de la meua reconstrucció, o altres papers, directament o indirectament relacionats, he pretès, en definitiva, aproximar-me a la pulsió que Vives va mantenir amb el seu entorn personal, social i cultural; unes vegades és clara i explícita, altres voltes a penes s’hi insinua; però tot ens serveix per tal d’aproximar-nos al seu món, riquíssim de referències i també de suggeriments, d'interrogants que no sempre hauré estat capaç de respondre.»
En Blay, l'atracció com a lector i investigador per l'humanisme i l'erasmisme li ve de fa anys. Quan començà a interessar-se pel que suposaren de renovació del pensament i l'espiritualitat, com pel fet que foren fenòmens escaiguts en una etapa de transició entre el mon medieval i el renaixentista, que en alguna mesura anunciava pistes cap al món modern. Com començà, vaig preguntar-li.
«Dues persones m'obriren l'entrada franca a un món tan decisiu en el pensament occidental, Antonio Mestre i Joan Fuster. Mestre fou professor meu, primer a la Facultat de Teologia i després a la Universitat de València, i en gran part em va espentar cap a Vives, quasi un desconegut en els anys vuitanta al nostre país. Les urgències professionals i cíviques van fer que no poguera dedicar-li el temps que m'hauria agradat; ara, de jubilat, he reconegut que em sent atrapat per Vives; i el que he fet fins ara, m'ha servit per a omplir totalment les moltes hores que un jubilat té. La segona persona fou Joan Fuster, quan vaig llegir —no sé on— algunes planes sobre Erasme i els seus difícils equilibris en aquells temps tan convulsos: entre ortodòxia i heterodòxia, entre la passió i la racionalitat... I aquestes vies complicades sempre m'han resultat atractives.»
Per aquest camí, la conversa per la Font Roja va derivar cap a l'ambient del Seminari de Montcada, on Blay va començar els estudis. I vaig preguntar-li per Antonio Rodilla Zanón, que en fou rector amb una autoritat fèrria i deixà una abrupta memòria de persecució de la llengua del país, entre l'alumnat.
«Si hem de fer un balanç, crec que Rodilla va fer una bona tasca enviant capellans a estudiar a la Gregoriana de Roma —Agustí Andreu—, a l'Institut Bíblic de Jerusalem, a Lovaina —José Carlos Bernia—, a Munic —Fernando Cubells—...; després tornaven a València i s'incorporaven com a professors, o de filosofia o de teologia. Crec que el Seminari tenia un nivell alt. També va introduir el cinema, cosa que a molts seminaris espanyols els escandalitzava; i es feien obres de teatre més dignes (per exemple Assassinat a la catedral, d'Eliot, en versió castellana, no cal dir-ho). Perquè és per desgràcia ben certa la poca consideració que li tenia al valencià. Ho feia, crec, per dos motius. Un, dolent: era espanyolista i no simpatitzava amb el valencià (era d'un poble valencià castellanoparlant); un altre, bo en aparença, era perquè els xiquets que veníem dels pobles, aprenguérem bé el castellà, ja que en el futur haurien de predicar a les esglésies —en el fons és el “supremacisme” castellà de sempre.» Val inserir ací un detall: Blay és autor d’un assaig de notable interès: Espanya horitzontal (introducció al concepte històric d’Espanya), publicat el 1982 i d'absoluta vigència. Parlant de Rodilla, em contava ara: «hauràs sentit parlar de la vaga contra ell que un grup de seminaristes de teologia van fer a finals del setanta, que va eixir en tota la premsa. Va ser el seu declivi, però aguantà bé una assemblea entre ell i els vaguistes (jo n'era un, però no dirigia). L'informant a la premsa catalana va ser Soriano Bessó; ho va fer molt bé, sense morbositat i molt professional.»
A més del que he dit, Blay ha publicat en solitari o en col·laboració treballs sobre la Il·lustració, la història d'Alcoi, la persecució de republicans espanyols exiliats pel nazisme i altres temes.
De amicitia
Com a simple lector curiós, jo també em vaig orientar cap a Vives gràcies a Fuster, però a través d'una giragonsa. Al desembre de 1966 vaig llegir a Destino, que tant va influir en la meua il·lustració juvenil, dos articles de Josep Pla: «La hecatombe de Luis Vives» i «La Suprema». La font era la lectura de Procesos inquisitoriales contra la familia judía de Juan Luis Vives (Introducción y transcripción paleográfica), publicats el 1964 per Miguel de la Pinta Llorente i José María de Palacio y de Palacio, obra de la qual es va publicar només el primer volum. En una de les visites a Sueca de l’escriptor empordanès, Fuster li deixà el llibre, que causà en Pla una impressió evident.
El 1974, Blay em va substituir a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Ell és de Sueca, ciutat on tantes vegades he anat, a causa de Fuster. Ara caminàvem a la muntanya, prop de l'Alcoi que ell estima tant i que tan bé ha servit civilment, però també com a educador i com a investigador. Parlàvem de Vives, de Fuster... De sobte se'm va ocórrer, i li ho vaig dir, que en realitat ni ens havíem vist tantes vegades ni havíem parlat sovint. Només quan em vaig fer càrrec de l'Espai Joan Fuster li vaig demanar col·laboració sobre qüestions pedagògiques, i de seguida vingué amb Vicent Brotons i Vicent Lluna. I des de fa quatre anys ens devem haver vist anualment dues o tres vegades, a Sueca o a Alcoi. A pesar d'això, l'altre dia, tot caminant i xarrant, ell i jo vam coincidir en la sensació, tan confortable, de parlar com si ens haguéssem conegut com qui diu des de sempre.
Són afinitats, és clar. El món és molt gran, però quan trobes aquesta mena de relació alhora intel·lectual i en la manera de veure les coses, se't fa agradablement menut. Gràcies a això pots parlar amb un home tan savi, però alhora tan discret com Francesc Blay. Una vegada, Fernando Cubells, que jo vaig tenir com a professor ajudant de Carlos París a la Facultat de Filosofia i Lletres, dugué un petit grup de seminaristes a conèixer en Madrid tres figures il·lustres: Julián Marías, Pedro Laín Entralgo i Xavier Zubiri. Blay recorda especialment l'alçada intel·lectual i la modèstia de Zubiri, com una lliçó. No diré que les seues opinions sobre els altres dos coincidesquen exactament amb les de Gregorio Morán, però s'hi acosten sens dubte. Sobretot en el cas de Julianico, com li deia Ortega y Gasset.
0