Abunden per Internet les fotos en què apareixen juntes, sempre ufanes, la presidenta del Banc Central Europeu i la de la Comissió Europea, el braç econòmic i el braç executiu de la UE respectivament. És una imatge emblemàtica de la plutocràcia que controla ara mateix aquesta part del món i determina el nostre destí (que, dic jo, si el determinen ells, els plutòcrates, no serà tan nostre com creiem). Ací ho teniu, el poder polític i el financer representats per dos càrrecs no electes, exhibint la seua alegria amb un desvergonyiment que només està a l'abast d'aquells que ni senten ni pateixen, o que són perfectament conscients de com tenen de negra l’ànima, però se saben impunes. Acompanyant una d'aquestes imatges en què apareixen aquestes dues dames, Christine Lagarde i Ursula von der Leyen, que cada vegada s'assemblen més a la Reina Malvada de la Blancaneu i a la madrastra de la Ventafocs, un periòdic important encapçalava així dies arrere un dels seus articles: «La UE, un projecte pensat per a la pau, es prepara per a la guerra». I llegint tan innocent titular, un es preguntava si dir que els artífexs de la Unió Europea pensaven en la pau quan estaven conjurant-se no és molt suposar. Nascuda per als negocis sí, sens dubte, però, com s'està veient, pensada tant per a la pau com, arribat el cas, per a la guerra. Res de què estranyar-se si es té en compte que la guerra, parafrasejant Carl von Clausewitz, és la continuació dels negocis per uns mitjans diferents dels habituals.
No per casualitat, fins al 1993 l'invent s'anomenava Comunitat Econòmica Europea, i, com alguns deien llavors i els altres hem tingut temps més que de sobra per a veure si tenien raó, la institució que va eixir d'aquella amb el nom eufemísticament abreviat era l'Europa dels mercaders. Era un projecte que sorgia en ple auge del neoliberalisme, que prioritzava els interessos comercials en detriment dels socials, polítics o culturals, i que al llarg dels anys no ha fet res per corregir els desequilibris ni res que contribuïra a la cohesió, més aviat al contrari. La seua màxima preocupació ha sigut la de privatitzar, desregular, limitar el dèficit públic, liberalitzar mercats i convertir en mercaderia tot el que han pillat, començant per uns drets universals que créiem consolidats i intocables com la sanitat, l'educació, la cultura o, últimament, l'habitatge. Aquests mercaders, quan parlen d'Europa, es refereixen a una entitat inexistent, la que han pintat en els bitllets emesos pel BCE. En ells no ix el Panteó d'Agripa, ni el de París, ni el Pont de Carles de Praga, ni la Porta de Brandenburg, ni l’ermita dels Peixets. En el seu moment van decidir, amb mentalitat mercadotècnica, que tots els monuments que aparegueren en aquells bitllets foren inventats. Tampoc hi apareix cap lema. L'euro és una moneda sense connotacions culturals, històriques o polítiques, una moneda impersonal que busca no ofendre a ningú. Diners i res més. Més que mai, pecúnia non olet. Aquests bitllets són la caricatura involuntària d'un projecte econòmic net i pelat que a penes s'esforça per aparentar una altra cosa.
«Cal defendre els valors europeus», diuen. Però el que volen que defensem és l'artefacte burocràtic des del qual es va crear aquell euro amb dibuixets de fantasia, no tant la realitat historicosocial d’on va sorgir, ja sabeu, el bressol de la democràcia, la filosofia, el dret romà, l'humanisme, la ciència, la Il·lustració, els drets humans i tota la mandanga. No és possible defendre Europa sense qüestionar els principis sobre els quals es va crear la UE i la manera en què funciona, i per a impedir-ho s'atrinxeren ara darrere d'un patriotisme de nou encuny. Qualsevol pot esdevindre de sobte un perillós quintacolumnista si no proclama un amor abstracte, passional i irreflexiu pel que anomenen Europa quan volen dir «Brussel·les». Ara mateix, mostrar entusiasme pel rearmament, concepte que s'han afanyat a amagar darrere dels de «pau», «seguretat», «benestar» o fins i tot «innovació tecnològica» els més creatius, s'està convertint en una obligada prova de civisme. L'enemic, com sempre, està fora, ben identificat, no siga cosa que pensem que el tenim a casa. Ens han posat davant uns quants tòtems perquè els escopim, com aquests rascadors que se'ls posa als gats casolans, capats i sovint sense ungles, perquè l'arrapen i deixen en pau els mobles. I els més espavilats el graten amb fervor europeista tan bon punt se'ls presenta l'ocasió. Res que no s’haja vist ja. Molt probablement, més d'un d'aquests apòstols del que comencen a anomenar «cultura de defensa», acabarà penedint-se quan ja no hi haja remei, com els va passar a Thomas Mann, a H. G. Welles i a molts dels benintencionats signants del «Manifest dels 93». I el que no, serà condemnat per la història com tants altres instigadors irredempts de les matances del segle XX. Tot i que el cinisme ha guanyat tants punts en la nostra escala de valors, que el dubte s'imposa.
Plantar cara al rearmament no necessàriament és ser pacifista, si de cas és defendre's, apuntar cap a una altra banda, encara que no siga amb una arma de foc. Cal ser molt crèdul per a pensar que els tancs, els drons, els escuts antimíssils i resta d’artefactes bèl·lics que vol comprar o fabricar aquesta gent serviran per a salvar-nos d'una invasió o de l'impacte d'una pinya termobàrica ultrasònica. Començaren fotent-nos la cartera, i arribat el moment no vacil·laran a beure’s la nostra sang. Veient la pietat que inspiren els gazians ara mateix als nostres dirigents —als visibles i als que operen en l’ombra—, ja puc imaginar la que els inspiraria jo si una bomba em rebentara a mi i a tota la meua parentela. La mateixa. S'estima que uns vuitanta-set milions de persones moriren a causa de la Primera i la Segona Guerra Mundial, i ja veus si s’ha escrit poesia des d’aleshores. Per això, de vegades em sent més palestí que una altra cosa, encara que en cap moment deixe de sentir-me europeu. Al cap i a la fi, l’europeïtat no l'han inventada ells, com volen fer-nos creure. Em sent europeu quan llig a Montaigne o a Lem, quan recórrec els passadissos del Museu del Prado, quan estic veient una pel·lícula de Dino Risi o quan la banda del meu poble toca Paquito el Chocolatero. Però en cap d’aquestes ocasions em sent més europeu que rus quan em pose a escoltar a Xostakóvitx o a llegir a Turguénev, iranià quan veig una cinta d'Abbas Kiarostami, xinés quan en veig una de Zhang Yimou, o, encara i malgrat tot, nord-americà quan veig en la pantalla a Fred Astaire gaudint com un xiquet amb sabates noves de claqué. Aquests canyons que volen comprar, apunten cap on apunten, ho faran també cap a nosaltres.
0