Telefónica UK Ltd ha creat una àvia fictícia, però molt realista, a qui ha anomenat Daisy, per a plantar cara als estafadors telefònics, habitualment coneguts com a scammers. La missió de la falsa iaia és la de fer-se passar per fava i fer perdre tot el temps possible als delinqüents cibernètics. Les xarxes celebren l'enginyós invent, que se suma a la tasca dels hackers que ja trolejaven personalment als scammers (les seues gestes es poden veure al YouTube), a la dels desenvolupadors d'antivirus o de programari per a detectar fotografies manipulades, a la dels periodistes que es dediquen a desmuntar boles, a la dels community mànagers que ens omplin el correu d'avisos per a previndre el frau bancari i a la de tots els que treballen en l'àmbit digital per a solucionar els problemes que no hi hauria si no ens haguera donat per digitalitzar-ho tot. A l’assumpte li afegeix emoció el fet que els scammers també utilitzen bots cada vegada més eficients per a atacar les seues víctimes, de manera que el que sovint farà aquesta àvia virtual serà discutir amb un estafador virtualitzat que amb el temps anirà sofisticant els seus mètodes. Lluita de titans en el ciberespai. O diàleg de besucs, segons es mire. Un balafiament demencial de recursos i d'energia, un disbarat revelador si més no.
Després d'una lluita ferotge contra el funcionari de torn o amb una laberíntica pàgina web, solucionem el problema que ens ha plantejat el banc, la companyia elèctrica o l'ajuntament, i en rematar la nostra gesta tornem a casa o tanquem l'ordinador alleujats, satisfets, pletòrics, sense detindre'ns a valorar què hem solucionat realment, quin era el problema més enllà del nostre problema específic, que era fer el tràmit. Rarament ens assalta la sospita que aquests obstacles estan ací perquè parega que fem alguna cosa, per a tindre'ns entretinguts i en una permanent tensió d'aparença profitosa. La nostra sensació de triomf sol ocultar el fet que aquestes xicotetes proeses quotidianes no acreixen gens la nostra productivitat, les nostres habilitats ni la nostra autonomia personal, més aviat al contrari, ens lleven temps, ens fan més submisos i ens acosten a Daisy i a la gratuïtat de la seua existència. En els moments crítics, quan se'ns presenta un problema en què realment ens va la pell, ens adonem que no sabem fer la o amb un cul de got. Bé, sí; aquesta és la qüestió, que sabem fer molt bé la o amb l’estri adequat, però si anem a parar a una illa deserta, a penes se'ns acaben les barretes energètiques caducades ens morim de gana al peu d'un cocoter, enmig d'una conversa febrosa amb el baló Wilson, el cosí germà de Daisy, mentre els conills que no hem estat capaços atrapar roseguen les bledes silvestres que creixen al nostre voltant, que tampoc no hem sabut identificar. Ens passem la vida satisfent els capritxos de la burocràcia i esquivant les trampes que ens para el món digitalitzat, sobrevivint en una espècie de joc de l'oca sembrat de caselles més o menys fatals, que té com a únic premi arribar a la meta i quedar-se allí, a esperar que la partida acabe. És, la nostra, una vida-joc de taula en què fingim lluitar, aprendre i sobreviure en contacte amb unes forces virtuals que substitueixen les d'aquella natura que vam perdre de vista fa temps.
En general, la humanitat fa molt que està ocupada a solucionar problemes que ella mateixa crea. Aquest és el nostre veritable i potser únic problema. Vam aprendre a conéixer les forces naturals i les lleis que les governen —que són, en definitiva, les mateixes que donen vida a l'animal que som—, i tot just vam tindre ocasió les violàrem una a una. Som la descendència imbècil de Prometeu que no ha pogut resistir la temptació d'obrir l'àmfora, la caixa o el que siga que ens va enviar Zeus amb tots els mals dintre. Una imbecil·litat que es manifesta en pràcticament tot el que se’ns acut de fer d'un quant temps ençà. Causa torbació pensar en les energies que estem dedicant al desenvolupament d'una cosa tan prescindible com els cotxes autònoms, un invent que no se sap molt bé a quina demanda respon, però que té ocupada a tota la indústria automobilística i a una immensa massa suposadament intel·ligent d'enginyers, urbanistes, legisladors, advocats, agents d'assegurances i professors d'ètica. I causa vergonya el fet que siguem incapaços d'esperar que arribe el temps de les cireres i ens hàgem habituat a fer-nos-en portar una cistelleta des de l'altre hemisferi utilitzant mecanismes logístics colossals. Quan veiem aquests vaixells de càrrega imponents solcant els mars, els imaginem complint una missió important, però, a efectes particulars, tota aquesta massa i aquesta energia s'ha posat en marxa per a portar-nos des de la Xina una maquineta per a tallar-se els pèls del nas. Enormes quantitats de recursos i una prodigiosa tecnologia al servei d'un despropòsit, de milions de despropòsits executant-se a l'uníson, a cada moment, una immensa oda col·lectiva al balafiament i la ineficiència.
Per a solucionar un problema, que sovint només existeix en la nostra ment, en creem cent. Som com l'inepte que, serrant successivament les potes d'una cadira per a tractar d'igualar-les, es queda sense res per a asseure's. I per molt que coste de creure, encara hi ha qui pensa que aquesta manera d'entendre el progrés ens servirà per a, sense deixar de causar-la, arreglar la destrossa que aquest mateix progrés causa. Vet ací els deliris de la geoenginyeria, en què alguns, atés que han renunciat a qualsevol acció preventiva o pal·liativa raonable, depositen les expectatives de fer front a la crisi climàtica. No serà perquè no ens estan avisant dels efectes catastròfics que comporta la manipulació a gran escala dels fenòmens naturals. És igual. A hores d’ara estan en marxa nombroses iniciatives d’aquesta mena arreu del món, que van des de pintar de blanc els cims de les muntanyes que han perdut la neu, a tirar ferro a l’oceà amb el fi de fertilitzar-lo (v. geoengineeringmonitor.org). De la guerra, els seus patrocinadors i el bel·licisme dels editorialistes d'El País, parlarem un altre dia. Davall de tot aquest frenesí batega una imparable bogeria autodestructiva que ens porta una vegada i una altra a carrerons dels quals no hi ha una altra manera d'eixir que tornant arrere, però ningú està per la faena. Preferim tirar el mur que bloqueja el carreró a cabotades, si cal, cosa que no ajuda especialment a recuperar el trellat. És una comesa molt meritòria que els reis del manicomi supervisen amb atenció, esperant el moment de donar per acabada la demolició d'aquest planeta i enviar-nos a tots a Mart amb un pic i una pala perquè continuem donant curs als seus deliris que, reconeguem-ho ja, són també els nostres.
0