La seducció ultradretana

Antonio Scurati, a Feixisme i populisme. Mussolini avui (Afers/Raig Verd, trad. de Gustau Muñoz), una oració civil que ens alerta de les connexions del feixisme històric amb els populismes reaccionaris d’avui dia, destaca dos aspectes clau de la política de Mussolini. El primer, el que sempre ha cridat més l’atenció, és l’ús de la violència sistemàtica en mans dels arditi —una púrria que va sortir escaldada i molt ressentida de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial—, aquells que després engrossiren les files dels squadristi i dels Fasci di Combattimento. Per conèixer al detall els gèrmens violents del feixisme i la seua praxi fins a la mort del duce, és ineludible la magna Storia del fascismo d’Emilio Gentile (Laterza). Però Scurati incideix en l’altre tret fonamental: la seducció que va irradiar Mussolini, sense la qual no s’explica el seu ascens.

Mussolini no tan sols va “violar” Itàlia sinó que la va “seduir”. Són els mecanismes d’aquesta seducció —que es va estendre per tot Europa— els que ens poden ajudar a entendre per què els moviments ultradretans d’avui dia són tan atraients entre les classes populars. Scurati anomena revolució lingüística els dots de persuasió de Mussolini. Bregat en el periodisme de principi del segle XX, Mussolini va copsar com ningú l’eficàcia retòrica de la comunicació de masses. Fet de frases breus, sintàcticament elementals, d’eslògans, d’una vèrbola sense prejudicis ni coherència, el llenguatge de Mussolini va saber reflectir els estats d’ànim del conjunt de la societat. Scurati el considera un precursor de la llengua buida i desnaturalitzada que corre per les xarxes socials, tan ben aprofitades pels populismes actuals. Com recorda Scurati, es tractava i es tracta de simplificar la complexitat de la vida moderna. Aquesta complexitat —que ens provoca un sentiment d’opressió— es pot obviar o “superar” per mitjà de la invenció d’un enemic, que sempre ha estat i és l’estranger, l’estrany, l’altre —que tant pot ser intern com extern.

La diferència entre el populisme de Mussolini i el d’ara és que, si el primer amenaçava de manera directa la supervivència de la democràcia, el segon se centra a deteriorar-ne la qualitat. Per això la seducció antidemocràtica del nostre temps manipula idees essencials de la cultura democràtica. Actualment, la consigna estrella de tots els populismes ultres és la defensa de la llibertat. Davant les normatives de les polítiques progressistes —en matèria econòmica, ecològica, de gènere, sexual, etc.— la ultradreta ens ofereix llibertat absoluta: des de Trump i Musk fins a Abascal i Díaz Ayuso, se’ns vol fer creure que som una societat oprimida per les cotilles del progrés, i que la solució és el laissez faire existencial. La llibertat que branden els Orbán, les Le Pen o les Meloni —una llibertat indefinida, ambigua o sense contingut— ha arribat al cor de bona part de la ciutadania mundial.

Al País Valencià, hem patit fa poc un exemple d’aquesta tramposa proposició ideològica: la consulta lingüística perquè les famílies trien la llengua d’escolarització és, en el fons, una agressió traïdora a la democràcia. Aplicar el concepte de llibertat on només han de regir els coneixements i els consensos de la comunitat educativa —la seua expertesa— és un exercici de totalitarisme maquillat. Ara bé, el resultat d’aquesta consulta ens ha ensenyat que la mobilització i la resistència són efectives —jo no compartisc les anàlisis triomfalistes que diuen que hem guanyat el pols al govern del PP: simplement hem resistit un primer i brutal atac institucional contra el valencià, i això ens enforteix.

Com bé diu Antonio Scurati, en el tombant del segle XX i XXI la cultura antifeixista va perdre terreny fins a quasi desaparèixer. Tot Occident es va enganyar: havíem viscut massa temps en la “il·lusió d’una democràcia immortal”. La democràcia “no és fruit de l’atzar ni de la necessitat (...) és una conquesta; la història de la democràcia (...) és la història de la lluita per la democràcia”, subratlla Scurati. I cal tornar a fer-ne un “treball quotidià”, “la feina d’una vida”. Al valencianisme polític i cultural —al que coneix i respecta la seua tradició— no ens han d’explicar com hem de plantar cara en aquest món de xarxes socials contaminades, de relats sense raonament, de perspectives capcioses. Des de sempre la nostra consigna és la de Nicolau Primitiu Gómez: treballar, persistir i esperar. És un lema, certament, poc seductor. És com la roca que Sísif ha de pujar cada dia al cim i que cada dia cau. Però caldrà insistir-hi, ens n’hem de convèncer: d’aquesta “condemna”, d’aquesta empresa titànica d’afrontar la complexitat de la vida moderna, naix la veritable llibertat.