La rellevància de Zoo analitzada en un llibre: “L’escena de la música en valencià té talent i oferta, el que em preocupa és el públic”

Administrar els punts i seguits és una qüestió d’ofici, a mesura que es practica es fa millor. En canvi, saber posar el punt final idoni és un talent efímer i poc valorat que pot marcar l’oblit o la transcendència d’artistes de tota mena. La nit del 13 de juliol de 2024 a Gandia s’escrivia un dels segons.

Era l’últim concert del grup valencià Zoo. Tocava davant d’un públic immens, heterogeni i divers, entre els quals molts assistents ja havien viscut altres últims concerts: Orxata Sound System, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat… tots els grups més rellevants de la música en valencià s’ho havien deixat. I aquella nit s’acomiadava la síntesi musical de tots ells. L’escena valenciana perdia el seu màxim exponent i acceptava, com palmera que aguanta l’huracà, el punt final d’una etapa importantíssima, l’abast de la qual encara està per veure.

Empés per investigar el significat cultural de la trajectòria del grup, prendre-li les mesures al seu ‘adeu’, el crític musical especialista en músiques de la Mediterrània, Josep Vicent Frechina, publica ‘Sempre a la contra i avant: La història de ZOO a través de les seues cançons’ amb Sembra Llibres. Un assaig que veurà la llum el pròxim 21 de febrer, i es presentarà immediatament després, el dijous 26 de febrer a la llibreria de Benimaclet La Repartidora. “La tesi fonamental del llibre”, ens confessa Frechina, “sosté que el moviment cultural més important que hi ha hagut al País Valencià en el segle XXI és la música en valencià, i Zoo ha sigut precisament la cimera d’aquest moviment”. Parlem amb ell sobre les claus que han convertit a Zoo en aquest fenomen cultural, a través de quatre cançons clau del seu repertori.

‘Vull’, o la intel·ligència de les lletres

“La cançó que veig més emblemàtica del principi de Zoo és: ‘Vull’”, opina Frechina. “És la que té els ingredients que després definiran el seu estil. La barreja de diversió amb política, que inicia l’escena de la música en valencià molts anys abans Obrint Pas, és heretada per Zoo en aquest tema”. Per al crític musical, poder gaudir i passar-ho bé alhora que insuflar a les lletres raons per a generar esperit crític polititzat en l’audiència, és el tret fundacional de la música en valencià del segle XXI.

Amb aquest tema, a més, el grup que liderava Toni Sànchez 'Panxo', exemplifica molt bé un dels grans atributs de Zoo: la complexitat de la lletra. “Les lletres de Zoo tenen tres coses que a mi em resulten fascinants. La primera és la capacitat de conceptualitzar, d'empacar molt bé conceptes en lletres segures. La segona, que dins d'eixa lletra hi ha frases memorables que funcionen com a aforismes. I la tercera: la complexitat discursiva. La capacitat per a fer missatges clars, però no simples, mai anar a la consigna pura, sempre exhibir contradicció, autocrítica, i ensenyar les moltes cares que tenen les coses”. Versos com “El concepte és molt fàcil / Si ha de plorar algú que ploren ells”, “Vull sentir-me d'on soc, d'una terra / que m'importa prou més que un país” o “Que no tot en la vida és faena / que morir és no viure lliutant”, en són bona prova: ja formen part inalienable de l’imaginari valencià actual. “Són rellamps poètics que enlluernen dins del concepte general de la cançó. Zoo són únics fent això”, diu Frechina.

‘Carrer de l’amargura’, o la capacitat per a narrar-nos

“La meua cançó preferida de Zoo sempre. La que més m’ha commogut, la que em va enamorar del grup”, confessa l’autor de ‘Sempre a la contra i avant’. “En van fer molt poques així, amb un eix narratiu tan clar. ‘Carrer de l’amargura’ és una de les cimeres de la música en català de tots els temps. I demostra com tant a ‘Panxo’ com a Arnau, el rap els permet fer lletres d’una densitat bestial. En cada frase es diuen moltes coses a través de l’acumullatio d’imatges”.  

