En Els set magnífics, de John Sturges (1960), davant d’un perill imminent, el personatge que interpreta Steve McQueen explica la història d’un home que es desploma des d’un desé pis i, mentre cau al buit, els seus veïns que aguaiten per les finestres el senten dir per a tranquil·litzar-se: “Bé, per ara”, “Bé, per ara”. Aquest és el diagnòstic dels últims esdeveniments de la nostra vida política. Mentre el PP alacantí continua en caiguda lliure, els dirigents de la formació actuen com si no fóra cosa seua i, amb un cert cinisme, fins i tot s’atreveixen a acusar el tripartit nouvingut de deixar que Enrique Ortiz continue sent el contractista municipal més important, tot i que han estat ells que han fet possible el miracle de la “polla insaciable”.
“Bé, per ara”, semblen repetir per a mantenir la calma. Quan va esclatar l’escàndol de la gestió del fem del Baix Segura i la presumpta martingala del Pla general d’ordenació urbana d’Alacant (les dues peces del cas Brugal, acrònim de Basuras-RUrales-Gestión-ALicante), la majoria dels vint-i-sis imputats eren càrrecs públics del PP alacantí, entre els quals hi havia dos alcaldes i un president de la Diputació. Hui tots estan fora del partit. La gent que queda al capdavant, que van ser companys de files dels defenestrats, respira fondo i repeteix per dins el mantra de Steve McQueen: “Bé, per ara”.
Tanmateix, la por de la presó ha fet que el promotor Ortiz confesse que ha finançat il·legalment el PP dins del sumari Gürtel. Un camí tortuós que altres empresaris, per a evitar la garjola, es van plantejant transitar. El viatge serà llarg per a un personatge com Ortiz, que espera la resolució del cas Brugal, pel qual li demanen dèsset anys de presó.
Quanta vulgaritat darrere del gran saqueig! Si el lector tanca els ulls i escolta les gravacions policials en què Ortiz parla amb funcionaris, alcaldes i polítics, descobrirà l’autèntic amo de la ciutat, com en una novel·la de Dashiell Hammett, amb la quotidianitat –per exemple– de poder dir a la cap dels serveis jurídics d’Urbanisme: “Bé, amor meu, però penca de valent, treballa per a mi una mica”. O a l’exalcaldessa Castedo: “He de parlar amb tu per a pensar què faig. Marcar-me l’estratègia de tot”; i ordenar-li suaument: “Intenta aconseguir el plànol i me l’ensenyes”. Informació privilegiada, tràfic d’influències, corrupció quotidiana… Poc temps després, Ortiz indica a un dels seus empleats: “Mira el plànol i veges com s’hi situen els nostres sòls… Puc fer que els pinten de verd, de blau…”.
Alicante Avanza, Cívica, Éthica, Tizor… Aquests són els noms d’algunes de les companyies o grups liderats per Ortiz. De sentit de l’humor amb les nomenclatures no li’n falta, a aquest home, que ara prova d’eixir de la primera línia sense arruïnar-se i abans no el facen fora estrepitosament. Després de fer-ne la confessió al jutge del cas Gürtel a canvi de rebaixar la petició del fiscal, com aconseguirà Ortiz evitar la presó de Brugal? Potser revelant més finançaments en campanyes electorals i repartint llenya a tort i a dret? Ja ho veurem.
El “modus operandi”
El “modus operandi”Paga la pena que ens fem una altra pregunta: amb Ortiz s’acaba una època marcada per la rajola fàcil i la corrupció política generalitzada? Permeteu-me que ho dubte. Després d’un quart de segle galopant amb tota llibertat sobre la ciutat, i per més que es jubile Díaz Alperi o es processe Castedo, tota la seua metodologia i la seua xarxa clientelar de tràfic d’influències continuen intactes, aguaitant, esperant que torne a bufar qualsevol vent favorable.
El modus operandi d’Enrique Ortiz, a l’ombra del poder, es va avesar amb el PSPV local liderat per Ángel Franco i es va desenvolupar exponencialment amb el PP de Luis Díaz Alperi. Durant anys, va mantenir una relació excel·lent amb Franco. De fet, la policia, en un informe ja famós, considera el líder socialista alacantí un intermediari, que el promotor qualificava com “un artista”, “el rei”, “una màquina”, “el millor polític que hi ha hagut en la història. (…) No hi ha hagut cap altre com Ángel. Diguen el que diguen”… (Està enregistrat i transcrit). Fins i tot li consultava si convenia concedir una plaça de garatge al secretari general del seu partit i llavors portaveu municipal. Segons l’informe de la policia, les converses enregistrades demostren “l’alineació d’Ángel Franco amb l’empresari investigat”. Ai, les hemeroteques!
La base del desastre actual ve de lluny i té arrels profundes. El consistori presidit, al principi dels noranta, pel socialista Ángel Luna li va concedir els primers contractes importants. Sempre que va caldre, Ortiz va contractar els seus amics socialistes; un exalcalde va treballar per a ell per mitjà d’un bufet d’advocats, també ho va fer un exportaveu socialista que va fer possible, amb el vot del seu grup, la morterada del Pla Rabasa (i un sou per a tots, aprovat en aquell mateix ple del 26 d’abril de 2005).
Entre acudits, rialles, iots i tiberis, Ortiz va comprar voluntats a pler i va posar la ciutat al servei dels seus interessos. Quan obtenia una concessió pública, contractava com a contrapartida un nombre determinat d’afiliats que, quan calia, podien inclinar la balança de les assemblees locals, ben agraïts ells. Després van arribar els vint anys del seu regnat amb el PP, tot un holocaust zombi per als defensors de la legalitat, i va posar Alacant als seus peus, amb la banalitat i l’ostentació dels que es pensen que són impunes.
Ara, mentre Ortiz pregona de nou la seua renúncia al projecte del macrocentre del Pla Rabasa-Ikea en què va basar el seu futur empresarial, el tripartit d’esquerres que governa Alacant s’ha posat mà a l’obra amb la intenció de desmuntar l’exhibició Ortiz-Alperi-Castedo. Una tasca complexa, perquè Ortiz controla tres dels quatre grans contractes de la ciutat. El Govern municipal vol que la unió temporal d’empreses (UTE) de recollida de fem i de neteja es desvincule d’Ortiz, trenque palletes amb ell, i que, alhora, es facen els primers passos per a municipalitzar contractes. Per al portaveu del tripartit, Natxo Bellido: “Després que Ortiz reconeguera que ha finançat il·legalment el PP, la gran pregunta és: a canvi de què? El PP d’Alacant hauria d’explicar si Ortiz els va finançar a canvi d’alguna cosa”.
És la pregunta del milió de dòlars. Perquè en el PP, mentre cauen, continuen dient que “bé, per ara; bé, per ara”. Tot i que, com afegia Mathieu Kassovitz en el seu film La haine (1995): “El més important no és la caiguda, és l’aterratge”. Amb les dents, sens dubte.