Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

“Tot el que fa una ciutat més atractiva pel turisme, l'encareix”

Francesc Muñoz, expert en paisatge urbà, parla sobre la Barcelona del turisme

Yeray S. Iborra

Un turista. Posem d'origen xinés: creua tots els quilòmetres que hi ha des de Beijing fins a Venècia amb el seu mapa, la seva càmera de fotos penjada del pit i uns pantalons llargs que, amb una cremallera, passen a ser curts.

En paral·lel, una màscara veneciana que arriba a una botiga, és clar, de Venècia. De preu mòdic i fabricada en sèrie –n'hi ha un fotimer més com aquesta, però de diferents mides– descansa a una de les prestatgeries de la botiga de souvenirs d'un dels carrers més concorreguts de la ciutat de les góndoles. Made in China, es llegeix al dors de l'objecte.

El turista i la màscara es troben rere el pont de Rialto. S'enamoren. I fan el viatge junts de tornada cap a Beijing.

Així s'explica el turisme global segons Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de 1995 i director de l'Observatori de la Urbanització. Muñoz il·lustra amb aquesta anècdota les absurditats que comporta el turisme al segle XXI. A més, l'expert en paisatge urbà, també parla de l'homogeneïtzació de l'experiència turística i de com aquesta afecta a les ciutats; als parcs temàtics en els que s'han convertit algunes ciutat europees. Entre elles, Barcelona.

Les ciutats tenen paisatge?

El paisatge és la traducció d'un comportament d'un grup de població sobre el territori. Durant molts segles els grups humans han transformat poc el territori; l'agricultura transforma, sotmet a unes regles, ritmes de producció i de violència i té un gran impacte, però la transformació és més uniforme. Això fa que hi hagi qui encara confon agricultura amb medi natural. I aquest fet ha comportat que el paisatge quedés desvinculat de la ciutat.

Per què?

Nosaltres, que tenim tendència a allunyar-nos de la natura per incomoditat... La ciutat es pensa que no es paisatge, quan és el paisatge que més habitem! Però gràcies a l'esforç de moltes persones hem aconseguit incorporar l'espai urbà en el catàleg de paisatges: tant paisatge és el Montseny com el barri del Besòs. Tant ho és una costa com un carrer comercial. Tot territori que mostra el comportament humà ho és.

Sigui com sigui, criminalitzem el paisatge urbà?

Sí. Posem molta energia en salvar aiguamolls –i ja està bé que passi– però ens preocupa menys la transformació accelerada i violenta del paisatge urbà. Com que no és valorat, ningú posa esforç en que no desaparegui. Mira el que ha passat amb l'antic comerç a Barcelona.

Quan comença a estar millor considerat el paisatge urbà?

Fins que no es signa el Conveni Europeu del Paisatge a l'any 2000, res. Aquell conveni deia que tota parcel·la de territori amb interès per una comunitat és paisatge. I que no només ens han d'interessar els paisatges de referència o d'excepció. També ens han d'interessar els paisatges ordinaris.

Com s'han construït aquests paisatges extraordinaris i privilegiats?

Les institucions, i per tant, el poder, els han construït. ¿Qui ha decidit que el paisatge urbà que més ens ha d'interessar sigui el modernista? Per què hem de posar èmfasi en l'interès patrimonial de la Casa Batlló i no en una casa patrimonial del carrer Pere IV al Poblenou. Aquí entren polítiques i tries ideològiques: una classe social que té poder per a dir 'això sí i això no, això és patrimoni de primera i això no'. Hi ha una tasca ingent a fer per recuperar el paisatge que algú ha decidit que no és valuós.

Hem cedit el nostre dret sobre el paisatge a les institucions?

Sí...

Al referèndum sobre la preservació de la Tèrmica del Besòs hi ha participat molt poca gent...

Tenim poca experiència en el que significa participar. Ens hem entestat a que la gent participi en moments molt concrets. En canvi en molts altres moments la gent no pot participar: en la diagnosi, per exemple. El gran problema que tenim és la capacitat poc explorada de la institució d'empoderar la gent. A més, sabem com tractar les peces concretes (Casa Batlló, per exemple), com col·locar en catàlegs d'interès aquestes peces concretes, però no sabem com apropar-nos als paisatges patrimonials urbans.

