Ens vam adonar massa tard

Al principi va ser tot un descobriment, una bomba que ens va fer milionaris. Una cosa tan simple com barrejar la fórmula del reality-xou, molt explotada des de Gran Hermano, amb el concurs musical de tota la vida, qui no recorda Gente Joven o Lluvia de Estrellas. Aconseguirem batre audiències i blanquejar la imatge de la cadena, perquè Operación Junior era una altra cosa, un programa familiar, sense sexe, sense xusma, sense més morbositat que saber qui passaria a la següent ronda, si el ros angelical o la morena resalá. Vam fer escola, ens van copiar però no van poder igualar-nos; una temporada després d'una altra, OJ va superar en share a tots els seus competidors: La Voz de Oro, Mira quién Canta, La-La-La… Vam llançar a l'estrellat joves desconeguts que es van fer rics i famosos -més famosos però menys rics que nosaltres, clar-; algun ahí segueix, cantant en play-back però amb discos de platí i casa a Miami.

Després vam replicar la fórmula amb els concursos de ball. No vam superar el boom d'OJ però vam fer encara més caixa, doncs ja teníem experiència i vam saber negociar amb les televisions per a col·locar un programa en cada cadena. Les velles glòries que vam posar en circulació, qui li els ho havia de dir, eren molt més professionals que qualsevol beneït. Nosaltres les rescatarem de l'oblit o del fang i elles ens ho van pagar amb escreix. Quid pro quo. Marxandatge, drets d'imatge, exclusives en la premsa rosa… Del famós, com del porc, s'aprofita tot.

Vam tornar a rebentar-la amb la cuina. Semblava que la gent s'havia tornat boja! Àvies i néts junts entre fogons, abraçant-se i plorant en tots els accents peninsulars. No hi havia qui es resistira al fenomen de Master Cook: batíem tots els rècords d'audiència, les marques d'alimentació pagaven el que calguera per col·locar els seus productes, els anunciants es mataven pel minut d'or abans de les eliminacions… I, per descomptat, vam donar cada vegada les campanades de la nit de cap d'any.

Va arribar un moment en què teníem la sensació de poder fer el que volguérem. I decidirem anar més enllà. Si la gent s'engolia les tertúlies-galliner del dissabte nit, per què no donar-li tots els dies la seua dosi de política espectacle a través de la telerrealitat? Si Chikilicuatre havia arribat a Eurovisió, per què no podríem aconseguir nosaltres entrar en el Congrés? Hi havia temps suficient fins a les eleccions de 2020. Vam crear un partit, degudament inscrit en el Ministeri de l'Interior, i anunciarem un reality per a fer la selecció de candidats i de propostes per al programa electoral. Havia nascut Operació President.

L'impacte va ser brutal, a tots els nivells. En els càstings de preselecció les cues van superar tot l'imaginable, es van crear comunitats virtuals de fans diversos mesos abans de l'emissió del programa i, quan comencarem a gravar-ho, vam patir diàriament filtracions en els mitjans, la qual cosa ens va obligar a canviar el format a un directe 24 hores des de la casa de Guadalix de la Sierra. En les enquestes, el nostre partit –encara sense nom– superava en intenció de vot a tots els altres, tant als vells com als nous. Era un fenomen sense parangó… i sense fre.

Vam tardar massa a adonar-nos que allò se'ns havia anat de les mans, que havíem generat un monstre que pot devorar-nos. En un clima de crispació social i d'exacerbada xenofòbia, encoratjada pels discursos i les polítiques de Trump i els nous dirigents europeus, arrasen els candidats i les propostes més impresentables des del punt de vista polític, moral i intel·lectual. Tot jugant a aprenents de bruixot hem creat l'alternativa d'extrema dreta que fins ara no havia arrelat a Espanya. Encara que tractem de posar regles d'exclusió, i fins i tot de cancel·lar les emissions, el grup de comunicació propietari de la cadena ha fet valdre els seus drets contractuals per a continuar el programa amb una altra productora. El feixisme televisiu ix molt rendible.

S'acosten les eleccions i tenim por. Nosaltres som gent progressista, demòcrates convençuts que només fem el nostre treball -i molts diners, és cert- amb fórmules d'entreteniment per a les masses. Abans de res, professionals. Per això estem ací ara, tancats en la casa de Guadalix, intentant aplicar tota la nostra intel·ligència creativa per a aconseguir l'antídot: un nou programa de televisió de qualitat, que triomfe entre l'audiència amb un missatge il·lustrat, humanista i solidari. Però no és fàcil quan hem acostumat a la gent al fem.