Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

La portada de mañana
Acceder
El PSOE aplaca la revuelta madrileña contra Lobato y echará el resto en primarias
A Olivier le ha cambiado la vida una terapia contra el cáncer de su propio hospital
Opinión - Piloto suicida. Por Antón Losada

“Claus d’identitat”

0

El dia 1 de març del 1977, quan el Partit Comunista era encara clandestí i il·legal, es va començar a publicar el setmanari Cal Dir. Era el número 00. Després vindria un número 0, el 15 de març. I el primer número ja normal, després de les provatures, aparegué el 25. En la il·legalitat, sense manxeta, amb pseudònims. Fou una aposta arriscada del PCPV, que pugnava per la normalitat. Una aposta que va reeixir. No era l’òrgan consuetudinari d’un partit comunista, amb mola falç i martell (tot i que també), sinó una cosa bastant més original i -si es pot dir així- intel·ligent. Condició aquesta que donà lloc a malentesos i oposicions viscerals...  Una redacció de periodistes professionals i quadres del partit amb una determinada sensibilitat -tots molt joves llavors- va fer possible publicar regularment un setmanari, una cosa exigent i quasi inversemblant amb tan pocs mitjans. Tothom treballava en pla de voluntariat, enduts pel gran entusiasme del moment històric. Per fi s’havia acabat l’horror i la vergonya del franquisme. Començava una nova etapa de democràcia, llibertat i autonomia política per als valencians. El camí no seria planer, ni de bon tros.

Fins al número 60 (25 de maig del 1978) figurava com a “director executiu” Joan Oleza. A partir del 61, Ernest Garcia. Tot va anar molt ràpid. Foren anys tan intensos que s’allargaren en la percepció que en teníem. En realitat l’aventura durà només dos anys (1977 i 1978), amb un epíleg que ja no fou el mateix. I entremig, la legalització del Partit Comunista, les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977, la gran manifestació del 9 d’Octubre a València, els Pactes de la Moncloa, la Constitució del 78, la Preautonomia amb el president Albinyana, la reacció histèrica de la dreta (que havia perdut) amb el foment de l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic des de Las Provincias i altres plataformes, i la seqüela d’un terrorisme de “baixa intensitat”...  Després vindrien les eleccions municipals del 1979, el I Congrés del PCPV -la consolidació d’un partit nacional valencià- que va elegir Ernest Garcia com a secretari general, l’abandonament del leninisme, la reacció de “l’aparell” i el començament de la davallada del PC. El 1980 el grup que havia estat la saba de Cal Dir ja estava fora del partit. El 1982, les eleccions generals donaren majoria absoluta del PSOE de Felipe González. Començava la fi del PCE, amb episodis impensables com l’expulsió de Carrillo, el desconcert, o la formació d’Izquierda Unida. El 1989 fou l’any de la caiguda del Mur de Berlín. EI el 1991, la dissolució de l’URSS... És com un film en format time lag, vist des d’ara.

En aquell temps inicials -entre 1975 i 1980- tot estava per fer i no sabíem encara que no tot era possible. Es va fer molta feina, hi hagué esforços individuals i col·lectius a manta.  El període d’Ernest Garcia com a secretari general del PCPV fou efímer, una mena d’afegitó, perquè el varen fer la vida impossible fins que hagué de dimitir. S’iniciava una nova època. Ben aviat vindria la formació de l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià (AEPV) i de la Unitat del Poble Valencià (UPV), antecedents llunyans de Compromís.