Per què no sabem apropar-nos-hi?

Tenim un bon protocol d'actuació sobre paisatges extraordinaris però la majoria de nosaltres no vivim en paisatges extraordinaris. De fet, els vivim només com a turistes. Una casa industrial obrera no té currículum per posar-la al mateix catàleg que el de La Pedrera. Com ho fas? Necessites una nova caixa d'eines. Sinó aquest patrimoni ordinari acaba quedant en mans del mercat, i el mercat no defensa allò col·lectiu. Hem d'actuar abans.

És el que ha passat a les botigues comercials del centre de Barcelona que abans citava?

No es valora el preu d'ús del patrimoni, sinó el preu d'intercanvi, i qui posa la maleta més plena de bitllets canvia l'entorn...

Faci'ns cinc cèntims d'aquesta nova caixa d'eines.

Un paisatge ordinari no el pots conservar però sí que el pots gestionar. Veure si pot formar part de la galeria d'imatges amb la que et relaciones cada dia. Estem experimentant amb diferents formes: Smart heritage, per exemple. Com fer que a partir de les noves tecnologies entrin nous usos a espais industrials. Activar el patrimoni.

Què és un paisatge cultural?

Totes les cultures produeixen uns paisatges. Però, com diu la frase de George Orwell... “Tots els paisatges són culturals però uns ho són més que d'altres”. [Riu] Però no tots els paisatges serveixen pel mateix: el que té d'interès un molí fariner és que pot explicar la indústria, la petjada de la feina, permetre a una societat com la nostra –allunyada dels processos que donen lloc a les coses– aprendre simplement mirant el paisatge. Per això en el cas de la Tèrmica del Besòs era molt important, simplement, que es quedessin: explicaran a les societats del futur com s'aconseguia energia al segle XX. A més és un lloc monumental on l'individu pot mirar la ciutat cara a cara. Un paisatge sublim, que per la seva força natural et colpeja, com els volcans, els boscos, els oceans. La Tèrmica també és sublim.

Per què les ciutats cada vegada s'assemblen més? Es també perquè no cuidem aquests espais ordinaris?

Totes les ciutats, quan parlen d'elles mateixes, trien els seus atractius: totes busquen destacar. Ser úniques. Però per alguna raó, per com ho fan, totes expliquen coses molt similars: els centres històrics són molt iguals. Podríem fer les llistes dels paisatges urbans que es van repetint... “No hi ha res més semblant a un centre històric genuí que un altre de genuí”, els hi dic als meus alumnes. Això ens remet directament a la urbanalització.

Què implica aquest concepte?

Els paisatges urbans es tornen homòlegs, les ciutats es banalitzen; hi ha una selecció de les imatges urbanes que tenen currículum per a ser mostrades, i una operació de multiplicació d'aquestes imatges perquè siguin la imatge. Per què? Tenim una gran capacitat per reproduir i copiar paisatges. Això va començar als parcs temàtics, als casinos... “Ara pots anar al Far West o a la Xina de Marco Polo!”, deien els anuncis. Saps que no és veritat, però és un joc. El problema és que això ha sortit dels recintes de consum. Aquestes tècniques han entrat a les ciutats: Què és sinó una fira medieval? Hi ha una epidèmia de fires medievals! [Riu]

La distància entre visitar un espai així i anar a Disney World és petita...

Tornem a les fires medievals: pagues més pel formatge, i només per l'atrezzo! S'ha pogut demostrat que el que passa amb aquest fenomen és que es perd la noció del que és autèntic. “Com poden els turistes passar-s'ho bé a la Rambla?”, ens preguntem. Perquè la gent no busca l'autenticitat ja. I això a la Xina ho saben bé: estan molt familiaritzats amb la còpia. Un turista xinés pot valorar com a bo un parc temàtic si ha estat ben copiat. I això respon a que les fronteres estan difoses: pots tenir una experiència autèntica a un lloc inautèntic. Pots tenir una experiència autèntica a una Barcelona inautèntica, com la de les Rambles.

