El ‘model afganés’ de Carlos Mazón

En l’accés lateral del Palau de la Generalitat, al carrer de Cavallers de València, encara romanen les marques d’unes mans en la paret de l’edifici gòtic, totes d’un intens color roig i un to sagnant, algunes de molt visibles i altres de més desdibuixades que resisteixen a la neteja de la façana de la seu del poder autonòmic. S’hi van estampar –i hi resisteixen– el 9 de novembre passat durant la massiva protesta per la catastròfica gestió de la DANA, que ha deixat un balanç de 221 morts i cinc desapareguts. En un dels imponents finestrals del Palau també queden restes de fang, portades des de l’Horta *Sud, a manera de souvenir del poble que va ocupar els carrers amb un crit unànime dirigit al president. Cada vegada que Carlos Mazón entra o ix del seu lloc de treball, les càmeres de televisió inevitablement inclouen en els seus plans les mans roges. És una altra metàfora dels temps que es viuen a València, com l’hora exacta (20.11) en què va arribar als mòbils l’alerta massiva el 29 d’octubre, dia dels fets. Les mans estampades al Palau, de moment, no s’esborren. L’hora de l’alerta tampoc.

A l’acte de presa de possessió dels nous consellers i del nou vicepresident per a la reconstrucció, el tinent general retirat Francisco José Gan Pampols, les autoritats assistents van accedir i van eixir per l’entrada amb les mans roges en la paret. Va ser un acte de naturalesa inèdita, sense el tradicional paperot posterior del traspàs de carteres, estalviant així el mal glop a les desastroses conselleres Salomé Pradas i Nuria Montes.

Mazón ja no es prodiga alegre en els videos que penjava a les xarxes socials. Ja ni canta. La banalitat del frívol, que va mantindre fins al dia en què va eixir d’un llarg dinar en un reservat del restaurant El Ventorro, ja és història (encara que siga tan recent).

Així doncs, la nova fase governamental té un component de militarització (o, almenys, d’una cosa semblant a una junta civicomilitar), amb la cara visible de Gan Pampols com a escut a prova de bombes. No obstant això, tal com s’ha comprovat repetidament en els escenaris bèl·lics al Pròxim Orient, siga a l’Iraq, Palestina o el Líban, els blindats no sempre resisteixen les envestides de la insurrecció. Queda per veure a quines cotes arriba a València la insurrecció social.

Amb semblant seriós, Mazón i els nous consellers es van mantindre ferms durant tot l’acte tan cridaner, en què els mitjans de comunicació van ser reclosos en una sala de premsa d’un edifici de la Generalitat davant del Palau, on van poder seguir la intervenció de Mazón per una pantalla.

La nova portaveu del Consell, Susana Camarero, va oficiar de presentadora i va demanar a Mazón que exercira com a “testimoni” dels nomenaments, un terme ambivalent en termes jurídics i judicials. Gan Pampols, nascut a Figueres, va intervindre en valencià, amb la veu presa.

El president va inaugurar una mena de nou ‘model afganés’ del Consell, una reconstrucció pilotada amb la inestimable ajuda del sector privat i coordinada per un tinent general retirat amb experiència militar en l’antiga Iugoslàvia i a l’Afganistan.

Sense vindre massa al cas, el cap del Consell va destacar –dues vegades– el paper en la fase de “recuperació” de les províncies d’Alacant (autèntic planter de càrrecs del mazonisme) i Castelló, “que no seran alienes a aquest esforç col·lectiu i que compten amb iniciatives i projectes que, sens dubte, aportaran molt i bo a la tasca que tots tenim al davant”. Molt i bo; encara que sense idea de què.

La recuperació “sentimental”

Carlos Mazón pretén, amb prou faenes, donar “un nou sentit a tota l’acció del Consell”, que afronta el repte de la recuperació econòmica, social i –alerta– també “sentimental”.

A Gan Pampols li va dir: “És per això que, hui ací, vicepresident, t’encomane dur a terme aquestes actuacions amb celeritat i el rigor que ha caracteritzat la teua trajectòria professional i el teu prestigi. Em consta que ho faràs”.

Al nou conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, li va encarregar “redissenyar tot” el sistema de prevenció, alerta i protecció civil davant futures emergències o situacions de crisis de qualsevol índole, incloses les sanitàries“. Encara que feia fresca a València, ningú es va posar a tremolar pel fet d’estar ja destituïda en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana l’anterior titular del negociat d’Emergències, Salomé Pradas.

