El 4 de gener vinent, Si el tiempo lo permite y con permiso de la autoridad competente —ho hem de dir amb l'antiga fórmula dels anuncis taurins, tenint en compte les circumstàncies locals—, la Llibreria Auca de València tancarà les portes, si bé continuarà el contacte amb els clients a través d'Internet. Jo he estat i soc client assidu de les llibreries de vell des que tenia ús de raó, diríem. Primer presencial. Darrerament, per correu electrònic. Ara, crec que mai no m'havia passat el que em passarà des d'ara amb Auca. Fins ara, era una cosa o l'altra: coneixia els venedors o no els havia vist mai, fins i tot si tenien botiga oberta a París, Berlín, Viena o l'últim poblet de França o del Tirol. Comprava des de l'ordinador i avant, com diuen a Castelló. És cert que el propietari d'Auca i jo continuarem l'amistat i és probable que puguem fer el que no havíem fet mai: xarrar mentre prenem una cervesa o un cafè en un bar, o passejant al sol, com pertoca als jubilats.
Robert Pérez Ibarlucea és el propietari d'aquesta llibreria que ara tancarà amb gran dolor de la clientela. Fa uns trenta-cinc anys que ens coneixem: ell darrere el taulell i jo a l'altra banda. Venedor i comprador, en una mena de comerç que no desapareixerà mai, volem creure els dos, però que ha anat canviant en molts aspectes. Fa més d'un any, quan em digué que tancava, l'anunci em sorprengué; no pel fet, sinó per la causa. Robert té la mateixa cara quasi infantil que li vaig conèixer a la primera botiga de llibre antic i vell que tingué, al carrer de l'Hospital. I ara es jubila. Bé, per a ell han passat els anys, com per a mi. I pel camí han quedat amics comuns, molt estimats i recordats pels dos com ara Carlos Pérez o Vicent Raga.
Obrir-se camí
Des de fa poques dècades, assistim a una propaganda contínua sobre la figura de l'emprenedor. Congressos, màsters i altres fórmules miren de formar-ne. Se'ls subvenciona. Se'ls reverencia. Com si això d'emprendre s'acabés d'inventar a Nova York o a Chicago. En qualsevol cas, no és aquest el tipus d'emprenedor que ha existit sempre, sense tanta promoció, perquè els que apareixien de fa segles s'ocupaven de coses tangibles. Els d'ara...
En qualsevol cas, Robert Pérez —espere que no s'ofenga— és per a mi un model d'emprenedor a la vella manera, perquè s'ha fet una vida professional amb esforç propi, amb perspicàcia i habilitat. I, cosa més difícil de trobar, amb honestedat i sense estafar ningú.
Ell va nàixer a Alacant l'octubre del 1956, pocs dies després que el seus pares tornaren a la Península després d'un llarg exili a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques on havien arribat durant la guerra espanyola de 1936-1939; ella com a xiqueta refugiada i ell com a pilot de l'aviació republicana en procés de formació. No eren comunistes, pretenien que el sistema estalinista els permetera marxar a Mèxic, però no aconseguiren eixir de l'URSS fins que, al febrer de 1956, Nikita Khrusxov emprengué una impossible tasca de reforma del règim nascut el 1917.
Als divuit anys, Robert s'instal·là amb companys alacantins a València per estudiar Biològiques. Deixà la carrera i passà a Econòmiques, però tampoc no s'hi trobava i deixà les aspiracions acadèmiques. Mentrestant, gràcies a un company del pis d'estudiants, que treballava per a un antiquari, començà a anar al Rastro dominical de València, llavors situat a la plaça de Nàpols i Sicília, a vendre llibres, cartells, fotografies i articles semblants que havia replegat o adquirit. De vegades, recorda, li'n pagaven deu vegades el que li havien costat. Al col·leccionisme o les necessitats –la de de llegir, per exemple– que havien estat la base de les llibreries de vell, els antiquariats i les botigues d'efectes de segona mà, arribaven llavors petits tresors fins llavors amagats, com ara documents impresos relacionats amb la República. O per sorpresa rebutjats pels propietaris, per exemple els publicats pel franquisme i el feixisme local. Amb preus assequibles que no veurem mai més, ni nosaltres ni els nostres besnets.
