Un viatge literari per les cases de sis escriptores

Fa uns mesos Jordi LLovet, amb motiu de la inauguració de la casa Blai Bonet a Santanyí (Mallorca,) escrivia una columna on es demanava “De què serveixen les cases d’escriptors”. Llovet hi explicava, entre altres qüestions, que França i Anglaterra són plens de cases dedicades a escriptors, de vegades al mateix habitatge on van viure, de vegades en un lloc que hagués tingut alguna relació amb ells. De fet, “només a França n’hi ha 185, que gairebé són més que els seus escriptors de gran anomenada”. Així, posem per cas, Victor Hugo té una casa dedicada a Besançon; Rousseau, a Montmorency; on servidora hi va viure uns mesos de la seua juventut, Balzac, a la capital; també molt recomanable per cert, i podríem continuar la llista. Als Països Catalans, tanmateix, n’hi ha poques, i no precisament per manca d’escriptors, sinó potser per una mica de falta d’interés o de costum. En molts casos, amb sort hi trobem plaques a les cases on van viure, i no sempre.  

La resposta que acaba donant LLoví a la seua pregunta és que “les cases d’escriptors no serveixen per a gran cosa. Sovint no hi ha ni els llibres que havien posseït els seus amos o llogaters, i la visita només satisfà un anhel espiritual, fetitxista, dels devots”. Això pot ocórrer, sí, però no sempre és així. De fet, les cases d’escriptors sovint inspiren literatura a altres escriptors: relats, cròniques, reflexions, assaigs breus, biografies, articles i fins i tot llibres bonics i tan inclassificables, en el millor sentit de la paraula, com és ara L’escriptora viu aquí, de Sandra Petrignani, autora també de La corsara. Ritratto di Natalia Ginzburg, una biografia de lectura més que recomanable. I no deu ser casual que Petrignani li dedique un retrat literari extens a una de les escriptores que més va escriure sobre les cases en novel·les, memòries, narracions, i cròniques. Per a Ginzburg, les cases foren un tema central: l’espai domèstic, els objectes, la disposició de l’espai i la llum, l’harmonia amb el carrer, el barri. Tot això formava part del relat i de la vida dels protagonistes.  En el cas de Petrignani, també ho són. La prova n’és aquest periple personal literari de casa en casa i de vida en vida que l’editorial Viena ha publicat darrerament en traducció de Carles Biosca.

Molt més que una visita puntual 

El que fa i conta l’autora a L’escriptora viu aquí és més que una visita puntual. És una immersió total en la vida, l’espai i l’obra de cada escriptora, i és alhora el relat del viatge de recerca que fa Petrignani: l’arribada a les cases, en quines circumstàncies, com, i per què, i a poc a poc ens endinsa en la seua aventura i dèria personal. Heus aquí com comencen alguns dels relats, com ara l’arribada a la casa d’Alexandra David-Néel a Samten Dzong: “Tres hores de tren de gran velocitat de París a Ais. Tinc una amiga a Ais, Maria Filo, que fa mots anys que hi viu però no ha vist mai Samten Dzong (la Fortalesa de la Meditació), la casa d’Alexandra. Feia temps que volia anar-hi i s’ha ofert a acompanyar-m’hi: és la sort de tenir amics escampats pel món. Ve a buscar-me a l’estació i seguim el viatge en cotxe [...] . En un altre moment, quan parla de Karen Blixen coneguda en la literatura com Issak Dinesen, i la seua casa al camp, ho descriu així: ”la carretera, la 152, ressegeix l’estret d’Oresund en direcció nord: cinquanta quilòmetres encara de Copenhaguen fins a Helsingor arran de mar, entremig de boscos, vil·les luxoses i complesos turístics. La casa de Karen Blixen —un antic hostal del segle XCII— es troba en aques costat, a l’entrada d’un parc de setze hectàres, Rungstedlund, que l’escriptora va voler convertir —i ho va aconseguir el 1958— en zona protegida, una reserva natual per a les aus migratòries. 

