Només entrar-hi, la sala Becket ens torna a desubicar. Escenari allargat, allargadíssim, cinc úniques files per al públic, llarguíssimes, també. Una cortina recorre l’escenari de banda a banda, un sofà a cada cantó, separant físicament el matrimoni de la casa, un moble bar, un bufé amb plats, copes, una llum de taula... És el marc on Sergi Belbel capfica Vells temps, una obra que barreja amb habilitat els records i la imaginació, el present i el passat, la causa i la conseqüència. I ens planteja preguntes transcendents: vivim una realitat suplantada pels records? Vivim un present imaginat? Hem viscut un mateix passat? Hi ha algú que ens fa creure els propis records, potser inventats, fins al punt que hem construït la nostra vivència basant-nos en una mentida?
Una noia va a passar uns dies a casa d’una amiga de joventut, aquella època de la vida en què tot és màgic, tot és impulsiu, tot és emocionant. Res a veure amb la vida que aquesta dona ara porta amb el seu marit, qui la assalta amb preguntes presumptament innocents sobre l’esperada visitant. L’Anna arriba il·lusionada de veure la seva amiga; la Kate, només en tenia una, d’amiga, l’Anna, que li robava la roba interior. (O no...?) Les dues dones són pols oposats (potser es complementaven).
Des dels primers minuts de la funció es mastega aquesta atmosfera inquietant. L’arribada de l’amiga activarà els records i tot començarà a barrejar-se. Cançons, pel·lícules, amics, un munt de vivències que la Kate no recorda però que, a mida que creix la inquietud, comença a acceptar. El marit, Deeley, sent una curiositat gairebé malaltissa, agressiva. Pregunta, pregunta i pregunta i esdevé un actor del passat, descobrint-nos una realitat que ens confon. L’entrada del marit en la narració de les dones (de l’Anna, bàsicament) ens fa veure la fragilitat de les relacions humanes, la gelosia, la incomprensió, el silenci. La tensió es dispara, la Kate reacciona i, de sobte, és una altra. El to, la veu, els records. Ha canviat. De sobte, el present queda sacsejat, irecognoscible.
Es pot parlar d’Univers pinterià. I aquí està ambientada l’obra. L’autor ens porta al passat sense abandonar el present. I és inquietant. I ho fa com un mestre. Pinter pur i dur. Pinter admirat i Pinter detestat. Qui busqui aquesta confusió trobarà Vells temps una obra deliciosa i captivadora (el treball actoral, sobretot el de Carles Martínez, és fantàstic). Qui no se senti atret per aquest univers gaudirà d’una representació intensa i inquietant, però no l’acabarà d’atrapar.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
