Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Rodolf Sirera: “El gran repte és aconseguir un públic habitual i connectat amb al teatre valencià”

La Institució Alfons el Magnànim publica l’obra completa de Rodolf Sirera que recull més de 50 anys dedicats al teatre. Un tercer volum inclourà les obres escrites amb el seu germà, Josep Lluís Sirera.

0

Rodolf Sirera (València, 1948) ha dedicat la seua vida al teatre. Un dramaturg que de joves també es va pujar als escenaris, però aviat va decidir que es trobava més a gust darrere del públic. Aquella passió pel teatre no és que vinguera del no res. Com explica ell mateix, des de ben xiquet anava al teatre sempre que podia, sobretot els diumenges. Coneixia els actors, la majoria amateurs, i el teatre era un terreny en el qual es bellugava amb facilitat i goig: “De xiquet vaig viure el teatre a casa meua. Era una època amb molts teatres: l’Eslava, el Serrano, el teatre Russafa, el Principal, I molt de teatre amateur dominical, amb sarsueles I betlems. Al Talia, que era la Casa dels Obrers, cada diumenge es representava una obra diferent, i com que mon pare anava cada diumenge a fer-ne la liquidació, ma mare i jo teníem entrades sempre”.

En els seus inicis com a dramaturg, Sirera, junt amb uns companys de les Escoles Pies, s'interessà per l'avantguarda europea i espanyola, per autors com ara Samuel Beckett o Fernando Arrabal. Un poc després va crear amb aquests companys el Centro Experimental de Teatro, primer amb muntatges clàssics i en castellà, però aviat començaria a escriure obres en valencià, La pau (retorna a Atenes), una obra que tingué algun ressò i èxit als locals i circuits més aviat marginals on es va representar.

En desfer-se el grup, Rodolf Sirera va optar per un teatre més polític, i va fundar el grup «El Rogle» (1972-1977), format pels germans Sirera, Alfred Mayordomo, Juli Leal, Marilena Casanovas, Mercé Trull i Claudi Arenas, amb l'objectiu de muntar exclusivament teatre en valencià i cercant-ne la professionalització, com indicaven en el «Manifest del Teatre Valencià», publicat pel diari Levante el 5 de febrer de 1974. Tots ells reivindicaven un teatre actual i en valencià, tota una renovació, sense abandonar els clàssics, en la qual intervindran amb força Rodolf Sirera i el seu germà, Josep Lluís, amb qui escriuria conjuntament diverses obres on surt a escena de manera crítica la realitat política i social valenciana.

A final dels anys setanta i, sobretot als vuitanta, Rodolf Sirera visqué una època intensa de gestió cultural i posada en marxa de projectes, com ara Sagunt a Escena. Foren anys de muntar les bases d’un teatre públic: renovar el teatre Principal, obrir-lo a més opcions, actualitzar-ne les tarifes, atraure públic, el de sempre, més el nou. Com diu Sirera: “calia apropar el teatre a la gent i viceversa”.

Posteriorment, vingueren els anys daurats de l’audiovisual, un repte i un món nou on Rodolf Sirera va fer una immersió llarga i fructuosa. Tot plegat, més de cinc dècades dins del món del teatre i de les arts escèniques. Una raó de pes perquè la Institució Alfons el Magnànim haja recollit les seues obres completes en dos volums, magníficament editats, amb una introducció molt llegidora de Ramon X. Roselló. En breu, i com a peça clau, eixirà un tercer volum amb les obres que va escriure conjuntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera. 

Com va arribar al teatre?

Des de xiquet vaig viure el teatre a casa meua. Era una època amb molt de teatre amateur dominical. Al Talia, que era la Casa dels Obrers, cada diumenge es representava una obra diferent, I com que mon pare anava cada diumenge a fer-ne la liquidació, ma mare I jo teníem entrades sempre i aquells anys vaig veure molt de teatre dels anys 30 i 40. Aquells eren actors aficionats que cada dia es reunien a les set de la vesprada, després de treballar, i assajaven la funció. Ells van ser els que, quan es va a començar a fer teatre professional i televisió, van completar els repartiments, perquè fins llavors no es tenia gent de la seua edat per a fer els papers de gent major, i a poc a poc van obrir-se camí cap a  la professionalització.

Havia vist molt de teatre, però llegia molt de teatre també.