En el seu relat Petrignani ens hi amara de l’esperit de les cases i de la personalitat de les escriptores que les van habitar, a partir, en gran part, de les seues relacions sentimentals: amants, amics, família i de com tot això lliga i connecta amb la seua creació i amb l’escriptura dels seus llibres. Al mateix temps, el relat es deté en anècdotes que tenen un pes i un sentit especial i en tot allò que conforma una vida, d’ací el títol del llibre, L’escriptora viu aquí,  La escrittrice abita qui, en l’original italià. Lectures, viatges, recerca, converses, entrevistes, moltes hores de reflexió i reescripura. Tot allò està darrere d’aquest assaig, i també incerteses, portes tancades que finalment, per fortuna, s’obren,  sort, casualitats. Avions, trens, estacions, cotxes, passejades, nits d’hotel, viatges en solitari, amb amics, amb el seu fill. El procés de oncepció i creació del llibre forma part també del mateix llibre, integrat en un relat que fa de l’experiència una aventura literària lúcida, sensible i inoblidable. Una aposta literària que ajuda a explorar la vida de dones, en la seua majoria, aventureres, autores d’una obra literària sòlida, peculiar en molts casos, algunes més extenses que altres, admirables totes. Dones que arriscaren, que visqueren molt i que s’arrelaren a determinats paisatges i cases. La mateixa Colette va escriure: “Quina bona vida he tingut, llàstima que no me n’hagi adonat abans”.

Curiositats i passions

L’escriptora viu aquí naix de moltes curiositats i d’una passió: la literatura. Una passió abocada ara en la recerca de les cases de sis escriptores. De vegades amb excuses viatgeres, per a visitar amics, majorment com un projecte personal de recerca i escriptura. Incert en un començament, sòlid i molt atractiu en un final, mentrestant, molts anys —la idea sorgeix el 1986 i el llibre es publica el 2002— d’ensamblar peces i buscar sentit a unes vides “alienes” que l’escriptora sent i ens fa sentir com ben properes. 

Patrigani penetra en les cases i alhora ho fa en el temps, el cos i la ment de qui les va habitar. A través dels espais íntims i les atmosferes i amb la lectura atenta i profunda de les seues obres i d’allò que altres van escriure sobre elles,  Sandra Petrignani recorre les  vides de les escriptores, les sacseja, les despulla amb respecte, elegància, humor i sentit crític, les desembolcalla de fum, d’estereotips i d’exageracions. Les mostra, quasi quasi, en estat pur, i això és ben difícil perquè qui més o qui menys s’amagada darrere d’una o moltes màscares.

Patrigani hi passeja, observa, lliga caps, s’arrisca, reflexiona sobre la connexió entre les relacions sentimentals de les escriptores i la seua obra, sobre els vincles emocionals i les amistats: com van arribar a ser qui van ser, per què van acabar escrivint allò que van esciure. Com diu l’autora en El dibuix del tapís, un text introductori breu i bellíssim, el destí de les persones és  “un anar i vernir forassenyat i fatigós que, al capdavall, revelarà la imatge global, la imatge coherent de tot el que han estat”.

Per aquestes onades de moviments, per les divagacions i constants vitals de les elegides, passegen Grazia Deledda a Nuroro, Marguerite Yourcenar a Petite Plaisance, Colette a Sant-Saveur-en-Puisaye, Alexandra David-Néel a Samtem Dzong, Karen Blixen a Rungsterdlund, i Dues germanes i una amiga a Charleston a Monks, referint-se a Virginia Woolf i Vanessa Bell.

L’experiència de recórrer la casa: la biblioteca, els estudis, els dormitors, els jardins, però també els voltans, els paisatges. Mirar on miraren elles. Intentar entendre què sentiren en determinats moments, per què actuaren segons com. 

No és fàcil treballar sobre el passat, sobre la fugacitat, resseguir traces, versions, retalls no sempre ben lligats. Potser per això, l’autora al final de llibre escriu: “Visitar cases és recordar esperits però, hi ha vida, aquí? Tot fuig, just quan semblava que catpava alguna cosa”. 

