LLEGIR EN CASTELLÀ
Quan sentim que el que fem no ens omple, n'hi ha que es refugien i els que salten. Els primers aposten per l'estabilitat, com és normal, i els segons per la qual cosa hi pot haver després de travessar un laberint de riscos. Fa un any, la eivissenca Lara Magrinyà i la catalana Anna Sala van renunciar als seus treballs com a professores en una escola de música per crear L'Arannà, un duo musical que combina innovació i tradició. Després de la publicació de La salamandra, el seu primer àlbum inspirat al món literari de la reconeguda escriptora catalana Mercè Rodoreda, han guanyat el XVII Premi Miquel Martí i Pol.
Un cop superada la fragilitat als inicis de la seva carrera, aquest projecte musical que s'acompanya de teclats, veus i sintetitzadors comença a entreveure el seu propi camí, fet a mida de les seves pròpies necessitats. Durant els darrers dies es troben a Formentera per començar a treballar al seu següent disc, que estarà relacionat amb el cant redoblat, un cant tradicional de les illes d'Eivissa i Formentera. Lara Magrinyà, veu principal del duo, explica que necessiten “generar un clima” per “posar-se a escriure alguna cosa nova”. Parlem amb ella.
Aleshores, estan preparant alguna cosa nova?
Sí, sí. Els treballs es van encadenant i ja estem projectant el següent. Però bé, per no tenir buits que no convenen gaire. Treballem amb un segell que es diu Atzavara, que és d´un noi que l´acaba d´obrir fa molt poc i és amic nostre. Estem una mica tots en això de fer equip, tenir una xarxa de gent que et recolzi és clau per poder créixer a la música.
Com sorgeix L'Arannà i com han estat els seus inicis?
Totes dues vam estudiar música clàssica a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), estàvem en interpretació de piano clàssic. Un cop acabada aquesta fase acadèmica, com a molta gent, ens sorgeix dedicar-nos a la docència, perquè gairebé és l'única sortida que encaixa més o menys amb l'estabilitat que busquem a l'hora d'emancipar-nos. Però no ens omplia prou.
Hi havia alguna cosa una mica atrofiat, aquesta part de poder seguir fent el teu propi camí artístic, no? Aleshores, jo tenia moltes ganes de cantar perquè és una cosa que sempre m'ha agradat molt i que em surt de forma natural. També és una manera de fer molt, molt, contrària al que la nostra formació ens demanava, que era buscar la perfecció. Al final, una mica dubtoses, ens vam dir: “I si provem a fer cançons, jo cantant, tu m'acompanyes, i anem veient?” Així que comencem per aquí.
Aleshores vam decidir musicalitzar uns textos inèdits de l'escriptor Toni Sala que ell mateix ens va cedir. Vam fer tres cançonetes que van agradar molt i, a poc a poc, vam entrar en una mena de circuit literari, perquè quan ell feia presentacions del llibre, de vegades ens convidaven a cantar. Després ens plantegem fer un repertori una mica més gran i ja finalment pensem crear un disc amb cançons pròpies.
I com va ser el procés de donar veu a textos literaris a passar a la vostra pròpia veu?
Com veníem d'aquest vessant literari, vam decidir continuar amb aquesta tradició de prendre algun autor en llengua catalana i musicalitzar-lo. Però en un moment donat ens recordem dels contes de la Mercè Rodoreda, que ens encantaven perquè eren molt potents. L'únic problema és que no eren poesia, i per tant fer que això es convertís en una cançó era complicat. Ens va semblar un repte molt interessant.
Paral·lelament, vam tenir la sort que ens van becar a La Marfà, de Girona, una entitat que promou el teixit cultural de joves artistes emergents. Ens van donar un ajut el 2023, que consistia en ajut econòmic per al projecte que presentàvem i, a més, un any d'acompanyament i assessorament. Això va ser una gran empenta, perquè va ser la primera vegada que una institució es va fixar en la nostra feina i va decidir que valia la pena. Va ser un punt d'inflexió.
Aleshores, com que no podíem viure d'això, vam deixar la resta dels nostres treballs per concentrar les nostres energies en aquest projecte i vam anar a casa dels nostres pares per no haver de pagar lloguer i poder fer-ho amb més tranquil·litat. Això va ser l'any passat. Gràcies a aquesta beca vam poder enregistrar el disc que va sortir a l'abril i que va començar a donar-nos a conèixer al públic.
