Susana Camarero, la portaveu ‘killer’ dels canvis de versió de Mazón

“Si per alguna cosa es defineix l’anomenada família zaplanista dins del PP és per la lleialtat màxima entre ells. I aquesta lleialtat que mostra Susana Camarero cap a Carlos Mazón, que va ser qui la va recuperar per a la primera línia política, li pot tallar les ales si el president cau en algun moment”. El diagnòstic és de veus pròximes al PP que observen amb preocupació la deterioració en què va sumint-se la imatge pública del Govern valencià en les últimes setmanes per les diferents versions que van coneixent-se del paper que va tindre el president Carlos Mazón el 29 d’octubre passat, dia de la tràgica DANA que va deixar 227 morts, dels quals tres continuen desapareguts.

Una deterioració que arrossega la vicepresidenta Susana Camarero, que es va convertir en la cara i la veu del Govern valencià en detriment de Ruth Merino el 17 de novembre passat amb la remodelació del Consell que va impulsar Mazón després de la DANA. La imatge de serietat i gestió que havia adquirit des de l’inici de la legislatura com a consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge i que segurament Mazón pretenia projectar de tot el seu Govern a l’opinió pública a través de la seua nova portaveu, comença a passar-li factura a cada moment que ha de justificar l’absència del president durant la gestió de l’enorme catàstrofe. La tensió amb la premsa es palpa en l’ambient en cada compareixença pública (n’ofereix una cada setmana després del ple del Consell) en què ha de reforçar el seu cap de files, i ha arribat fins i tot a limitar a dues les preguntes que pot fer cada mitjà en les últimes rodes de premsa. Una cosa inèdita en governs autonòmics anteriors.

Però, com apunten les fonts consultades, en el zaplanisme, la lleialtat és sagrada. Camarero li’n deu a Mazón i, de moment, sembla que està a prova de bombes. La raó és que la vicepresidenta té molta mili en això de la política. Va entrar com a diputada autonòmica en les Corts el 1995 de la mà d’Eduardo Zaplana i, des de llavors, ha estat en la vida pública vinculada a aquest sector del partit que durant molts anys i després de la marxa de l’expresident a Madrid ha estat representat pel que va ser conseller i delegat del Govern Serafín Castellano, dels pocs que va sobreviure a la renovació impulsada per Francisco Camps quan va agafar les regnes del partit. Els dos han acabat condemnats per corrupció: Zaplana pel tripijoc dels contractes per a privatitzar les ITV i Castellano per haver conformat un càrtel en els contractes públics del sector de la navegació aèria per a l’extinció d’incendis.

La portaveu del Consell ha passat també pel Congrés com a diputada nacional del PP. Va ser figura clau en la consecució del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere com a presidenta de la comissió d’Igualtat del Senat. A més, va ser elegida secretària d’Estat de Serveis Socials i Igualtat el març del 2014, càrrec que va exercir fins al seu cessament fulminant el novembre del 2016 per la ministra de Sanitat acabada de nomenar per Mariano Rajoy, Dolors Monserrat. Els tres anys següents va exercir com a senadora i va ser posteriorment quan va tindre un breu pas pel sector privat com a membre de la consultora Llorente y Cuenca, fins que va rebre la telefonada de Mazón.

Caràcter “autoritari” i sagnia de baixes en les seues conselleries

Al cap d’un any i set mesos de legislatura, les conselleries de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge que dirigeix Susana Camarero acumulen una sagnia de baixes o canvis d’ubicació de diferents alts càrrecs o assessors que són realment cridaners en un espai de temps tan curt.

Per exemple, la directora general d’Infraestructures Sociosanitàries, Montserrat Alcalá, va deixar el càrrec l’octubre del 2023, dos mesos després d’haver sigut nomenada. El mateix va passar al cap de poc amb el director general de Persones amb Discapacitat, Ramón Meseguer, que va abandonar el seu lloc. També van abandonar el vaixell els assessors Miguel Ruiz Vela i, poc després, al final de març de l’any passat, l’assessora Dolores Aviñó. La directora general d’Habitatge de la Generalitat Valenciana, Ana Isabel Caballer Almela, va dimitir al començament del mes d’agost passat i Ernesto Fernández Pardo va deixar el seu lloc en l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl, dependent de Camarero, per a integrar-se en la Conselleria d’Agricultura com a director general d’Indústria i Cadena Agroalimentària.

Quins són els motius pels quals s’han produït totes aquestes eixides? Les fonts consultades parlen de Camarero com una persona amb una elevada capacitat de treball, però al mateix temps amb un caràcter “autoritari” que no tolera els errors i que no accepta que li porten la contrària. Un tarannà que fa molt complicada la convivència en el dia a dia per l’elevat nivell d’estrés i de tensió a què sotmet el seu equip fins al punt d’haver-se viscut moments de tal tensió que haurien fins i tot obligat Presidència a cridar-li l’atenció en alguna ocasió.

És Camarero una possible alternativa a Mazón? Cal tindre en compte que no és diputada autonòmica, qüestió imprescindible per llei per a assumir la presidència sense passar per unes noves eleccions. Amb tot, des del punt de vista orgànic, asseguren les fonts consultades que està molt més ben vista que el president, que va aconseguir el lideratge principalment per la seua estreta relació amb el que va ser secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea, i que més enllà d’Alacant gaudeix d’escassos suports, més des de la catastròfica DANA. En canvi, Camarero ha sabut cuidar molt més les bases tant a Alacant, com a Castelló i a València, les quals sempre atén i tracta ajudar en el que li demanen. Des d’aquest punt de vista, podria ser una alternativa si no fora per la defensa tancada que fa de Mazón en una estratègia que les mateixes fonts consideren quasi suïcida davant Madrid. Al final, l’última paraula la tindrà Génova i Feijóo no va voler veure Mazón ni en pintura en la seua última visita a Madrid. Està per veure, doncs, fins a quin punt arriba la famosa lleialtat zaplanista.