Tot va ser -com no?- complex i embolicat, i ara sabem que era previsible que fos així. La visió retrospectiva sempre juga amb avantatge...  Però s’hi varen desplegar grans esforços, sovint imaginatius. Per exemple, aquest: la secció “Claus d’identitat”, que va fer una aportació formativa, informativa i finalment també política realment important. Ja al número 00 de Cal Dir apareixia el primer article d’un anomenat “Col·lectiu d’Estudis Històrics Emili G. Nadal” que va marcar una fita, una orientació. Es titulava “Les Falles i la política durant la II República”. Era un mes de març, a València. En seguirien molts més. Dedicats a tot tipus de temes relacionats amb la realitat i la identitat dels valencians, tothora marginada i menystinguda, oblidada i perseguida. O deformada. El PCPV tenia una base autòctona consistent i també molta gent immigrada. Ni els uns ni els altres -com la gran majoria dels seus conciutadans- tenien una visió clara, no filtrada per la “fosca” o la “mala” consciència, de molts aspectes del passat i el present del país, de la seua condició de valencians d’origen o d’adopció. Era un terreny adobat per a la deformació i la manipulació, per a la penetració de la “ideologia dominant” segregada a través dels canals i altaveus habituals de les classes dominants, en la versió més bèstia i analfabeta. L’esquerra havia d’oposar-se a tot això, si volia ser fidel a la seua tasca històrica, i no una titella subalterna. Val a dir que costà molt superar aquell destret. El Col·lectiu d’Estudis Històrics Emili G. Nadal va fornir número rere número articles molt esclaridors. El formaven Josep Lluís Sirera Turó i Remei Miralles Tomàs. Els seus articles foren un model de divulgació històrica (Cal Dir tirava uns quants milers d’exemplars, arribava i influïa), que bé mereixerien encara avui una edició en format llibre, per tal de recuperar-los. Informar i esclarir, en alemany es diu “aufklären”, i d’ací Aufklärung, Il·lustració. O Lumières, digueu com vulgueu, però la cosa està molt clara: contra la foscor i la ignorància, raó i coneixement, la millor tradició europea.

¿I quins temes tractaven Josep Lluís Sirera i Remei Miralles, amb rigor i amenitat? Doncs el catàleg quasi sencer de tot “el que cal saber” sobre el País Valencià, la seua història i els seus elements constitutius, incloent la cultura, el folklore, la llengua, el valencianisme o els episodis polítics més destacats, també del present. Entre altres, “Fuster i la ‘Santa Inquisició’”, “La importància dels noms”, la República del 1931, la normalització de la llengua, “Regne, regió o País”, la Batalla d’Almansa, les eleccions del Front Popular (febrer del 1936), la divisió provincial, la frustració de l’Autonomia valenciana durant la República, la significació d’Emili Gómez Nadal, el 9 d’Octubre, la incidència de la Revolució russa al País Valencià, Salvador Giner i la música valenciana, el Nadal valencià, història del moviment obrer valencià, Blasco Ibáñez, les Germanies, els orígens de “l’anticatalanisme”, les Falles, la Pasqua valenciana (menjar-se la mona, el catxerulo), els Miracles Vicentins, la Societat Coral El Micalet de València, els moriscos (“els grans oblidats”), el Corpus i el folklore valencià, el republicanisme blasquista i l’anticlericalisme, els orígens històrics del poble valencià, la Renaixença, Constantí Llombart, la Senyera...

Remei Miralles i Josep Lluís Sirera escrigueren a Emili Gómez Nadal, exiliat durant dècades, un històric que mai no tornà de l’exili, per donar-li compte de l’ús del seu nom, i li feren arribar exemplars de Cal Dir. El vall exiliat, que havia estat membre del PCE, va respondre emocionat: “Estic des d’ahir submergit en la lectura de Cal Dir i he dir-vos que la meua impressió és excel·lent.... Quants anys m’he tret de damunt recordant ço que foren les meues col·laboracions a la darrera etapa d’El Camí i a Nueva Cultura! De tot allò que llavors era en gestació esteu fent-ne ara una realitat. I el meu goig és gran. Solidaritat ètnica amb les altres terres de la nostra nació, adhesió ferma als principis de llibertat, de democràcia i de progrés, tolerància envers els altres, integració de la massa immigrada.” (Carta d’Emili Gómez Nadal publicada a Cal Dir núm. 20, 14 d’agost 1977).

Emili Gómez Nadal -l’autor d’El País Valencià i els altres i d’uns Diaris interessantíssims publicats per PUV- tenia idees clares, perspectiva històrica i una gran agudesa intel·lectual. Era una persona molt humana i molt ferma, un intel·lectual que havia viscut, que havia pensat i que havia revisat críticament els seus compromisos anteriors. Però mai va abdicar del seu valencianisme, ben al contrari. Molt de doldre que no tornés de l’exili...

