Visibles i iguals

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre d'atenció. Un dia que hauria de ser cada dia i, malgrat tot, necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç de la visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos, festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI... La resta, els grans mitjans, el rave per les fulles.

Això em porta a un article de molts anys enrere “Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista “Nosotras que nos queremos tanto” l’any 1986, editada pel Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

L’amor trenca normes? Uns anys abans de l’article el Front d’Alliberament Gai de Catalunya proclamava en un lema “Trenca la norma. Estima com vulguis”, un lema històric que ha estat al capdavant de les reivindicacions. Els avenços han arribat (tot i que queda molt per fer) però, les lesbianes som visibles? Tenim els mateixos drets?

Les dones que es reivindiquen subverteixen l’ordre del sistema, perquè som la majoria social però no formem part de la majoria dominant. Existeix un ordre simbòlic heteropatriarcal que es veu amenaçat per les reivindicacions d’igualtat de drets reals, el canvi de rol social de les dones és, en si mateix, transgressor, la reivindicació de l’amor, i el sexe, entre dones transgredeix i molesta l’ordre establert. És per això que s’invisibilitza les dones, és per això que es nega el lesbianisme, és per això que no som notícia més enllà de l’anècdota o el comportament no normatiu. Formem part de la pàgina de successos: la fugida de la parella de dones de Turquia, l’assassinat d’una de les membres d’una parella lesbiana... O bé de les pàgines de societat: famoses lesbianes o petons fugaços als escenaris. O som marginals o som espectacle. Però les dones lesbianes no volem ser marginals encara que creixem als marges.

L’heterosexualitat és pressuposada i, per tant imposada, obligatòria, per a les dones. És, a més, una heterosexualitat androcèntrica sense tenir prou en compte la sexualitat de les dones, una sexualitat negada doblement en el cas de les lesbianes.

Visibles i amb igualtat de drets, aquesta és la petita i gran reivindicació pendent per a les lesbianes. La tan glorificada “normalització” de les persones LGTBI és per a les lesbianes un repte pendent, una necessitat vital.