El teatre llegit i el teatre representat són coses ben diferents. Hi ha molta gent ara, fins i tot dins del món del teatre, gent que s’hi dedica, que no llig teatre, com si les obres només tingueren sentit sobre un escenari, i s’ha de llegir teatre perquè s’hi aprén molt. Quan jo era xiquet i de jove, hi havia col·leccions de teatre i la gent les comprava i les llegia. Eixa tradició es va trencar i s’ha perdut l’hàbit de llegir teatre, és més, avui la gent s’espanta de llegir teatre. Això és un error perquè per a escriure i dirigir teatre has de saber per on respirava Sòfocles i Eurípides, Calderón, Lope de Vega, Shakespeare, Molière i tants altres.

Va estudiar Història, i va triar el teatre i a l’audiovisual, en una època inicial en què a casa nostra no hi havia escoles de teatre ni de guionistes.

Vaig ser molt autodidacta, vaig aprendre a escriure teatre a base de llegir i escriure. Havia vist molt de teatre, moltes funcions, però havia d’aprendre molt, els primers anys era tot una mica intuïtiu, i vaig començar a escriure coses ben diverses, d’aquella època és “Plany en la mort d’Enric Ribera” que es va presentar a Barcelona l’any 1977, dirigida per Joan Ollé. Aquesta obra es va representar també recentment per Carme Teatre, dins d’un cicle on van repassar la història  del teatre valencià des dels S.XIX i el sainet, fins al moment actual. Allò era un mig muntatge mig lectura i la gent quedava molt sorpresa. Intentava adaptar en cada moment les meues obres a allò què podíem fer amb la companyia que havíem fundat, “El Rogle” fins que el 77 vam tancar. Allò era un teatre molt independent i amb un punt autodidacta. En aquell moment la llengua no entrava en el teatre tan fàcilment i ens deien: “per què voleu fer teatre en valencià si els obrers no parlen valencià”. Dubtes que, per cert, també es plantejaven a Barcelona.

Cinquanta anys i diferents etapes en la seua trajectòria, fins i tot una primera etapa com a actor.

Vaig ser actor de molt jove, quan els grups de teatre tenien molta voluntat, però poca pràctica. Aviat vaig veure que el meu lloc no estava damunt de l’escenari. En aquella primera etapa, paral·lela als últims anys del franquisme, era molt difícil fer teatre, estava encara controlat per la censura i fèiem un teatre d’urgència i contra tot, fins i tot contra la cultura, i allò ens servia per a tindre contacte amb realitats diferents.

A penes uns anys després, encara en aquest context de canvis i tensions, comença la seua trajectòria com a gestor cultural. De què està més content i satisfet?

Sí, en aquell moment vaig començar a coordinar el Teatre Principal, on fins aquell moment no s’estrenaven produccions pròpies valencianes, però també vam obrir les portes del teatre a la dansa, al jazz, al teatre infantil. Vaig estar gestionant de 1981 a 1984 els teatres de la Diputació, el Teatre Principal, la Sala Escalante, i em vaig encarregar de posar en marxa el festival de teatre de Sagunt, Sagunt a escena. Van ser anys clau perquè vaig entrar en contacte amb tot, junt els primers anys amb Armando Moreno, el marit de Núria Espert, i vaig conéixer de prop el teatre professional. Van ser anys d’assentar les bases d’un teatre públic i institucional, i uns anys també d’escriure.

Quin és el balanç que en fa, de Sagunt a Escena?

Sempre he trobat que li ha faltat projecció –i mitjans– per a estar entre els millors festivals d’estiu. El vam estrenar amb una representació d’Edip dirigit per Stavros Doufexis i hi han vingut obres molt bones de Mèrida i Barcelona, però a Sagunt falten eixos grans muntatges que convoquen molts espectadors i, en part per això, “Sagunt a escena” no ha tingut mai la projecció ni la visibilitat que sí tenen altres festivals d’arts escèniques d’estiu.

Programar és una feina molt complexa, no creu?

Programar és tot un art, s’ha d’encertar i és molt arriscat perquè en aquest país els gestors culturals estan sempre a expenses de... És a dir, a expenses de la política.

Vostè mateix feu un canvi de rumb considerable amb el canvi de govern dels anys noranta, passà a una etapa ben diferent, a la de l’audiovisual. Com ho va viure allò?