Però, sí, hi ha vida, o alemnys Petrignani la hi troba. I al començament del llibre ens informa: he escrit aquest llibre pequè “volia, contemplant el dibuix que s’amaga en el tapís de tantes vides, copsar alguna cosa del meu tapís. Volia saber si val la pensa, com escriu Karen Blixen al seu germà a Lluny d’Àfrica, ‘caure en totes aquelles rases i anar amunt i avall com una boja per la vora de l’estany’, i si de veritat al final es veu ‘el perfil clar de la cigonya’.    Petrignani fusiona amb gran destresa narrativa, agililat lingüística i saviesa literària en el seu viatge present, la seua recerca, i amb allò que observa i esbrina del passat. Cada visita, cada indagació per una casa són dos viatges en paral·lel, el que inicia l’escriptora en el present i el túnel del passat on s’endinsa. Com els travessa en paral·lel  i com en la travessia va copsant la psicologia de les protagonistes, el seu retrat, les seues contradiccions, és un dels encants d’aquest llibre. Les torna a la vida, les fa presents, du els lectors de la mà escales amunt i avall de les cases, pel jardí, en una nit fosca vora el foc, al bell mig del tràfec d’una cuina plena de menjar, en el soroll i en el silenci de les vides i de les cases. Penetrem en elles, amb anècdotes, amb dades i dates, mai excessives, sempre enlluernadores, amb descobertes gratificants.

Al final del llibre, a més, tres apartats breus i encertats: algunes dates clau sobre les escritptores esmentades en els retrats, uns agraïments honestos que completen el periple i una selecció  encertada  de fotografies que acompanyen i donen ànima i cos a les cròniques i a les passejades de l’autora.

L’escriptora viu aquí és un d’aquests llibres dels que surts més sàvia i que t’acompanya durant molt de temps. Un llibre que parla d’escriptores i que penetra en l’escriptura: “El pa no és mai el mateix —escriu Yourcenar—. I a vegades no surt. A l’hivern, per exemple, aquí fa molt de fred; costa molt que el pa llevi, si no és que caldeges la cuina com un forn. No saps mai si sortirà. I hi ha unes fases que recorden, en tot i per tot, la de l’escriputra. D’entrada, una cosa informe que s’enganxa als dits: una pasta. Després, la pasta es va fent més i més dura, més consistent, i hi ha un moment en què es torna elàstica. I finalment, l’instant en què notes que el llevat comença a actuar: la pasta és viva. Només cal deixar-la resposar. Ara bé, si fos un llibre, la feina podria durar deu anys”.

L’encert i gràcia d’aquest llibre fou també això, deixar que la feina durés anys. Així ho deixa entendre l’autora en el darrer text, dedicat a Virginia Woolf i Vanessa Bell, la seua germana i pintora: “El projecte d’aquest llibre prengué forma a la granja de la fada Vanessa. Fou a Charleston, l’any 1986, que vaig relacionar per primera vegada la vida sentimental de les persones amb la casa on viuen. Charleston és la culminació d’aquesta idea. Crec que, fins i tot en els casos més modestos, no hi ha res més revelador de l’afectivitat d’un ésser humà que el lloc on viu i els objectes de què s’envolta”. 

Leonard Woolf va escriure a la seva autobiografia: “Estic convençut, i ho dic en base a la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d’una persona són les diverses cases on viu, més encara que ”matrimoni i mort i separació“. I Petrignani afegeix: ”segur que també és cert el contrari —que a les cases hi queden impresos els senyals inesborrables de les presències que les han habitades—“.

Potser és per a això serveixen les cases d’escriptors, per a passejar-hi i percebre aquests “senyals inesborrables”... I Petrignani ens ho demostra. Però també ens adverteix d’anar-hi alerta perquè “la idea que ens fem de la felicitat o infelicitat dels altres és molt arbitrària. En general projectem sobre el destí d’altri les nostres pors, enveges i expectatives”, escriu Sandra Petrignani.           Potser una lliçò o conclusió que podríem extraure del llibre és que, com va dir Yourcenar: “La gent evelleix amb l’estil amb què ha viscut”. I això també ho retrata L’escriptora viu aquí.