En poc temps algunes dades especialment rellevants de la realitat sòcio-política han canviat. Què marca tendència a hores d’ara al món? Règims autoritaris o totalitaris com els de Rússia, la Xina, Iran o els “il·liberals” d’Hongria, Eslovàquia i altres a Europa oriental. També els de democràcia limitada o dubtosa com a Turquia o l’Índia, i tants més de gens democràtics (el món àrab en general, Cuba, Corea del Nord, les repúbliques d’Àsia Central, etcètera). Un món apte per a la visió “realista” de la política, que només entén de força i poder.
Ara bé, la innovació que capgira referents fonamentals és la deserció amb tots els ets i uts dels Estats Units d’Amèrica arran del triomf electoral de Trump a final del 2024. La narrativa del desplegament progressiu dels drets i les llibertats (incloent les de les dones), del progrés cap a la democràcia urbi et orbe, de l’assuaviment dels costums, de la proscripció de l’opressió i l’explotació descarnada, de la negociació i l’acord per fer front a amenaces globals com el canvi climàtic, del respecte pel dret i les institucions internacionals, tot això, sembla que no acaba d’arrencar o de funcionar. Més aviat al contrari. I així es crea un nou ambient que excita imaginacions.
La força, el masclisme desfermat, el militarisme, les virtuts marcials, el culte als herois, la recepta de refiar-se d’un “home fort”, d’un líder salvador de la nació, tota aquesta retòrica -tan coneguda, d’altra banda- retorna. En diverses versions, segons països, tradicions i cultures polítiques. I té especial incidència en societats sense tradició democràtica, en antics imperis que han passat pel comunisme com a etapa de “modernització”, però que pot projectar-se i es projecta, de fet, molt més enllà.
El món de les idees registra de seguida els daltabaixos de l’època i de vegades els anticipa. Seria molt interessant esbrinar el seu paper d’anticipació o bé la traça que es dona de vegades a justificar, explicar o racionalitzar el que ha succeït. Una cosa així em sembla que passa a hores d’ara quan alguns donen per arxivat o superat el “progressisme il·lustrat”. El món real no s’ajusta ni de bon tros a les expectatives. La raó il·lustrada hauria fracassat, tret de les versions reduccionistes, tecnològiques, pragmàtiques, utilitàries, imprescindibles per a la indústria i els exèrcits. També el nazisme -un “modernisme reaccionari”- donava per cancel·lada la Il·lustració de Kant o de Rousseau i Voltaire però potenciava al màxim l’aplicació tècnica de les conquestes científiques, alhora que exalçava la irracionalitat, el mite i la màgia, el culte als ancestres i el panteó dels déus germànics.
Tot està relacionat. És interessant fins on arriben les simetries i la voluntat de coherència. Per exemple, ara sabem que s’ha acabat una època de la Revista de Catalunya, dirigida en la seua darrera etapa per Lluïsa Julià, que responia a un paradigma cultural que es pot situar en el context del progressisme il·lustrat, és a dir, de l’atenció a la cultura com a eina d’emancipació, a les diferències, a les idees democràtiques, a la racionalitat com a prioritat, al progrés i a la inclusió. Sense concessions a l’irracionalisme, a la voluntat de poder nietzscheana o a les ambigüitats -per dir-ho així- spenglerianes o jüngerianes. Sense concessions al culte a la força i a la voluntat, a l’esperit individual i col·lectiu, a la identitat com a absolut, a la mística de la pàtria, a les superxeries dels anys vint i trenta del segle passat, que desembocaren una catàstrofe inimaginable.
L’onada d’emancipació que parteix de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, amb la raó com a emblema, impulsa l’alliberament successiu i progressiu del pluralisme humà: serfs, súbdits, esclaus, dones, obrers, subalterns, immigrants, jueus, àrabs, negres, homosexuals o transgènere, bo i reconeixent la igual dignitat de tots els humans. Tota aquesta pluralitat humana es concentra en la polis, en la democràcia inclusiva que reconeix a tothom el dret a tenir drets, com deia Hannah Arendt.