En aquells anys salvatges de la transició valenciana i la mal anomenada “Batalla de València” -perquè els agressors violents sempre foren uns i els mateixos-, atiada pels romanents dels aparells polítics i mediàtics del franquisme, Cal Dir va fer una aportació molt positiva. A les seues pàgines hi havia informació, crítica, materials polítics del PCPV, crònica, articles sobre art i cultura, un seguiment exhaustiu dels conflictes socials i del moviment obrer, amb col·laboradors com Jesús Sanz (Joan Gravina), Jordi Pérez Boix, Gonzalo Moure (Gaetà Forner), Ernest Garcia, Joan Oleza, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Josep Lluís Sirera, Remei Miralles, Tina Blanco (Marula Sánchez), Federico Segundo i molts més. Entre altres coses, Valerià Miralles publicà una entrevista amb Joan Fuster. I Josep Lluís Sirera i jo mateix entrevistàrem Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés. A més, Cal Dir dedicà molta atenció a Josep Renau. Algunes cobertes les va fer l’Equip Crònica... Una experiència singular, iniciàtica i encapsulada en el temps. Però no diria que estèril.

Caram, aquell equip, que va rebre tants improperis! Ernest Garcia, Oleza i Sirera serien catedràtics de la Universitat de València. Jesús Sanz, Rosa Solbes, Jordi Pérez Boix i Emília Bolinches, històrics del periodisme valencià (a Aitana, Valencia Semanal, Ràdio 9 i on fos). Gonzalo Moure, premi Cervantes de literatura infantil/juvenil; Tina Blanco, escriptora; Federico Segundo, un documentalista fonamental. El fotògraf J. V. Rodríguez, un clàssic de la fotografia valenciana contemporània. Josep Lluís Sirera (1954-2015) fou també, a més d’historiador de la literatura i un gran erudit, autor teatral d’èxit, sol o en equip amb el seu germà Rodolf. Com a erudit, cal recordar -entre moltes altres aportacions- la seua Història de la literatura valenciana o l’obra sobre el Teatre Principal, tots dos publicats per la IVEI, així com l’edició del teatre complet d’Eduard Escalante, en col·laboració amb Rodolf. Remei Miralles, per la seua banda, ha estat una distingida professora de llengua i literatura. Un moment de la història els va aplegar i després els va expulsar. Una història amb data de caducitat.

El dia 1 de març del 1977, quan el Partit Comunista era encara clandestí i il·legal, es va començar a publicar el setmanari Cal Dir. Era el número 00. Després vindria un número 0, el 15 de març. I el primer número ja normal, després de les provatures, aparegué el 25. En la il·legalitat, sense manxeta, amb pseudònims. Fou una aposta arriscada del PCPV, que pugnava per la normalitat. Una aposta que va reeixir. No era l’òrgan consuetudinari d’un partit comunista, amb mola falç i martell (tot i que també), sinó una cosa bastant més original i -si es pot dir així- intel·ligent. Condició aquesta que donà lloc a malentesos i oposicions viscerals...  Una redacció de periodistes professionals i quadres del partit amb una determinada sensibilitat -tots molt joves llavors- va fer possible publicar regularment un setmanari, una cosa exigent i quasi inversemblant amb tan pocs mitjans. Tothom treballava en pla de voluntariat, enduts pel gran entusiasme del moment històric. Per fi s’havia acabat l’horror i la vergonya del franquisme. Començava una nova etapa de democràcia, llibertat i autonomia política per als valencians. El camí no seria planer, ni de bon tros.

Fins al número 60 (25 de maig del 1978) figurava com a “director executiu” Joan Oleza. A partir del 61, Ernest Garcia. Tot va anar molt ràpid. Foren anys tan intensos que s’allargaren en la percepció que en teníem. En realitat l’aventura durà només dos anys (1977 i 1978), amb un epíleg que ja no fou el mateix. I entremig, la legalització del Partit Comunista, les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977, la gran manifestació del 9 d’Octubre a València, els Pactes de la Moncloa, la Constitució del 78, la Preautonomia amb el president Albinyana, la reacció histèrica de la dreta (que havia perdut) amb el foment de l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic des de Las Provincias i altres plataformes, i la seqüela d’un terrorisme de “baixa intensitat”...  Després vindrien les eleccions municipals del 1979, el I Congrés del PCPV -la consolidació d’un partit nacional valencià- que va elegir Ernest Garcia com a secretari general, l’abandonament del leninisme, la reacció de “l’aparell” i el començament de la davallada del PC. El 1980 el grup que havia estat la saba de Cal Dir ja estava fora del partit. El 1982, les eleccions generals donaren majoria absoluta del PSOE de Felipe González. Començava la fi del PCE, amb episodis impensables com l’expulsió de Carrillo, el desconcert, o la formació d’Izquierda Unida. El 1989 fou l’any de la caiguda del Mur de Berlín. EI el 1991, la dissolució de l’URSS... És com un film en format time lag, vist des d’ara.