Mazón va exposar l’obligació d’“exigir” la modificació dels protocols per a “adequar-los a les noves realitats, tant climàtiques com des del punt de vista del territori i les infraestructures modernes, que porten amb si riscos que eren desconeguts fa només uns anys”. Fa a penes dos anys, quan liderava l’oposició, va dir que els protocols eren “claríssimament clars”, encara que francament seria massa llarg desglossar la interminable llista de mentides, falsedats i inexactituds que ha dit Mazón des del 29 d’octubre passat.

D’altra banda, Carlos Mazón també va encomanar a la nova consellera de Justícia, Nuria Martínez Sanchis, la “missió fonamental” de, ni més ni menys, que resoldre el “repte” de la transformació digital de l’Administració de Justícia i de la funció pública valenciana, llastrades per “procediments eterns” que alenteixen els tribunals. Es desconeix quina cara va posar la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), Pilar de la Oliva, present a la Sala Nova del Palau de la Generalitat com a màxima representant institucional de la judicatura autòctona. Com a mínim, segur que d’escepticisme després d’haver sentit tantes vegades la mateixa cantarella.

A Marián Cano, nova consellera d’Indústria i Innovació, Mazón li va insistir en això de “mantindre el bon ritme d’inversió en les tres províncies”. El cap del Consell fins i tot va traure pit de la seua gestió anterior a la DANA.

Reconeixement “de justícia” a Pradas i Montes

En definitiva, el cap de l’executiu autonòmic va advocar per tot el que no va fer el dia de la catàstrofe: “Necessitem anticipar-nos, previndre i respondre davant les emergències d’una manera més àgil, més ràpida, més eficaç. I fer-ho, no sols en moments de crisi, sinó de manera preventiva per a minimitzar l’impacte de possibles situacions adverses”. “La prevenció serà també la resposta”, va assegurar quasi un mes després d’haver desaparegut en un llarg a polèmic àpat malgrat el que s’acostava.

Això sí, el president va advocar per donar explicacions “de manera adequada i per tots els mitjans oficials”. “Explicar-nos més, fer-ho molt més bé”, va postil·lar propiciant una certa hilaritat a la sala de premsa en què van ser arraconats els mitjans que seguien la compareixença.

Un efecte similar va causar la menció a les dues conselleres de la catàstrofe més famoses, les que van ficar la pota en gran: “Com és de justícia, també vull reconéixer a Salomé Pradas i a Nuria Montes la faena feta durant tot aquest temps”. Mazón, com és lògic, no ha detallat la “faena feta” per Pradas, a qui van enxampar mentint de manera salvatge sistemàticament, i per Montes, la consellera que es va dirigir de manera malvada a les víctimes. Almenys, la segona va demanar perdó. La primera, ni això.

El cap del Consell va tancar la seua intervenció amb una referència a l’ànim social i popular a València: “Un context de ràbia i dolor que tots comprenem i assumim, per amarg que siga”. “No ignorem aquest patiment, ni tan sols la indignació que pot acompanyar-lo en uns moments determinats i que qualsevol ha de comprendre”, va afegir, per si de cas.

Per cert, les paraules “canvi” i “climàtic”, juntes, no van eixir a la superfície en cap moment del discurs de Mazón.

President clandestí

Carlos Mazón ha desertat com a president en favor del nou model afganés. Ja no pot acudir a actes públics sense sentir, ben alt, crits o retrets. Motiu pel qual, mentre el seu executiu passa a una fase de reconstrucció, ell entra en una semiclandestinitat.

No fa rodes de premsa amb preguntes (l’última, inevitable en comparéixer acompanyat pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, es remunta a l’1 de novembre passat). Només ha aparegut en mitjans de comunicació pròxims a la dreta i en respostes curtes al vol a les televisions que l’intercepten a l’entrada del Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana o a l’eixida del Palau, en aquest últim escenari sempre amb les mans roges de fons. El 24 de novembre passat, després de la mort d’un treballador a Massanassa per una solsida, va anul·lar la seua visita a la localitat després dels crits proferits a la delegada del Govern, Pilar Bernabé. A la seua compareixença en les Corts Valencianes del 15 de novembre passat, malgrat el notable desplegament policial, el president va accedir al parlament autonòmic de manera pràcticament clandestina.

Carlos Mazón s’ha construït al seu voltant una ‘zona verda’, com aquell espai pretesament segur que va alçar l’exèrcit invasor en la capital iraquiana. Encara que el president semble no voler adonar-se’n, el ‘model afganés’ sol eixir malament, siga a Kabul, a Bagdad o a l’Horta *Sud. Temps al temps.