País Valencià, les Illes i Podemos

Ara fa uns dies m'estrenava a CatalunyaPlural.cat amb un article sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l'Estat espanyol. Per la part catalana, l'aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l'objectiu de centrar-se més en la idea força de l'article: les fortaleses i mancances d'aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l'Estat. M'ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d'aquell article es mantenen invariables.

En l'àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l'ampli suport que rep i els atacs constants que ha d'entomar per part dels agents de l'status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l'àmbit de la resolució democràtica de l'embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d'avui, continua essent una reforma constitucional on s'inclogui un dret a decidir que en cap cas s'ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l'esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.

I a la resta dels Països Catalans, a excepció de Catalunya Nord? Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents que superen l'espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias? És complicat fer afirmacions al respecte quan, d'una banda, existeix molta gent que coneix la realitat d'aquests territoris millor que jo i de l'altra, els propis dirigents de Podemos se n'han cuidat prou de no parlar-ne. En tot cas, apuntaré algunes idees, com sempre escrites en codi obert esperant esmenes de tothom i revisions pròpies que puguin anar arribant

Així, si prenem els resultats de les eleccions Europees i les últimes enquestes com a referència, la plataforma electoral Podemos pot ser d'allò més útil per ajudar a fer caure les majories absolutes del PP a les Illes i al País Valencià. Amb Podemos al terreny de joc, l'absolutisme del PP s'allunya. Ben cert. Ara bé, més enllà del còmput electoral, la primera pregunta, necessària i imprescindible, Podemos entrarà a governar o donarà suport implícit a les Illes o el País Valencià a governs on hi participin opcions catalanistes en un sentit ampli del terme? I ho farà bo i sabent que els desgastarà en el marc del debat espanyol de cares a les eleccions espanyoles, únic i inamovible objectiu de la formació? El cor em diu que sí. El cap em diu que a hores d'ara no hi ha cap confirmació “oficial”.

I és que Podemos diu ser i és una tercera via que aspira a governar amb majoria, sense pactes ni acords amb tercers. Vol posar fi a la lògica del bipartidisme a l'Estat i, implícitament, als blocs existents tant al País Valencià com a les Illes on governa el PP o ho fa de forma molt precària un multipartit que va del PSOE a les reivindicacions nacionals. Una proposta, doncs, que pot servir al País Valencià i a les Illes per trencar amb la lògica no només de la transició pactada sinó també amb la sensació de “derrota col·lectiva” per part de molts ciutadans d'aquests països que, des de fa massa anys, viuen amb certa impotència la imposició quasi dictatorial de les polítiques conservadores, agressives i antidemocràtiques del Partit Popular.

Ara bé, aquesta aposta amb aromes de “victòria” significa també un esberlament d'un parell de premisses treballades de fa temps pels sectors antagonistes que em semblen necessàries per qualsevol projecte als Països Catalans. D'una banda, l'horitzontalitat, la feina de base i el creixement a partir de la pròpia dinàmica de moviment. Una fórmula que tot i no ser triomfadora en termes electorals sí que ha arrossegat en els últims anys èxits al País Valencià i a les Illes i ha ajudat a crear i molt la finestra d'oportunitat que sembla que aprofitarà Podemos el maig vinent.

De l'altra, és evident alhora que preocupant la desvinculació a dia d'avui de Podemos amb el “catalanisme” existent i la formulació política del mateix. I no em refereixo únicament a la seva estratègia d'absentisme. És a dir, al fet que no esmentin la qüestió nacional en aquests territoris com a prioritat política sinó fins i tot al fet que alguns dels gestos puguin arribar a ser enormement preocupants. Exemples en tenim a Eivissa on s'ha vetat el nom genuí de la illa en el nom de la formació, en general amb el poc ús de la llengua catalana en la seva pràctica política o en el Consell Ciutadà d'una formació que assegura que Espanya és un “País de nacions” on només inclouen dues veus valencianes.

Per tant, Podemos, lluny de resoldre les dues cares de la moneda, la qüestió social i la nacional, només té potencialitat per resoldre'n una. Que ja és molt. Que és necessària. Que ja veurem com ho fa. Però ens deixa orfes per l'altra. I en aquest sentit, la lògica a seguir als Països Catalans és la que bé comentava David Fernàndez en una entrevista als Matins de TV3: processos de complementarietat i coordinació però sempre tenint en compte que no hi ha un subjecte, Espanya, i un objecte, les nacions sense Estat, sinó que existeixen diversos subjectes polítics que necessiten desenvolupar els seus propis processos constituents. Sumar per multiplicar en el marc de superació del capitalisme al Sud d'Europa però sense perdre mai de vista que parlem de sobiranies i no d'UNA, roja y distinta!

Ara fa uns dies m'estrenava a CatalunyaPlural.cat amb un article sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l'Estat espanyol. Per la part catalana, l'aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l'objectiu de centrar-se més en la idea força de l'article: les fortaleses i mancances d'aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l'Estat. M'ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d'aquell article es mantenen invariables.

En l'àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l'ampli suport que rep i els atacs constants que ha d'entomar per part dels agents de l'status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l'àmbit de la resolució democràtica de l'embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d'avui, continua essent una reforma constitucional on s'inclogui un dret a decidir que en cap cas s'ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l'esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.