La fatídica derrota republicana en què va batallar Amalia Lobato, una de les primeres dones mortes en combat

Va ser l'únic desembarcament que es va produir durant la Guerra Civil i l'operació en què va tenir lloc la primera derrota a gran escala per part del bàndol republicà. Es va convertir en la darrera operació amfíbia de la història d'Espanya, en què van participar totes les armes de l'Exèrcit i les milícies antifeixistes. També va ser la primera que va comptar amb un batalló format íntegrament per dones. Són algunes de les dades més significatives de la Batalla de Mallorca, recordada com el 'desembarcament del capità Bayo', la gran ofensiva que, entre l'agost i el setembre del 1936, va dur a terme la República amb l'objectiu de recuperar l'illa de mans dels revoltats, que havien assumit el control total de la més gran de les Balears i d'Eivissa tot just uns dies després de l'alçament militar contra el Govern constitucional de la Segona República.

Entre el 16 d'agost i el 4 de setembre de 1936, l'expedició militar va desembarcar a la costa de sa Coma, a l'est de Mallorca, entre Son Servera i Porto Cristo. Al mateix lloc on avui s'erigeix l'Hotel Gran Playa, abunden els quiosquets i els turistes s'abrasen al sol, més de 4.200 milicians procedents de Barcelona van irrompre a l'illa i, durant 20 dies, els dos bàndols es van enfrontar per terra, mar i aire -amb la intervenció de la marina, l'aviació, l'artilleria i infanteria de tota mena- en una intensa lluita de desgast per les dues parts. “La Mallorca revoltada era un objectiu militar molt assequible per a la República. Estava totalment aïllada a la Mediterrània i no tenia armada ni aviació. La seva conquesta era 'una necessitat estratègica' per mantenir les rutes comercials, bloquejar les de l'enemic i eliminar qualsevol amenaça sobre el litoral republicà”, subratllen els historiadors Manuel Aguilera i Gonzalo Berger en un nou estudi que fa llum sobre les xifres de la batalla.

La recent investigació, publicada a la revista Studia Historica de la Universitat de Salamanca, revela que, al final de la Batalla de Mallorca, el bàndol republicà havia patit més morts que les que registraria al novembre durant la Defensa de Madrid. Basat en totes les fonts d'arxiu disponibles, l'estudi subratlla que, a nivell comparatiu, les baixes que van patir els republicans a Mallorca (un 20%) van doblar les que van registrar durant la Defensa de Madrid el novembre de 1936 (un 10%): en concret, a Madrid hi va haver 266 morts i 6.000 ferits. A Mallorca es van registrar 372 morts i 600 ferits.

A l'illa, republicans i colpistes es van veure afectats per un nombre similar de baixes (sumant morts, ferits, malalts i desapareguts): 972 i 1.025, respectivament. En termes relatius, van ser baixa un de cada cinc republicans (un 20%) i un de cada quatre revoltats (un 25%), de manera que entre aquests últims hi va haver 116 morts davant dels 372 morts republicans. No obstant, malgrat registrar un nombre més alt de baixes, l'índex de supervivència va ser més gran entre els alçats.

A l'illa, republicans i colpistes es van veure afectats per un nombre similar de baixes (morts, ferits, malalts i desapareguts): 972 i 1.025, respectivament. En termes relatius, van ser baixa un de cada cinc republicans (un 20%) i un de cada quatre revoltats (un 25%): 116 morts colpistes davant 372 republicans

I hi ha una raó per a això: a més de les execucions de presoners sofertes de mans dels colpistes, la logística sanitària, és a dir, el transport i l'atenció mèdica, no va jugar a favor dels republicans. “Era infinitament pitjor a Mallorca que a Madrid”, assenyala Aguilera. En declaracions a elDiario.es, l'investigador explica que, quan un republicà era ferit a les muntanyes de Son Carrió i Son Servera, on es trobaven desplegats, havien de traslladar-lo per camins pedregosos i “de vegades ni tan sols existia un camí fins a la platja”. La primera atenció que rebien, a més, era molt precària: calia embarcar-lo al Marqués de Comillas, un vaixell hospital situat davant de la costa de Sa Coma, per després traslladar-lo fins a un hospital de Menorca o Barcelona. En nombroses ocasions, el vaixell havia d'allunyar-se de la costa pel fet que constantment era bombardejat, cas en què partien barques des de l'illa abarrotades de ferits que havien d'anar remant en esgotadores condicions.

“Tot depenia de si tenies sort”, assenyala Aguilera. En canvi, els sublevats tenien a l'illa més de 300 vehicles a la seva disposició, a més a més d'hospitals distribuïts per Palma, Manacor i Artà. Mentrestant, a Madrid, si un republicà resultava ferit a la Casa de Camp, hi havia una ambulància a un centenar de metres que podia traslladar-lo al Ritz, un dels hotels emprats com a hospital de sang per part dels milicians, i on, el 20 de novembre de 1936, moriria l'anarquista Bonaventura Durruti després de ser ferit de bala en una de les primeres confrontacions de la Defensa de Madrid, la coneguda com a batalla de la Ciutat Universitària. “Hi havia moltíssimes més possibilitats de sobreviure”, relata l'historiador, autor, entre d'altres, del llibre El Oro de Mussolini. Cómo la República planeó vender parte de España al fascismo.