Alhora es tracta d’una cançó que s’estructura a través de la vida de tres membres d’una família d’un poble de l’interior valencià: un estudiant que viu a València i torna al poble els caps de setmana, la germana precaritzada i embarassada, i el uelo de tots ells, que veu com el seu final s’acosta. Una història intergeneracional de menys de 4 minuts, que explica tant la capacitat del grup per a interpel·lar oients de diferents edats, com per a localitzar el seu missatge. “Hi ha molt d’intent de reivindicar-se localment. Des de ‘Estiu’ fins a ‘Diània’, passant per ‘Carrer de l’amargura’, hi ha una intenció molt clara de reivindicar-se localment amb missatges que puguen ser universals”.

‘Correfoc’, o l’adèu

“Té una de les tornades més afortunades de la seua història”, diu Frechina. I recita: “Si la cançó mata la pena / som emissaris de la mort”. Al concert d’acomiadament, el grup va desaparéixer de l’escenari sobtadament, i mentre generaven enrenou entre el públic, tots els integrants de la formació saforenca es van vestir la mateixa samarreta. Una que deia “Hem sigut feliços” amb el logo del monet característic de Zoo. És significatiu que ho feren, justament, abans de tocar ‘Correfoc’.

Aquesta cançó s’escolta diferent després de l'adéu de Zoo. Altres grups han de ser ara qui continuen mantenint viva l’espurna de la cançó valenciana. “L'adéu de Zoo també significa el fi d’un cicle per a la música en valencià. S’havia arribat al zenit i l’etapa post-zoo és incerta”, explica Frechina. “Evidentment, s’està renovant l’oferta musical i els gèneres, l’escena de la música en valencià té talent i oferta, el que em preocupa és el públic, perquè eixe públic festivaler que vol que hi haja contingut polític en les lletres i que el directe siga divertit, ara mateix està orfe sense Zoo”. A més, un grup que no ha volgut mai abraçar cap consigna barata: “Tan sols Zoo pot cantar una frase tan significativa com ‘matem el facha que portem endins’”, diu l’escriptor. 

‘Avant’ o la universalitat de la protesta valenciana

Josep Vicent Frechina comença el seu llibre amb una imatge que podria semblar anecdòtica, però és molt il·lustrativa. En maig de 2024 un jove enarbora una bandera palestina al Rectorat de la Universitat de l’Havana, a Cuba, en unes protestes “contra la indolència, cínica i còmplice, amb què la majoria dels governs del planeta estan responent al genocidi palestí que perpetra impunement l’estat d’Israel”. Unes protestes, molt lluny de la Safor, on no obstant, s’escolten de fons les estrofes i la veu de Panxo. “Es tracta d’’Avant’, una cançó en valencià que sona ací com a inesperada banda sonora de les protestes globals”. 

“Zoo ha deixat un llegat de cançons molt important que s’han quedat en la memòria col·lectiva. A les manifestacions de la DANA es veuen pancartes amb frases seues”, conta a elDiario.es Frechina. “La nostàlgia és inevitable. El problema és quan acabes atrapat pel bucle nostàlgic consistent en llepar-te les ferides i victimitzar-te. Ací està el perill”, argumenta Frechina sobre el llegat de Zoo, “En el futur pròxim ens farà falta algú que ens ajude a construir marcs mentals més nostres. Eixe imaginari col·lectiu que va ajudar a fer Zoo. Necessitem propostes amb eixa popularitat, perquè això ens garanteix la renovació de l’imaginari. No hi ha millor defensa de la llengua que propostes que arriben a tant de públic”.

Administrar els punts i seguits és una qüestió d’ofici, a mesura que es practica es fa millor. En canvi, saber posar el punt final idoni és un talent efímer i poc valorat que pot marcar l’oblit o la transcendència d’artistes de tota mena. La nit del 13 de juliol de 2024 a Gandia s’escrivia un dels segons.

Era l’últim concert del grup valencià Zoo. Tocava davant d’un públic immens, heterogeni i divers, entre els quals molts assistents ja havien viscut altres últims concerts: Orxata Sound System, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat… tots els grups més rellevants de la música en valencià s’ho havien deixat. I aquella nit s’acomiadava la síntesi musical de tots ells. L’escena valenciana perdia el seu màxim exponent i acceptava, com palmera que aguanta l’huracà, el punt final d’una etapa importantíssima, l’abast de la qual encara està per veure.