Era a principis dels anys 1980. Robert Pérez començà a anar a fires de llibres vells a València o altres llocs, establí relació amb companys d'ofici i desenvolupà un instint i unes destreses que el convertiren en comerciant. Un emprenedor, com deia. Però qui sap si aplicant el vell programa àcrata: «Ni déu, ni amo».
Desamparados Jorques, la seua companya, l'animà i al gener de 1988 obriren botiga al carrer de l’Hospital, al costat de la Biblioteca Pública que ocupa el que queda del vell Hospital de València, en la meua opinió destruït sense raó, com el palau del Comte de Parcent, al carrer de Santa Teresa, crec que sent alcalde Adolfo Rincón de Arellano. La parella Desam-Robert van portar junts la llibreria durant vint i cinc anys. Ella, l'any de l'obertura, començà a dedicar-s'hi de ple amb Robert. Ell recorda que aquella proximitat a la Biblioteca Pública «i especialment la bona relació amb Paquita Aleixandre, que dirigia la secció Nicolau Primitiu, embrió de la futura Biblioteca Valenciana, fou decisiva al llarg dels primers anys». Ho puc imaginar perfectament. Recorde Francisca Aleixandre Tena en aquell lloc exacte. Una excel·lent i jove bibliotecària, formada com a historiadora amb Joan Reglà i autora d'uns catàlegs molt fecunds de diversos fons, entre els quals el documental i bibliogràfic de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País —supose que sufragats per don Joaquín Maldonado Almenar. Era la gran promotora d'un projecte que només tenia un precedent frustrat durant la guerra i que es materialitzà després a Sant Miquel dels Reis. Jo hi anava sovint per les meues recerques i allí vaig animar don Adolf Pizcueta perquè donés els seus llibres i papers. I enfront de l'antic Hospital vaig veure amb interès una nova llibreria de vell de la qual em vaig fer de seguida client modest. I amic del propietari que m'atenia cordialment i amb criteris sòlids.
Per a Auca, les dècades de 1980 i 1990 van ser una bona època, a les Fires del Llibre acudia molta gent, lectors normals i col·leccionistes, i s’anaven creant moltes biblioteques públiques i privades. Amb una lògica enyorança, Robert Pérez em deia l'altre dia: «els llibreters no érem conscients dels temps excepcionals que estàvem vivint».
El 1994 no els renovaren el contracte de lloguer del baix que ocupava la botiga i hagueren de buscar un nou local. En la meua opinió, va ser una sort, perquè es van traslladar a la plaça de Lope de Vega, al costat de la Plaça Redona, de Santa Caterina i del carrer de la Pau. Una zona molt millor. El baix havia estat durant cent anys seu d'una plateria prestigiosa i d'un cert luxe. Ells, amb encert, mantingueren mobiliari i decoració. En la meua memòria de veí del barri del Mercat, freqüentador d'aquells rodals, s'havia dit Joieria Sarti. Potser m'enganya la memòria. Allà estigueren treballant divuit anys. I amb ells, diversos amics i col·laboradors, com ara Sara, Tere, Lola, Cento i Rafel.
El 2012, decidiren passar al local que fins aquell moment havien tingut com a magatzem a la plaça de la Mercè, en companyia de Bea, primer, i d’Agus Cervini —la meua memòria flaqueja en els cognoms— els últims vuit anys. És la botiga que ara tanquen per continuar amb la venda per Internet que Desamparados Jorques havia iniciat a la plaça de Lope de Vega.
De vegades, Robert i jo hem parlat de temes generals de què podem albirar les causes, però no el final, referits al futur del llibre, i més especialment del llibre antic o vell. Probablement, la crisi econòmica de principis del mil·lenni precipità un procés que sense ella s'hauria també produït. La crisi de la lectura està molt lligada a un canvi social molt profund, vinculat a l'extensió dels mitjans tecnològics i la repercussió que tenen sobre els hàbits i les necessitats culturals i de comunicació humana. Ara, em diu l'experimentat llibreter, «el llibre continua demostrant una mala salut de ferro». Tots dos recordem l'allau de mals averanys que es projectà sobre el llibre de paper quan es va difondre l'electrònic. No han resultat molt encertats, que diguem.