Quin escàndol! Sí, un gran escàndol per a la mentalitat tradicionalista o reaccionària, basada en el privilegi d’estatus o adscripció, que ara cerca nous camins agafant-se a les manifestacions de malestar social que pot generar, segons com, aquesta dinàmica d’inclusió. Alguns es senten preterits, es consideren “víctimes”, i miren de restaurar condicions anteriors, brandant tot de motius reaccionaris i a més -per relligar- l’espiritualisme, la “fe dels nostres pares”, la idea d’una societat homogènia i jeràrquica que ja no existeix ni pot existir, per raons materials prou evidents, que es podrien explicar in extenso si calia. El progrés il·lustrat -el procés de civilització al cap i a la fi- no és una via rectilínia, sense contradiccions ni retrocessos brutals, com bé sabem en aquestes alçades.
Tot això m’ho suggereixen alguns esdeveniments o modulacions recents en el camp de les idees. Com sempre, les revistes culturals funcionen a manera de sismògraf. Perceben o acusen els petits o no tan petits tremolors que generen les col·lisions de plaques tectòniques. ¿Qui podrà negar que el moment actual acusa ja primers símptomes -de poca volada, si voleu, o més importants i premonitoris- d’un xoc de gran envergadura?
També m’ho suggereix la relectura recent d’un exemplar d’una revista emblemàtica del progressisme il·lustrat, com debats. Hi ha unes quantes revistes de pensament i cultura que són o han estat molt representatives del progressisme il·lustrat. Experimentals, d’assaig, a la cerca de la complexitat, amb visió àmplia i obertura de compàs, també atentes al batec internacional o tocades d’un cosmopolitisme més o menys arrelat. Per posar exemples: debats (en el seu temps), L’Espill, Pasajes, La Maleta de Portbou, Compàs d’amalgama, Revista de Catalunya (fins ara). Algunes més, sens dubte. Les revistes culturals, d’assaig i pensament, han fet un gran paper a Occident com a vehicle de transmissió d’idees. Ara això ja no està tan clar, enmig del desori i la fragmentació dels missatges i les xarxes digitals. Però encara conserven un paper referencial gens negligible.
Tinc davant el número 50 de la revista debats (desembre 1994), que sota el rètol “Cap a la fi de segle: un món en transformació” incloïa articles de Cees Noteboom, Eric Hobsbawm, Reinhard Kühnl, Michael Mann, Frigga Haug, Claus Offe, André Gorz, Perry Anderson, Helmut Dubiel, Alan Ryan, Breyten Breitenbach, Peter Wollen, Russell Jacoby o Martin Walser, entre altres. Els temes? Europa i els europeus, la barbàrie del segle XX, el nacionalisme i els seus excessos, les paradoxes del feminisme, el treball i l’ocupació, l’esquerra europea, el fonamentalisme, la unitat alemanya, els tres continents extra-occidentals (Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina), la societat civil, la crisi italiana, el thatcherisme, Sudàfrica, el turisme, Estats Units, les apories del llenguatge... Un gran esforç per posar a l’abast dels lectors anàlisis, aproximacions i enfocaments útils per a pensar i mirar d’entendre les grans transformacions de la fi de segle, el pròleg del que havíem de viure els anys posteriors. Interessant aturar-se un moment en aquestes pàgines antològiques i comparar les expectatives implícites i els esdeveniments posteriors. En general, debats fou -en la seua època brillant, entre 1980 i 1995- un referent, un arxiu de materials, una publicació que tingué ressò. La va estudiar de manera útil i competent Francesc Martínez al seu treball “Debats, cultura i pensament sense fronteres”, inclòs al llibre El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (IAM, 2018).
Un programa que responia, al capdavall, a l’ideal il·lustrat. Que no ha caducat, ans al contrari. És també el que s’expressava en l’editorial del primer número de la segona època de L’Espill (hivern 1999), quan anunciava la voluntat de la revista renascuda d’oposar-se als discursos dominants, a les “pulsions homogeneïtzadores”, a “la negació dels drets col·lectius”, a les “concepcions estretes i limitadores de la democràcia”. O fins i tot a “la prèdica adversa a la raó -a la raó, en tot cas, no estrictament instrumental-, al pluralisme cultural, a la diversitat d’opcions i de lectures de la modernitat. O que hi veuen un joc d’incompatibilitats més que no una dialèctica de possibilitats obertes.” Pense que és un programa vigent, que s’ha desenvolupat al llarg dels anys, i que té futur. Els qui el voldrien cancel·lar naveguen en una vaguetat preocupant o insinuen una deriva encara més preocupant cap al que -per sintetitzar- podríem anomenar irracionalisme o misticisme. I això mai ha portat res de bo.
0