Els Ayguavives Suaña, la família rica de Barcelona que lluita per desnonar a centenars de treballadors okupes d'Eivissa

José Luis d'Ayguavives Tur va morir a Barcelona el 14 d'agost de 2013. Als seus fills els va deixar una herència considerable. La usufructuària de tot el patrimoni seria María Mercedes Suaña Pons, vídua i mare dels hereus. Fins al final dels seus dies, ella podria disposar d'un pis al Passeig de la Bonanova, d'un altre pis al carrer Gaietà Soler d'Eivissa, a més d'un garatge a la capital catalana i diverses finques situades a l'illa d'on provenia el segon llinatge del difunt marit: els Tur arribaren des de Catalunya al segle XIII, quan va tenir lloc la conquesta cristiana.

Una d'aquestes possessions eivissenques ha duit aquesta família barcelonina a presentar una demanda judicial. Objectiu: fer fora els okupes que viuen allà des de fa sis mesos. 

Cas Bunets és un bocí de terra al costat de la primera rotonda que es troben els cotxes quan arriben a un dels accessos principals de la capital eivissenca. El seu sòl tendria infinites possibilitats urbanístiques, però no es pot construir perquè està catalogat com a rústic i li falten 3.500 metres quadrats per arribar als 15.000 que exigeix el Pla Territorial Insular per posar la primera pedra sobre un terreny que, tot i que fa dècades que no es cultiva, segueix sent agrícola.

Des d'agost, tanmateix, Cas Bunets està habitat. No ha fet falta el beneplàcit del Consell d’Eivissa perquè allà es mudin centenars de persones, que no necessitaren ni pis pilot, ni llicència d'obra, ni promotora, ni arquitectes o aparelladors, ni, tampoc, visites a la notaria per trobar un nou habitatge. Amb les seues pròpies mans van construir un poble de barraques, caravanes i tendes de campanya. Tenien habilitat (molts treballen en empreses de manteniment i reformes, o com a jardiners o personal de neteja en villas i cases de luxe) i els faltava temps per preguntar qui era el propietari de la terra sobre la qual anaven a cavar els fonaments de les seues casetes. No eren només les mans les que movien els pics i les pales. Era la urgència de tenir un sostre. I la ràbia.

Només uns dies abans que començàs l'okupació, la majoria havien estat desnonats per la força de Can Rova. Allà vivien de lloguer. Pagaven una renda, en mà, a un propietari-pirata. Cada mes volaven centenars d'euros per dormir en uns infrahabitatges que no eren més còmodes que els que tenen ara. Era el més barat que havien pogut trobar al mercat eivissenc i, alhora, era il·legal. La Justícia va ser implacable, va desmuntar el negoci i va deixar els inquilins al carrer. Quedaven gairebé tres mesos de temporada turística, no podien renunciar a la feina i marxar de l'illa. Limítrofe amb el lloc on havia estat el seu domicili durant mesos –o anys– tenien una finca buida. Cas Bunets. La van omplir de fustes, ferro i plàstic. De vida.

La majoria de les persones que ocupen Cas Bunets són els antics residents de Can Rova, un poblament de barraques ple de persones treballadores que van ser desallotjades l'estiu passat tot i que pagaven un lloguer –il·legal– a un arrendador-pirata

Grans tenidors

“Represent a 71 persones. Hi ha deu menors i tres dones embarassades. És prompte per saber com avançarà el procés judicial, però si estam units tendrem alguna possibilitat de resistir. Per la normativa que protegeix les famílies vulnerables, demanarem que es suspengui l'execució, almenys fins passat el 31 de desembre de 2025”, diu David Fechenbach Marcos. Aquest advocat, amb despatx a Alcalá de Henares i diversos clients i assumptes a Eivissa, va entrar en escena a l'agost, just després del desnonament. Es va entrevistar amb els afectats, va reunir poders notarials i intenta, diu, que el següent capítol d'aquesta història tengui un final diferent.

Les peces no han deixat de moure’s des de l’estiu. Llavors, l'Ajuntament de Santa Eulària, el municipi on es troba Cas Bunets, ja va informar els propietaris que estaven obligats a pledejar per recuperar el control del terreny. La família Ayguavives Suaña va actuar ràpidament. El 23 d'octubre va obtenir el vistiplau del jutjat de primera instància número 4 d'Eivissa per tramitar la sol·licitud de la demanda. Els demandats van respondre. En el recurs que va presentar Fechenbach al desembre per aturar el procés, acusa els propietaris del terreny d’actuar “de mala fe”. Per què? Primer, pels 15.000 euros que els demandants han exigit als desnonats de Can Rova com a caució per tornar la finca al seu estat original. Una quantitat “desproporcionada”, diu l'advocat, tenint en compte que els demandats són famílies pobres. “La demanda no contempla que els demandats estan en una situació de vulnerabilitat econòmica… tot i que molts d'ells tenguin o hagin tengut recentment feina. El concepte de vulnerabilitat econòmica a Eivissa s'hauria de redefinir”, diu Fechenbach, que insisteix que Cas Bunets és “l’habitatge habitual dels demandats”. És a dir, que no han okupat per gust.