Un record de tota la vida
Les primeres llibreries que vaig conèixer, cap a mitjan segle xx, eren de vell. De xiquet, només aní alguna vegada, per comprar algun llibre escolar. Molt poques, perquè la majoria s'adquirien als col·legis on anàvem.
Eren prop de la casa familiar. Als voltants de la Llotja de València. Com ara la Librería Madrileña, situada darrere la Llotja de València. L'amo, Martí Belda, era germà d'un altre llibrer de vell, amb botiga a la plaça de Lope de Vega. Els fills dels dos eren companys meus als escolapis. O una mena de quioscs adossats pròxims, vora la plaça Redona, dels quals encara es mantenen les miserables i precàries edificacions. Jo hi anava dissabte de vesprada, primer amb el pare i les germanes més grans, després elles i jo sols, a canviar o adquirir novel·les o revistes. Per al pare, fins que emmalaltí i morí el 1959, entre altres coses Life, en castellà: un mostrari de meravelles impensables ací; allí vaig veure un reportatge fotogràfic sobre Fidel Castro i la guerrilla rebel a Sierra Maestra, abans que entraren triomfadors a l'Havana, la importància del qual només vaig comprendre després. I per a la gent menuda, tebeos, preferentment, versions mexicanes de grans èxits nord-americans: Roy Rogers, Hopalong Cassidy, la petita Lulú, Superman. Els diumenges, la tropa anàvem a la plaça Redona, on posaven unes quantes parades dels gèneres que ens atreien.
Per aquells cantons de València, el meu territori infantil i juvenil, hi havia una tradició de venda d'impresos de primera, segona, tercera o quarta mà. Alguna guia urbana vuitcentista ho explica. Al Manual del viagero o Guía de los forasteros en Valencia (1849), de Vicent Boix, veiem que de les dinou llibreries de nou ressenyades n'hi havia dues a la plaça de la Llotja i dues més al carrer del mateix nom, més altres dues a la Bosseria i una al carrer de Sant Ferran. Settier, en la Guía del viajero en Valencia (1866) parla de dos llocs on hi havia «encantillo de trastos y libros viejos»: l'un al carrer Vell de la Palla i la plaça del Cementeri de Sant Joan, i l'altre al carrer de l'Engonari. Alguna fotografia antiga mostra parades de paperam vell esteses a terra, darrere la Llotja, a la plaça de la Companyia que abans es deia de les Panses.
Ja jove o adult, he anat a llibreries de vell formals, però també a establiments eventuals—mercadets, aparadors exposats davant de llibreries estables per tal d’atraure el públic i mirar de conduir-lo cap a dins. I el record se me’n va, errant: els bouquinistes de les vores del Sena, a París; el mercat Georges Brassens, dissabtes i diumenges, i moltes llibreries en plantes baixes, a la mateixa capital; una en un primer pis immens de Graz, on s’entrava per un passatge; un edifici estret i antic, dedicat des del subterrani a l’última i petita planta a l’exhibició de llibres sobre tota mena de temes, a Hauptstraße, a Heidelberg; aquell altre establiment prop del castell de Nuremberg; o el situat a la vora del port vell de la Rochelle; o d'altres a Berlín i Viena. I, encara, una llibreria que només obria unes hores —els propietaris semblen més aviat antics radicals d’esquerra, o hippies, que no comerciants, a Banheres de Bigorra. I el record se’n va igualment cap a Barcelona i el carrer d'Aribau o les casetes de darrere el Seminari, on la proximitat de l'edifici antic de la Universitat propiciava (com al de la Nau, a València) el comerç de llibres. A Madrid passava el mateix al carrer de San Bernardo o altres propers. Quan hi vaig viure, a primeries de la dècada de 1970, i vaig començar a tenir un petit sou, freqüentava aquelles botigues i també les parades de la Cuesta de Moyano, vora la tanca oriental del Jardí Botànic.
Per no parlar de llibreries desaparegudes o actuals de València. Com en el famós poema d'Alberti, jo podria dir «Respecteu-me: jo he acompanyat Joan Fuster i Ricard Blasco a recórrer llibreries de vell». És un record que vindrà amb mi fins que puga tenir-ne.
0