La vida en rosa

Si ets dona i algú t'ofereix un producte rosa ... fuig! Personalment no tinc res en contra d'aquest color ni el meu consell té res a veure amb les seves propietats estètiques. No obstant això, cada vegada que el rosa s'associa a les dones sortim perdent en alguna esfera de la nostra vida.

Quan naixem els éssers humans venim ja amb colors diferenciats, no sigui que algú es confongui i tingui la temptació de considerar iguals a nens i nenes. Les nenes inicien un periple de colors rosats i tons pastís que les acompanyarà durant tota la infància i l'adolescència. Aquesta circumstància, que sembla innòcua, té en realitat greus conseqüències sobre les vides femenines. El passadís del supermercat identificat de color rosa conté nines, princeses, vestits de fades, perruques, primers maquillatges, nadons per tenir cura, cuinetes, estris per al treball domèstic i l'última novetat ¡una fantàstica aspiradora mida infantil d'un preciós color rosa!

De manera imperceptible per a una gran majoria, s'està conduint a les nenes a les que seran les seves tasques, professions i destinacions quan siguin adultes. Després ens queixem del poc nombre d'enginyeres, científiques, tecnòlogues i investigadores en les nostres universitats però quantes joguines de química, física, construcció, disseny, investigació espacial, estan en el “passadís femení” de color rosa?

Les dones trien, en conseqüència, professions relacionades amb l'estereotip del seu gènere, que són totes aquelles relacionades amb la cura, la docència, la salut o la neteja. Totes molt dignes, per descomptat, i imprescindibles en una societat del benestar però molt poc valorades en el mercat laboral, de manera que els seus sous són inferiors a les ubicades a les àrees d'investigació, ciència, tecnologia, innovació o enginyeria. Si a això sumem la massiva contractació femenina a temps parcial i la seva aclaparadora dedicació a la llar en treballs no remunerats ens trobem davant d'una enorme bretxa salarial (al voltant del 24%) i, a l'extrem, una lacerant feminització de la pobresa.

Tenint en compte aquest lamentable panorama, semblaria lògic que, en cas d'existir productes especialment femenins, haurien de ser més barats donat el seu menor poder adquisitiu. Doncs el que passa és exactament el contrari. Algunes investigadores feministes franceses han posat de manifest el fenomen de l'anomenada “taxa rosa” que implica un major cost per a aquells productes indicats específicament a les dones.

Al nostre país, l'Alexandra Lores ha descrit una relació de productes comercials que, sent idèntics en la seva forma i estructura, es diferencien en el color: rosa per a les dones, variat o neutre per als homes. I ha descobert diferències en els preus que poden arribar fins a 5 euros. Colònies, gels begudes, maquinetes d'afaitar, desodorants, samarretes i fins i tot gorres per cobrir-se del sol.

Finalment no hem d'oblidar els casos en què el rosa acompanya la banalització, superficialització o mercantilització en processos greus i decisius de les nostres vides, com passa amb tot el marxandatge adjunt al “llaç rosa” del càncer de mama, que excel·lentment ha descrit l'assagista Bàrbara Eihrenreich. ¿S'imaginen tota aquesta parafernàlia al voltant d'un càncer típicament masculí com el càncer de pròstata?

Simone de Beauvoir va escriure que l'opressor no seria tan fort si no comptés amb la complicitat del grup oprimit. És la lluita per la igualtat i no l'èmfasi en la diferència el que ens donarà llibertat. Per això, siguem rebels i mantinguem l'alerta davant qualsevol crida al “rosa” perquè molt probablement amagui una discriminació per a nosaltres.