La família Ayguavives Suaña demana 15.000 euros als treballadors que ocupen el terreny. Una quantitat "desproporcionada", diu l'advocat que els representa, tenint en compte que els demandats són famílies pobres

L'advocat veu un altre motiu de pes per considerar que els demandants no s'estan comportant d'una forma ètica. Segons l'advocat, María Mercedes Suaña Pons i els seus dos fills “són grans tenidors”, propietaris de més de deu immobles. Aquesta condició, amb la Llei de l’Habitatge a la mà, podria aturar un nou desnonament. Sobre aquest argument pivotarà l'estratègia de la defensa.

El testament del cap de família també deixava a la seua vilda l'altra meitat de l'empresa a la qual havien batiat amb els seus llinatges. Ayguavives Suaña SL no té pàgina web ni perfils a les xarxes socials, però sota el paraigües del seu CIF es refugien vint-i-cinc béns immobles i un patrimoni net de 2,35 milions d'euros, segons el recurs presentat per la defensa. elDiario.es ha pogut corroborar aquesta dada a través de la plataforma Insight View.

El recurs, a més, assegura que aquesta empresa té al seu nom dinou pisos a Barcelona, gairebé tots per sobre de la Diagonal. Un edifici al Carrer Oriol Mestres (l'adreça social de l'empresa) i un altre al Carrer Castellnou, a Sarrià, un dels barris més cars de la ciutat, pareixen pertànyer per complet a l'empresa. A la llista també hi ha garatges i diversos locals; un a la Plaça del Parc, el cor d'Eivissa (el metre quadrat, en lloguer, es paga allà a més de 70 euros al mes). Totes aquestes propietats apareixen, com a llogades, a les comptes de 2023, revisades per elDiario.es, que va presentar una societat que figura com a pyme perquè té un únic treballador en plantilla.

Ayguavives Suaña SL és, per a l'advocat Fechenbach, “una empresa instrumental” amb la qual els propietaris de Cas Bunets intentarien eludir la seua condició de grans tenidors. A aquesta conclusió va arribar després de revisar el cadastre.

Mariano Ramón Suñer és l'advocat eivissenc que representa els interessos dels propietaris de Cas Bunets. Recalca que la finca “no pertany únicament” a Mercedes Suaña Pons i els seus dos fills, sinó que hi ha altres tres propietaris, cosins germans, però aliens a Ayguavives Suaña SL, on la vilda de José Luis d'Ayguavives i els seus hereus es reparteixen els càrrecs directius d'una firma que es dedica a la “adquisició, transmissió, administració i explotació de tota classe de béns immobles”: “Aquesta empresa difícilment pot considerar-se com una societat instrumental perquè es va constituir fa més de vint anys [el 2002] i el terreny està okupat des de fa sis mesos. El recurs [que ha presentat la defensa] no té recorregut. Els meus clients estan legitimats per emprendre aquestes accions. Són propietaris de Cas Bunets com a persones físiques, no a través de la seva empresa”.

El lletrat considera que, tard o d'hora, s'executarà el desnonament: “Hi haurà una ordre de desallotjament. Quan? No m'atrevesc a dir-ho. Els meus clients estan fent tot el que està en les seues mans perquè cessi un ús que no ha estat autoritzat per ells i que és il·legal. Lògicament, utilitzen tots els mitjans que tenen al seu abast, però naltros entendríem que qui hauria d'actuar és l'Autoritat: és una okupació d'una propietat privada que s'ha denunciat… però pareix que no li importa massa a ningú”.

L'Ajuntament: “Acabaran desallotjats”

–Desconec les propietats que puguin tenir aquestes persones, però com a propietaris estan emparats legalment. L’habitatge és una competència estatal: des d'un ajuntament no podem procurar-li habitatge a tothom que vengui a Eivissa.

Ho diu Cristina Tur Colomar, regidora d'Urbanisme de l'Ajuntament de Santa Eulària. I afegeix: “Hem obert un expedient per restablir la legalitat i els propietaris del terreny han iniciat el procés judicial al qual tenen dret. Pot tardar més o menys, dependrà del jutjat, però [els okupes] acabaran desallotjats”.