Amalia Lobato: una de les primeres dones mortes en combat

D'acord amb les investigacions d'Aguilera i Berger, el conjunt de forces republicanes que van operar a Mallorca va comptar amb un total de 5.279 efectius, 4.236 dels quals procedien de forces milicianes organitzades a Catalunya i 1.043 soldats de l'Exèrcit de Terra i de la Marina de Guerra Republicana, així com de les forces d'Ordre Públic. De tots ells, els historiadors han pogut determinar amb exactitud, mitjançant nom i cognoms, la defunció o la desaparició en combat de 372 components de l'expedició. Sis eren milicianes del Batalló Femení de Catalunya que van arribar el 17 d'agost, integrades a la columna del comandant Antonio Calero.

Una dada que no és fútil tenint en compte que la de Mallorca va ser la primera batalla de la història d'Espanya en què va participar un batalló format íntegrament per dones. Pertanyents al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), havien rebut una instrucció íntegrament femenina i s'havien integrat a columnes com la Rosa Luxemburg. Només Rússia havia comptat amb unitats femenines durant la Primera Guerra Mundial, amb prop d'un milió d'integrants. I va ser a l'illa, a més, on va morir una de les primeres dones lluitant al front: Amalia Lobato Rosique.

Nascuda a Cartagena i militant d'UGT, Lobato es va allistar amb 22 anys i va ser enviada a la caserna Carles Marx per rebre instrucció militar. El 16 d'agost de 1936, va embarcar al vaixell Ciutat de Tarragona, enquadrada a la centúria 16 grup 2, sota el comandament de Calero. El 17 van arribar a Maó i el 18, a Mallorca, on es van desplegar al sector de Son Carrió. El mateix dia que va entrar en combat, el 20 d'agost, va rebre un tret de bala al ventre i va ser traslladada a l'hospital de sang de Ciutadella, on va morir tres dies després, convertint-se en la primera dona caiguda en defensa de la Segona República. Les seves restes són a l'ossari del cementiri de Ciutadella. La seva figura ha estat recentment recuperada per Berger, artífex de la creació del Museu Virtual de la Dona Combatent, en què, amb el suport de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica, bolca resultats que no paren de créixer: la llista de dones documentades puja a les 6.280 en total.

Al costat d'Amalia, cinc milicianes del bàndol republicà van perdre la vida de mans dels feixistes a la Batalla de Mallorca. Són conegudes com 'les milicianes de Bayo': Teresa Bellera, María García, les germanes Daría i Mercè Buixadé i una cinquena el nom de la qual es desconeix, encara que va ser autora del Diari d'una miliciana, en què narrava aquells dies de caos i lluita. Va ser publicat en un setmanari, Arriba, però mai no s'ha trobat el manuscrit original. El relat va servir de base per al documental, Milicianes, dirigit per Tània Balló i el manacorí Jaume Miró.

Les cinc van ser detingudes al costat de molts altres milicians i conduïdes fins a Manacor. Allà, segons explica Aguilera -a partir d'una investigació d'Antoni Tugores- van ser “exhibides com un trofeu” davant de l'Escola Graduada de Palma, on se'ls va fer l'única fotografia que se'n conserva. Segons Tugores, totes van ser violades, severament interrogades i fins i tot se les va voler fer passar per prostitutes abans d'acabar afusellades. Al març del 2023, durant la tercera fase d'excavacions del Pla de Foses i Memòria Democràtica de l'anterior Govern balear d'esquerres, van ser localitzades al cementiri manacorí de Son Coletes les restes de tres dones que podrien pertànyer a aquestes milicianes.

La de Mallorca va ser la primera batalla de la història d'Espanya on va participar un batalló format íntegrament per dones. I va ser a l'illa, a més, on va morir una de les primeres dones lluitant al front: Amalia Lobato

El fracàs de la Batalla de Mallorca

Com assenyalen Aguilera i Berger al seu recent estudi, la Batalla de Mallorca va ser un combat amb alt nombre de baixes, però amb escasses baixes mortals a causa de l'exigua capacitat mortífera dels combatents, la baixa qualitat de les armes, la durada de l'enfrontament, la desorganització i l'orografia. La irrupció de l'aviació italiana, el 28 d'agost del 1936, va ser determinant per al fracàs del desembarcament. Els feixistes italians van eliminar tots els vells hidroavions republicans i la batalla es va donar per acabada amb una retirada en ordre dels republicans durant la nit del 3 al 4 de setembre. A partir d'aquell moment, la instal·lació del contingent italià va convertir l'illa en un gran portaavions dedicat a bombardejar sense parar el litoral republicà de la Mediterrània, amb més de 5.000 víctimes mortals, i bloquejar les rutes marítimes de subministrament de l'URSS.

Els dos historiadors assenyalen que les conseqüències de la derrota van ser “desastroses” per al bàndol republicà. La més important, la ferotge repressió que els colpistes van desenvolupar a l'illa, amb unes 1.200 víctimes mortals, d'acord amb les dades manejades per l'historiador Bartomeu Garí, que en una de les seves investigacions assevera que la cruel repressió ja havia estat planificada mesos abans que el cop triomfés a Mallorca i seria perfectament executada per falangistes, militars, autoritats civils, xarxes clientelars de dretes, capellans i, fins i tot, per familiars de les mateixes víctimes. A l'illa de seguida van entrar en escena, a més, els camps de concentració i la utilització dels presos franquistes per erigir i acomodar les infraestructures als interessos dels feixistes.