“La majoria de refugiats, molts d’ells sirians, que intenten arribar a Europa creuant el mar Egeu no saben nedar. Evidentment, tampoc saben pilotar la llanxa inflable amb la qual les màfies els llencen a l’aigua. I les armilles salvavides que porten no funcionen. No floten”. Qui parla amb aquesta rotunditat és l’Òscar Camps (Barcelona, 1963), que, des de setembre de l’any passat, intenta evitar que aquestes persones morin ofegades al mig de l’Egeu.
L’estiu passat, Camps va quedar impactat amb la imatge de l’Aylan, un nen sirià de tres anys que va aparèixer ofegat en una platja turca. Juntament amb un company, va decidir viatjar a Lesbos, la illa grega més propera a Turquia, per veure si podien ajudar i saber quina era la situació dels refugiats allí. “Quan vam arribar no hi havia ningú ajudant aquesta gent, ni Creu Roja, ni Acnur, ni Metges Sense Fronteres. Només voluntaris dispersos”.
A les poques hores d’arribar, Camps ja era l’aigua ajudant. I poc després, el setembre de 2015, amb 15.000 euros que tenia estalviats, va crear l’ONG Proactiva Open Arms. Camps és socorrista professional des de fa 25 anys i, entre altres empreses, és propietari de Proactiva Serveis Aquàtics, que fa tasques de socorrisme en platges de diferents comunitats espanyoles.
Des del passat setembre fins ara, l’ONG ha atès més de 140.000 persones, salvant de morir a centenars de refugiats i remolcant-ne 11.000 que estaven a la deriva. Proactiva Open Arms, juntament amb altres ONG, fa la feina mentre Europa s’ho mira o, el que és pitjor, busca com expulsar els nouvinguts i retornar-los a Turquia.
Camps explica que seguiran fent aquesta tasca humanitària fins que els durin els diners. “No tenim una data per tornar”. Fins a principis de maig havien rebut aquest 2016 més de 460.000 euros en donacions, dels quals n’han gastat més de 300.000.
La majoria de donacions són de particulars, tot i que també han rebut ajuts del Fons de Cooperació i d’algun ajuntament, com el de Valldoreix (Barcelona). Però Camps diu que ni l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, l’Estat, ni, evidentment, les autoritats europees li han ofert cap ajut directe. Les donacions es poden fer a través del web de Proactiva Open Arms.
Camps és molt crític amb el paper que està jugant Europa en aquesta “crisi d’humanitat”. “Hi ha un buit deliberat de recursos humanitaris. Es deixa que aquestes persones morin ofegades. Aquesta és una decisió que ha pres Europa, que esmerça els recursos a expulsar els refugiats”. I cita com a exemple la presència, a Lesbos, de la policia de Frontex (l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió), vestits amb roba d’antidisturbis, valorada en uns 3.000 euros. “Si cauen a l’aigua, amb tot el material que porten, s’ofeguen”, ironitza.
De moment, l’equip de Camps a Lesbos el formen 14 persones. Cada dues setmanes, l’equip es relleva per un altre. Els psicòlegs que els atenen els diuen que amb el que veuen i suporten és el temps màxim que poden estar a Lesbos. En total, són uns 90 voluntaris els que han viatjat a Lesbos de manera rotatòria. Alguns són treballadors de l’empresa de Camps, altres provenen de diferents punts de l’Estat. Però tots els membres de l’ONG Proactiva Open Arms són socorristes professionals. “Hem rebut uns 3.000 correus de persones que volen col·laborar amb nosaltres”.
“El pitjor no és veure cadàvers. Els he vist sempre. El pitjor és veure morir algú i no poder fer res”, diu Camps, molt crític amb les xifres que es donen de persones ofegades. “Aquestes xifres no són reals. Només es compten els cadàvers recuperats i les persones que poden faltar en una família amb supervivents, però, no es té en compte totes les persones que desapareixen d’una embarcació i que ningú no troba a faltar”. Les xifres oficials situen en unes 3.700 les persones mortes al Mediterrani l’any passat intentant arribar a Europa, i aquest 2016 són més de 1.300. Però, per a Camps, “Lesbos és un cementiri, i l’Egeu, una fossa comuna”.
El socorrista encara recorda la tarda del passat 28 d’octubre com una de les pitjors. Explica que una barcassa amb unes 300 persones va bolcar. Els rescats es solen produir a 3 o 4 milles de la costa. Ell i un company van anar al lloc de la tragèdia amb dues motos d’aigua. Van salvar desenes de persones, moltes d’elles infants. Moltes altres van morir: pares que s’ofegaven amb els seus fills al coll perquè no podien aguantar el pes, els que no sabien nedar, els que ja no podien més i el mar se’ls va tragar... El mateix Camps va estar a punt de perdre la vida ofegat després que, en dues ocasions, el tiressin de la moto d’aigua.
Intentaven fer pujar els nàufrags als vaixells guardacostes o del Frontex, però no estaven preparats per fer salvaments. El personal tampoc estava preparat per fer tasques de reanimació. “L’Administració era allà i no feia res. No podia fer res. Ni estaven preparats ni tenien el material. Hem vist morir molta gent davant la passivitat de l’Administració. Fins que aquella tarda no van arribar els vaixells dels pescadors grecs i turcs no es va poder ajudar de veritat a aquelles persones”.
Com és el seu dia a dia a Lesbos? “Hem de ser proactius. Estem moltes hores vigilant el mar. No podem esperar a la platja. La distància entre Lesbos i Turquia és de només de 10 quilòmetres, unes sis milles”. En un dia clar, amb uns bons prismàtics, es veu com les màfies fan embarcar els refugiats a l’altra banda. I ho fan al costat d’una comissaria. “Les embarcacions estan dissenyades per portar 20 persones, però les màfies en col·loquen més de 50. Cobren uns 1.200 euros. Quan viatgen més de 55 persones, l’embarcació es pot enfonsar molt fàcilment”.
“Hem d’estar atents, moure’ns amb rapidesa, especialment a les nits. Hi ha jornades que han arribat fins a 100 barcasses. Un dia van desembarcar a Lesbos 8.000 refugiats. He vist morir en una sola tarda centenars de persones. Les dones i els nens són els que moren primer. Els 10 primers minuts són fonamentals”.
Ara la situació està canviant. A Lesbos, continuen arribant refugiats, però menys que fa uns mesos. El tractat signat entre Europa i Turquia perquè aquest país accepti el retorn dels refugiats que arriben a Grècia sense papers fa que les màfies estiguin buscant noves rutes perquè els refugiats puguin arribar a Europa. “Estem a punt de retirar un dels dos equips de Lesbos i veure on el situem”. A final de maig, l’ONG també té previst situar-se en aigües internacionals, a prop de Líbia, amb una embarcació de 30 metres d’eslora que els ha cedit un empresari.
Sigui on sigui, Proactiva Open Arms, amb Camps al capdavant, continuarà amb la tasca d’intentar que cap refugiat més mori ofegat. “Aquesta gent busca un futur pel seus fills. Busquen un amic, parents que ja es troben a Europa que els puguin acollir. Jo vaig allà a intentar que no mori ningú. Crec que no cal que una persona es jugui la vida per trobar un lloc segur. Però si s’atura la guerra, gran part del problema desapareixerà. Acabar amb la guerra és el primer pas perquè deixi d’arribar aquest onada de refugiats”, conclou Camps.
El socorrista va rebre fa unes setmanes el premi Català de l’Any per la seva tasca humanitària a l’Egeu.