Com veníem d'aquest vessant literari, vam decidir continuar amb aquesta tradició de prendre algun autor en llengua catalana i musicalitzar-lo. Però en un moment donat ens recordem dels contes de la Mercè Rodoreda, que ens encantaven perquè eren molt potents. L'únic problema és que no eren poesia, i per tant fer que això es convertís en una cançó era complicat. Ens va semblar un repte molt interessant
Sent joves i tenint una primera feina estable sona molt a risc, avui dia.
És un risc continu perquè has d'estar aprenent contínuament i prenent decisions a cegues. Normalment, quan tens una feina que ja existeix, que ja està preparada, amb un lloc per ocupar, unes hores i un sou tot és molt clar. Però en aquest cas és absolutament a cegues. T'has d'arriscar que surti bé o que surti malament.
Dedicar-nos a la música és estar contínuament fent salts al buit. És arriscat, però també és bonic, suposo. Jo dirigia moltes corals i també feia classes de piano, de música. I al principi també tenia aquesta por de deixar anar alguna cosa que en principi és estable.
Superada aquesta etapa, arriba el premi Miquel Martí i Pol. Com ho han rebut?
Ha estat una sorpresa. Ens vam presentar i, de cop i volta, ens va arribar la informació que havíem estat seleccionades entre les primeres 25 propostes de l'any i això ens va semblar molt fort. Però després hi havia un altre garbell, on quedaven 5 finalistes, i estàvem a dins. Què està passant?, ens dèiem. Pensàvem que ens quedaríem allà. Però ens va trucar Lluís Llach un dissabte per dir-nos que no, que havien decidit donar-nos el primer premi. No ens ho crèiem. És molt important notar que des de fora algú dóna sentit al que fas. Perquè el sentit de la teva feina ho inventes tu. Al final, fem cançons que ningú no ens ha demanat i és molt bonic quan algú t'ho reconeix.
La cançó que dóna el títol al seu àlbum parla d?una bruixa que pren la connotació de dona rebel i lluitadora. Hi ha una motivació feminista darrere aquest impuls?
Hi ha una vinculació feminista i una cosa que teníem molt a mà. L'Anna viu a Sant Feliu de Guíxols, la seva família és d'allà, i la Mercè Rodoreda va morir al poble del costat. Aleshores també hi havia aquesta proximitat de dir “altres, encara hi ha gent que la recorda passejant per allà”. Això, d'alguna manera, ens ha donat aquest punt de proximitat amb aquest material, ens ha motivat, encara que el fet és que som dues dones treballant-hi. No busquem cridar latenció per aquest paràmetre en concret, encara que òbviament és un tema dactualitat perquè encara sembla que cal lluitar per visibilitzar certes normalitats que, pel fet de tenir un gènere o un altre, són el que són.
D'altra banda, li volia preguntar per el boom actual de la música en català feta per dones joves. Em refereixo a la Júlia Colom, la Marala, la Maria Hein, la Maria Jaume o fins i tot Mushkka. Des de dins tenen en compte aquest fenomen?
Sí, el que passa és que no sé si ens englobaria a nosaltres, perquè crec que amb aquest primer disc no sé si acaba de ser per a aquest públic, però sí, penso que és una cosa que està passant. L'estil de totes les cantants d'aquest corrent i la seva edat, perquè són més joves, és diferent.
Fins fa poc no veies el trap català, crec que hi ha hagut un moment en què al final sí que estem treballant amb la qüestió de la llengua catalana i de donar també un espai perquè existeixi la seva visibilització. Però, ja et dic, continua sent una cosa que sorgeix com a conseqüència indirecta de la feina de totes.
Sí, perquè a més la vostra música es caracteritza per jugar amb la tradició, però també és molt, molt innovadora, encara que pugui no ser intencionat.
És clar, perquè és un llenguatge que avui dia és molt present. El material de treball de molts artistes, aquest llenguatge, és potser més de la música electrònica. És cert que nosaltres venim del món clàssic, però la nostra música no és música clàssica. El que fem ara és donar al projecte allò que necessita per brillar més. Teníem molt clar que no volíem quedar-nos en aquest pla de la cançó acompanyada amb piano i ja està. Per això vam anar, per exemple, a cercar la feina d'altres artistes, com és el cas del nostre productor, Emili Bosch.
No volíem crear un so electrònic de manera forçada. Sempre intentem donar molt espai a la nostra visió, intentant no caure en la temptació dels cànons, perquè immediatament pots muntar una cançó en cinc minuts i fer que funcioni. El que ens atrau és buscar una composició molt detallada o preciosista del que tens davant teu.