Raquel E.F., barcelonina de 38 anys, es va suïcidar l'11 d'abril de 2015 mentre es trobava en règim d'aïllament a la presó de Brians I, a on complia condemna des del 2009 per tres delictes de robatori. Ara la Generalitat reconeix que la interna ja havia intentat treure's la vida anteriorment, però no assumeix responsabilitats per no haver-ho evitat tot i que es trobava sota la seva custòdia.
El 12 d'abril de 2014, la interna va protagonitzar la primera temptativa de suïcidi, segons consta al llistat d'incidents al qual Catalunya Plural ha tingut accés. A partir d'aquí i fins al dia de la seva mort Raquel va patir tres autolesions considerades com a lleus i va incendiar la seva cel·la. La presa va passar en el règim més dur del sistema penitenciari, el règim d'aïllament amb 21 hores al dia, pràcticament els últims 9 mesos de la seva vida.
La Direcció General de Serveis Penitenciaris justifica que la interna no estigués inclosa en el programa de prevenció de suïcidis “atès que cap dels professionals assignats no havia informat per a la seva activació”. La preservació de l'estat de salut de tots els interns és competència del Departament de Salut segons el decret 399/2006, de 24 d'octubre. El protocol s'ha d'activar quan serveis mèdics o professionals del centre penitenciari informen d'un possible cas d'autolesió greu.
En el moment de la mort de Raquel es va iniciar una investigació interna per part de la direcció general. En aquesta investigació, però, no es va demanar en un primer moment l'historial mèdic ni d'incidents. Des d'Irídia Centre per la Defensa de Drets Humans, entitat que reclama una reparació per a la família de Raquel, asseguren que van ser ells qui ho van demanar per primera vegada i que això “va aportar molta llum i claredat al cas”.
Després de tornar a investigar els fets, la Generalitat ha desestimat la reclamació patrimonial presentada per la família de Raquel E.F. Ho ha fet en resposta a la petició presentada per la família a l'administració catalana, competent sobre la presó de Brians. La resposta que han obtingut, però és que “els danys irrogats no són imputables a la prestació del servei públic penitenciari”, ja que “no s'ha detectat l'existència de negligència ni de dèficit en l'actuació dels professionals del centre penitenciari on romania la ingressada”. Per tant, no assumeix la responsabilitat del suïcidi.
L'advocat del cas i membre d'Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans, Andrés García Berrio, considera que “és altament dicotòmic que per un costat l'expedient reveli que sí que hi ha una responsabilitat de l'administració, perquè no van activar el protocol de prevenció de suïcidis tot i les evidències clares que es trobava en una situació delicada, i que, tot i això, manifestin que no tenen cap tipus de responsabilitat”.
Intents autolesius
Davant dels fets, la psicòloga d'Irídia Irene Santiago assegura que “hi ha un patró de comportament que indica que aquesta persona té una afectació i està en una situació de desesperança molt profunda a la qual s'ha de respondre”. No van pensar el mateix des dels serveis psiquiàtrics de Brians I. A l'informe mèdic del cas valoren que “les accions o intents autolesius, també denominats manipuladors, han de ser vistos més com a episodis expressius que com a intencionals, és a dir, com una forma disfuncional de comunicar un problema”. Segons ells, són accions poc finalistes, de baixa letalitat però altament reivindicatives i apunten que aquestes accions arriben al 80% dels actes dels interns. Per això des d'Irídia denuncien que l'estructura penitenciària i d'aïllament invisibilitza i deslegitima el dolor de la víctima.
“Aquesta persona es trobava en règim d'aïllament i manifestava clarament, amb intents autolesius, la seva situació. El seu dolor i afectació emocional queda en un no res pel fet d'estar en un context d'aïllament”, assegura Santiago, al que es pregunta “què passaria si es donessin els mateixos fets amb una persona fora de la presó? Ho tindríem en compte?”.
A l'informe mèdic es reconeix que en diverses entrevistes amb el psiquiatre i visites mèdiques la interna sí que va comunicar les seves intencions suïcides i les seves ganes de morir. També afirmen, però, que “atès que el nombre limitat de mètodes suïcides a presó, els interns poden triar un dels més letals, el penjament [com la Raquel], fins i tot en absència d'un veritable desig de morir o perquè desconeixia el seu alt grau de perillositat”.
Només unes hores abans del suïcidi, Raquel va protagonitzar un últim cas d'autolesió, trencant un mirall de la seva cel·la i causant-se lleugeres ferides superficials en ambdós avantbraços amb un ganivet de plàstic. Aquest fet també va ser considerat com a manipulatiu per part dels serveis mèdics. L'informe clínic del metge que la va visitar posava de manifest que la interna estava disciplient perquè s'havia enfadat amb el psiquiatre, que l'havia visitat aquell mateix matí, perquè “no havia aconseguit que la traguessin del Departament Especial de Règim Tancat (DERT) [l'anomenat règim d'aïllament]”. Raquel va dir que després d'autolesionar-se ja es trobava millor i que feia crítica del seu gest autolesiu. Davant d'això, van considerar que podia continuar fent vida normal a la seva cel·la i conclouen que “no era previsible que la interna decidís atemptar contra la seva vida”.
De qui és responsabilitat?
La resolució de la Generalitat remarca que l'administració que la tenia sota la seva custòdia no va tenir cap responsabilitat en els fets: “La causa de la mort va ser fruit de la seva pròpia decisió, i no el resultat de l'activitat o inactivitat de l'Administració penitenciaria o del personal al seu servei. Així ha quedat acreditat que Raquel va decidir de manera voluntària, lliure i conscientment posar fi a la seva vida, escollint el moment, la manera i el lloc, i que la seva actuació va incidir decisivament en el desenvolupament dels esdeveniments i, per tant, en la producció del fet luctuós, trencant així el nexe causal necessari que exigeix la normativa per atribuir l'existència de responsabilitat de l'Administració penitenciaria pel dany causat la qual no va tenir oportunitat d'impedir que la interna dugués a terme la decisió que havia pres de disposar de la seva pròpia vida”. L'advocat Andrés García Berrio considera això com “una hipocresia” perquè “ella es va suïcidar perquè estava en aïllament i no podia suportar-ho més”.
Davant d'aquests fets des d'Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans han interposat un recurs de reposició perquè entenen que la Generalitat ha de fer una anàlisi diferent, rectificar i assumir “la seva responsabilitat”. En el cas que el Departament de Justícia no estimi la raó d'Irídia, es plantegen portar la demanda davant dels Tribunals del Contenciós Administratiu. “No es tracta només del cas de Raquel, es tracta que aquesta situació no es repeteixi mai més. No podem permetre que es repeteixin situacions de risc i fins i tot de mort o de salut mental greu en persones que es troben privades de llibertat”, sentencia Berrio.
Segons fonts del Departament de Justícia, l'any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d'any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d'entre 7 i 8 interns a l'any segons dades de l'última dècada.