Vaig entrar al món de l’audiovisual gràcies a Josep Maria Benet i Jornet. Eren els anys 1994-95. I ací estàvem inventat la nostra ficció televisada. En aquell context la telenovel·la, una sèrie diària, era l’opció més econòmica. El que passava era que no hi havia guionistes perquè els guionistes de cinema ho consideraven un gènere menor i per això van acudir a la gent del teatre, perquè la telenovel·la té molts elements teatrals. Vaig començar a València, però després me’n vaig anar a Tele 5, a Madrid. I al cap d’uns anys vaig canviar de projecte i vam crear “Temps de silenci”, una història de Barcelona i Catalunya des de la República fins a la Recuperació de la Democràcia. Va ser un gran èxit i vam perllongar la història fins a l’any 2000. En guarde molt bon record. Un temps després vam posar en marxa, per a TVE1, “Amar en tiempos revueltos”, sèrie que també vaig coordinar, i que va durar 7 anys, amb més de 1.700 capítols. Eren temporades amb principi i final i tenien molt d’èxit. I poc després vaig fer l’adaptació de “La catedral del mar” i la segona part, “Los herederos de la tierra”.

Com a guionista, com veu l’allau de sèries actual? In on està l’audiovisual valencià enmig d’aquesta allau?

Ara hi ha molts guionistes i molt bons. A casa nostra a poc a poc s’estan fent coses, però tenim una televisió molt dèbil econòmicament i per a finançar l’audio-visual es necessita una bona plataforma al darrere. Les sèries són llargues i costoses. Sé que hi ha professionals bons i divertits, però posar en marxa una indústria així costa molts diners. Amb tot, trobe que hi ha sèries de qualitat.

Quines sèries li agraden més?

A mi m’agraden les sèries amb argument. M’agrada molt “L’amiga estupenda” que conta l’amistat entre dues xiques en els anys del desenvolupament italià. També tinc debilitat per les sèries franceses, perquè fan sèries polítiques on diuen les coses pel seu nom i això m’agrada.

Què té el món del teatre que no tenen altres àmbits artístics?

És un món amb un treball de molta vocació i amb molts alts i baixos, per això quan entres a veure una obra de vegades resulta molt emocionant: veure els actors, el públic, el silenci. El teatre té aquesta possibilitat màgica, però per a que el teatre es consolide necessitem resistir i apostar, ací ens fa falta això, apostes fermes i sensibilitat i no un repartiment aleatori d’ajudes tipus “cafè para todos”. Alguns en el seu dia vam fer l’aposta pel teatre en valencià i ens hi hem mantingut ferms. El que passa sovint a València és que arriben obres i muntatges de Catalunya que es fan ací en versió castellana perquè diuen que així “ve més gent”. O directament es fa teatre en castellà pensant que així arribaran a més públic.

Estem en un moment en què hi conviuen tres generacions d’autors de teatre sobre els escenaris valencians, i això és positiu.

Sí, som tres generacions en actiu, i que, a més, tenim relació professional. Noms com ara Manuel Molins, Juli Lear, jo mateix, i gent com Carles Alberola, amb qui vaig per al musical Tic-Tac, autors com Pasqual Alapont i després una generació jove molt significativa on hi ha autores autores de teatre dones, moltes més que abans.

Autores com ara Clàudia Serra, Irene Klein, entre altres, són ben joves i prometen.

Doncs sí, que hi haja autores dones és molt important.

Com ha evolucionat i canviat el teatre durant aquests cinquanta anys?

Crec que ha canviat molt. La poesia, la novel·la, el cinema mateix, no són tan trencadors com el teatre, el teatre d’avui és molt diferent al que es feia ara fa cinquanta anys. Avui ningú no aguanta una obra de noranta minuts. D’altra banda, cal dir que tampoc no s’ha creat repertori ni s’han consolidat uns espectadors. Hi ha dos o tres generacions d’espectadors, però alguns han anat desapareixent. Però insistisc en què s’ha de crear un repertori. Això no passa en l’òpera. És impensable una temporada d’òpera on no inclogues Tosca o Madamme Butterfly, dons en el teatre ha de ser similar, hi ha d’haver unes obres que hi reapareguen. El públic són els clients del teatre i això ho hem oblidat un poc, i tret d’obres com Oncle Vania, El jardí dels cirerers, Casa de nines o Pigmalió, hi ha poc de repertori. Als Estats Units hi ha companyies universitàries que actuen sempre amb repertori, ací no.

Vostè ha fet tot tipus de teatre, teatre experimental, de grans públics, infantil, comèdia, d’intriga, històric, sainet, cabaret... Amb quin es troba més a gust?