La nit del 2 d'octubre, la Televisió d'Eivissa i Formentera va entrevistar en directe el jutge degà de l'illa. “Sense personal suficient, la feina s'acumula. Sempre s'ha invertit molt poc en l'Administració de Justícia i això significa poc personal, pocs mitjans i dolents. Això provoca que tot es vagi retardant i acumulant. (...) Hi ha falta de plantilles estables i duradores. L'estabilitat és la que fa que tot vagi millor. Sense estabilitat, tot queda coix”. El magistrat Sergio González va qualificar de “xabola” la seu, provisional, dels jutjats socials, però no només es va queixar de la manca d'instal·lacions. També reconeixia que l'especulació immobiliària era la pitjor enemiga de la Justícia eivissenca. És difícil convèncer un professional qualificat perquè es quedi a una illa on bona part del seu sou volarà per pagar un lloguer, on serà gairebé impossible que, sense sous previs o aliens, una família decidesqui endinsar-se en l'odissea de pagar una hipoteca. És la mateixa epidèmia que pateixen els habitants de Cas Bunets, condemnats a la xabola, en sentit literal. Tot i que tenen ingressos, són bastant més baixos i irregulars que els dels funcionaris que no arrelen a Eivissa, alentint l'acció de la Justícia.

A aquest error del sistema s'agafa Fechenbach. Mentre no sàpiga si la demanda s'admetrà, l'advocat tendrà més temps per recórrer la seua admissió. Mentre no s'admeti, els seus clients no estaran obligats a pagar els 15.000 euros que reclama la família Ayguavives Suaña per netejar el terreny. És un punt molt important. Si els fets es desencadenassin i els sous no es dipositassin al compte dels multipropietaris, el jutge dictaria sentència. Automàticament. Una vista oral per reduir l'import és l'únic que podria salvar les famílies demandades. La defensa, de fet, l'ha sol·licitat perquè sigui una quantitat simbòlica, 300 euros. Papers aturats, idò, temps a favor del poble de Cas Bunets.

Si els afectats no dipositen els 15.000 euros que reclama la família Ayguavives Suaña per netejar el terreny, el jutge dictaria sentència. Automàticament. Una vista oral per reduir l'import és l'únic que podria salvar les famílies demandades

La vida “normal”

Sembla un fotograma d’El 47. Al fons de la imatge, un boix ajuda una dona –¿la seua mare?– a estendre la roba. El vent de gener mou llençols i roba, tela mullada. Humitat contra humitat. En descobrir l'objectiu de la càmera, el boix s'amaga darrere del porxo d'una barraca. La dona no es inmutà i continua estenent la bugada. No tenen títol de propietat ni contracte de lloguer, ni tampoc fossa sèptica, o perforada per abastir-se d'aigua; ni molt menys, connexions elèctriques per endollar una rentadora o una estufa (es calfen amb motors a gasolina, deu euros de despesa al dia). Manca de tot, però aquella fila de barraques aixecades a contrarellotge és el seu barri. Feia menys de dos setmanes que van treure l'arbre de Nadal que havien plantat al centre del poblat per celebrar les festes. Era tan alt que la copa es veia des de la carretera. Sobresortia per damunt d’una tela negra que abraça tot el perímetre. Un mur opac per protegir-se de les mirades alienes. Cinta aïllant.

Aquesta va ser la barrera que es van trobar els tècnics dels serveis socials de l'Ajuntament de Santa Eulària quan van voler prendre el pols al lloc. Els habitants, diuen des del Consistori, els van prohibir el pas i, a dia d'avui, no hi ha un cens oficial de les persones que viuen en aquest Torre Baró eivissenc. Com la comunitat que retrata la pel·lícula protagonitzada per Eduard Fernández, Cas Bunets és refugi de la mà d'obra forastera que reclama la maquinària capitalista. Als anys 50, la indústria barcelonina. Als anys 20 del següent segle, el turisme eivissenc. La única diferència és que a Cas Bunets sí que arriba l'autobús; tal volta perquè, tot i que sigui una barriada que no aparegui als mapes, no s’ha aixecat darrere d'una muntanya.

De la parada a a la porta principal hi ha escassament cent metres. Una al·lota i una boixa –¿seran germanes?– passen davant d’aquesta marquesina amb les motxilles a l'esquena. Venen de classe, probablement d’un institut i una escola a les quals es pot arribar caminant perquè estan a menys d’un quilòmetre. Enfilen un camí de terra, obren una porta sense pany i entren al poblat. La seua llar, fins que la Justícia no dicti el contrari.