Què passa quan una ciutat es torna una simple imatge?

Penses en Venècia, no?

Els llibres de sociologia del turisme diuen que el més important és la destinació. I no és veritat: importa el viatge. Els meus alumnes compren els bitllets d'avió en l'últim moment. Allà on sigui. Volen anar tant a Hannover com a Milà, no importa. Per què? Perquè el viatge purament turístic no t'ensenya res que ja no sàpigues. Hi ha unes imatges urbanes que tenen més visibilitat que d'altres, fins que s'arriba al col·lapse.

Això passa amb Barcelona?

Si retalles tots els edificis del centre comercial –Portal de l'Àngel– de Barcelona a partir de la primera planta i els intercanvies pel de qualsevol altre ciutat europea te n'adonaràs que són iguals: franquícies de restauració i de moda. Totes iguals. L'experiència s'acaba protocolitzant; hi ha un empobriment de l'experiència urbana. La ciutat és un continuu d'experiències iguals, no hi ha res d'espontani.

El que ens ha de preocupar finalment és l'explotació del territori?

Sempre s'han de revisar els usos i els espais. Costa analitzar els fenòmens com a blanc i negre. Amb els Búnquers del Carmel, per exemple, s'ha tret part del col·lapse del centre. Perquè mira Venècia, de nou, on el centre acaba sent un parc tancat. Els venecians escapen dels carrers cèntrics. I Barcelona? Nosaltres passem pel carrer Canuda per no passar per la Rambla: el Decathlon d'aquella zona es beneficia d'un nou flux que abans no existia. Que els búnquers es converteixin en un nou atractiu turístic s'evita en part que el Gòtic acabi sent un recinte com el Poble Espanyol –una rèplica històrica– on no pots comprar el pa ni fer un cafè. Els riscos de tenir illes especialitzades per a visites són molts.

Com s'evita un fenomen com el dels Búnquers?

S'ha de monitorar. Els espais canvien els usos i les afluències. Ningú esperava, per exemple, que els turistes es moguessin per Barcelona en bicicleta. El govern socialista va insistir en fer peatonals els carrers, i és molt lloable, però gràcies a aquesta inversió pública l'empresa privada va aprofitar per oferir noves experiències: això implica gestió perquè ningú demana a aquestes empreses que retornin la plusvàlua que s'estan quedant. El turisme és extremadament dinàmic i canvia els usos de la ciutat, que no el pot seguir. Tot el que fa la ciutat més atractiva, l'encareix.

Pot passar una cosa semblant amb les superilles?

Aquest és el repte de les superilles! Garantir els preus per als veïns! Perquè si un lloc es torna més interessant per a la vida pujarà el preu. Però confio en la gestió de l'Ajuntament.

Per què?

Aquest consistori té una virtut... Si tu col·loques l'agenda social al centre, fins i tot el sector privat pensa que situant l'agenda social en el centre tindrà marge de negoci. El risc és passar-se de frenada, i fer un projecte tan social que oblidi que també cal fer política urbana: una política urbana que deixi rèdits socials.

Què cal fer en matèria de turisme?

Cal un nou pacte social a l'entorn del turisme. Encara pensem que el turisme és una cosa d'alguns dies al mes. I no. Tenim un gruix de població turista tot l'any. Hem de canviar les regles del joc. Perquè, oi que si tu ets un propietari no pots pensar que pots fer el que vulguis? Perquè hi ha una cosa que es diu Pla d'Urbanisme que vetlla per la ciutat; hi ha un consens que tota operació urbanística ha de deixar un rèdit social. I això no passa amb el turisme que, de manera extractiva, s'aprofita del que és la ciutat. Fins i tot de la cara dels habitants! De si faig cara de tolerant, de mediterrani... En canvi, els gestors del turisme no han de tornar res a la ciutat: tenim una gran activitat econòmica que va a la seva bola. Hi ha un camp experimental però molt fructífer per a l'Ajuntament en aquest sentit.

Etiquetas
stats