De tot allò que he fet, algunes coses han estat equivocacions, no ho podem encertar sempre. La meua relació amb El verí del teatre és una mica angoixant. Era una obra que estava escrita per a TVE, en el seu canal de Catalunya i el programa Lletres Catalanes, una obra de cinquanta minuts i després va anar a Madrid quan era Lluís Pasqual el director del Centre Dramàtic, i fou un èxit, la varen traduir a diferents llengües i se’n van fer muntatges ben diversos. I amb el pas del temps el que passava és que cada vegada que algú m’escrivia o sonava el telèfon, sempre volien tornar a la mateix obra i allò va acabar esgotant-me. Amb el temps m’hi he reconciliat. Però si haig de triar una obra meua que especialment m'haja arribat és Dinamarca. Altres obres que han deixat en mi una petjada important són: les trilogies històriques amb Josep Lluís: “Cavalls de mar” dirigida a Barcelona per Josep Maria Flotats, “Silenci de negra”, respecte a la figura de l’intel·lectual davant de la societat, i també guarde molt bon record dels muntatges amb Carles Alfaro, com ara Dinamarca, o el musical Tic-Tac, amb Carles Alberola i Pasqual Alapont.

La figura de l’intel·lectual ha estat una constant en el seu teatre: el temps i la figura de l’intel·lectual davant la societat i el poder.

A Dinamarca hi ha un pastor luterà que vol ser autor de teatre i no hi arriba, i s’obri el tema d’acceptar la mediocritat, que és un problema terrible en aquest món. Trobe que el teatre i la literatura han de copsar la realitat, la literatura que acaba fugint de la realitat és una cosa que no funciona.

Com recorda i valora la part d’experiència amb el seu germà? Com arribaren tots dos al teatre?

Tots dos vam estar en contacte amb el teatre des de ben joves. Ell es va dedicar més a l’ensenyament i a la investigació, però quan vam començar en el teatre ell em va donar seguretat, amb una sèrie d’obres de tipus històric. Ens recolzàvem un en l’altre, jo amb la pràctica teatral que ell no tenia i ell amb la capacitat d’abastar una època i una visió històrica extraordinària. En algun moment vam escriure de manera que ens repartíem escenes, com el muntatge de l’òpera El Triomf de Tirant, amb música d’Amand Blanquer, de 1992, que s’estrenà al Principal i només es conserva en gravació per a RNE. En general, ell treballava més el vessant històric, un teatre més social, de conflictes i jo el vessant més personal, més d’emocions.

Què sent en veure la seua obra recollida en dos volums tan polidament editats i un tercer que arribarà amb les obres escrites amb el seu germà?

Òbviament, una gran satisfacció, sobretot veure que el treball de tots aquests anys ha tingut un sentit. I que tot el que escrius forma, a la llarga, part d’un tot, que és la teua visió del món, i que pots compartir-la amb els teus contemporanis.

Com valora la situació actual del teatre a casa nostra: sales, programació, gestió, companyies?

Abans de la DANA, podíem considerar que la programació del teatre Principal havia millorat, tot i que la presència del valencià és ara més limitada que mai. Importa que es mantinga, i augmente la presència d’espectacles en la nostra llengua. Important és també que les conseqüències de la DANA, que ha incidit de manera duríssima en la professió, no facen que es perda el que s’havia aconseguit d’extensió per tot el territori: festivals, circuits teatrals, programacions, i que les companyies teatrals que han anat sorgint en els darrers anys superen la crisi, es consoliden i puguen continuar. Pel que fa a les sales, espere i desitge que la vintena llarga de sales de què disposa València es mantinguen obertes: teatres grans i menuts, cèntrics i de barri. Aquesta és una professió on no hi ha garantia d’èxit i de vegades fas un muntatge amb totes les il·lusions i no funciona. Però com que soc de naturalesa optimista i ja se n’hem sortit moltes vegades, espere que, una volta superada una crisis que marcarà durant molt de temps l’escena valenciana, tot millore. Tenim una professió consolidada, i unes companyies persistents i resistents, acostumades a lluitar per la supervivència.

Quin és el repte que té pendent el teatre a casa nostra ara per ara?

El gran repte és aconseguir un públic habitual i connectat amb al teatre valencià. Hem avançat, però encara ens falta molt. Si com comentàvem abans, amb un espectacle teatral musical com Tic-Tac vam omplir fa pocs anys el Principal i funcionava per a un públic molt divers, hauríem de plantejar-nos per què aquests espectacles funcionen i altres no. Caldria fer un plantejament de com negociem amb el públic, ¿per què no fem més aquesta mena de teatre i espectacles que funcionen tan bé?, ¿per què no tantegem el públic, què agrada, què esperen quan van al teatre? Cal treballar des de l’equilibri entre allò que ens agrada com a autors teatrals i allò que pot agradar als espectadors, acceptant el dret a equivocar-nos, però analitzant errades i esmenant-les.

Moltes gràcies Rodolf, per aquesta conversa i per fer possible que molts telons s’hagen alçat any rere any en tants teatres a casa nostra i més enllà.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats