Zaplana, amb ell va començar tot
Eduardo Zaplana, detingut aquest dimarts per presumpte blanqueig de capitals, ha estat considerat l’origen de moltes coses a la Comunitat Valenciana. Un polític que va marcar una època entrant per la porta gran i que se’n va anar fent mutis pel fòrum.
Zaplana (Cartagena, 1956) va començar la seua carrera política com a alcalde de Benidorm, va continuar de president de la Generalitat Valenciana, va arribar a ministre d’Aznar i va acabar la seua carrera com a diputat del PP; després va saltar a una gran empresa com Telefónica. Sobretot va representar l’inici de l’era de domini aclaparador del PP a la Comunitat Valenciana, ja que va obrir una etapa de 20 anys de domini anorreador, que ha estat també una era marcada per la corrupció. En tots els seus càrrecs ha anat deixant rastre.
En els seus inicis polítics, quan Zaplana era president del PP d’Alacant, ja es va veure embolicat en el primer escàndol de finançament il·legal del partit, el cas Naseiro, quan se li va gravar en una conversa amb Salvador Palop el 1990 sobre el presumpte cobrament de comissions. Les escoltes van ser anul·lades en el procés i va eixir-ne indemne.
Malgrat el precedent, menys de dos anys després, al novembre del 1991, Eduardo Zaplana va aconseguir arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una trànsfuga socialista. Les eleccions del mes de maig van propiciar una majoria del PSPV, però mig any després el PP va aconseguir que prosperara una moció de censura amb la trànsfuga socialista Maruja Sánchez. Amb la vara de comandament a la mà, no obstant això, Zaplana ja tenia els ulls posats en la Generalitat que llavors ocupava el socialista Joan Lerma.
Les eleccions següents van ser les del canvi de govern. El 1995 el PP obtenia els seus millors resultats en unes eleccions autonòmiques, però va necessitar acordar amb Unió Valenciana el ‘pacte del pollastre’, nom que es va atorgar a l’acord per la manera de repartir-se el poder: per al PP la Generalitat i per a UV la Presidència de les Corts Valencianes . Però al final el PP es va menjar UV en les eleccions següents. El 1999 arribava la primera majoria absoluta.
Començaven els temps de vi i roses en el PP. A l’any següent d’entrar Zaplana al Palau ho feia José María Aznar a la Moncloa, amb una riuada de vots valencians que es plasmaven en l’històric míting a l’estadi de Mestalla, quan Aznar va ser emparat per Zaplana i Rita Barberá davant milers d’assistents. Fites com aquesta van valdre a Zaplana formar part de l’elenc de convidats del casament de la filla d’Aznar, del qual s’ha escrit tant en les cròniques de tribunals.
A la Comunitat Valenciana van començar els grans projectes, i també les seues ruïnes i les seues implicacions en casos de corrupció. Els exemples principals en són l’adaptació de la Ciutat de les Arts i les Ciències, un projecte socialista, però que van canviar en gran part Zaplana i els seus consellers, posant com a nova peça central del complex el Palau dels Arts, amb la seua polèmica execució de construcció. També van venir després Terra Mítica (parc d’atraccions construït sobre terrenys forestals cremats i requalificats) que va comportar un judici amb una vintena de condemnats –un excunyat de Zaplana– per una trama de factures falses, i la Ciutat de la Llum, el Hollywood alacantí que va acabar sancionat per la Unió Europea i en venda al millor postor.
En aquesta època Eduardo Zaplana es va envoltar de dirigents del PP que han acabat esguitats per corrupció la gran majoria. Començant per Rita Barberá a València, que va faltar quan era investigada. Va fitxar per al PP l’investigat Alfonso Rus i el condemnat exconseller Rafael Blasco, també va compartir aventures amb el condemnat president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra i amb l’ara jutjat exalcalde d’Alacant Luis Díaz Alperi, i va deixar com a hereu temporal José Luis Olivas, investigat per la gestió de Bankia.
Ministre de Treball
El 2002 Zaplana va rebre la trucada d’Aznar, se’l volia emportar a Madrid de ministre i allà que se’n va anar al juliol del 2002, per ocupar la cartera de Treball, que va ampliar a la responsabilitat de portaveu un any després. A València deixava a qui havia estat la seua mà dreta, José Luis Olivas, que va ocupar l’interregne de menys d’un any fins que el 2003 va venir el successor, Francisco Camps, amb una altra nova majoria del PP. Al cap poc de temps va començar una espècie de guerra civil en el PP valencià entre ‘zaplanistes’ i ‘campistes’, un duel que encara té ressons en l’actualitat.
Però començava ja la decadència de l’estrela de Zaplana. Des de Madrid no podia mantenir el poder, malgrat que tenia un home fort com José Joaquín Ripoll (expresident de la Diputació d’Alacant i també encausat per temes de corrupció). Zaplana va posar cara al nefast càrrec de portaveu del Govern d’Aznar després dels atemptats de l’11M de Madrid, quan es va intentar vendre que en la massacre gihadista havia intervingut ETA.
La derrota electoral el va portar a l’oposició com a portaveu del nou PP de Rajoy, sostenint el discurs del complot. Amb una legislatura en la bancada de l’oposició, en va tenir prou i el 2008 va abandonar la política activa, fitxat per la multinacional Telefònica.
Esguitat per la corrupció
Però malgrat no estar en la política activa Zaplana, no ha deixat de veure’s involucrat en els principals casos de corrupció que afecten el PP. Així, en el principal maldecap del PP valencià, el cas Gürtel, fa dos mesos el mateix Francisco Camps assenyalava Zaplana com qui va ficar Álvaro Pérez ‘El Bigotes’ dins del partit. Aquestes acusacions van ser negades per Zaplana contestant amb el rancor del traït: “Seria l’única cosa en què hauria seguit les meues directrius”.
També ha eixit el seu nom en el cas Taula i una de les principals empreses públiques que es van utilitzar per al cobrament de comissions il·legals: Ciegsa, l’entitat creada pel Consell de Zapalana per a construir centres educatius.
Finalment Zaplana també s’ha vist embolicat en les investigacions del cas Lezo, que mantenen a la presó l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González.
