Una altra anomalia espanyola en Educació

El 24 de gener se celebra per quart any el Dia Internacional de l'Educació, establit per l'ONU en 2019. És necessari sempre recordar que l'educació mai és una despesa sinó una inversió, que hi ha una correlació entre el desenvolupament econòmic i cultural, i entre la inversió educativa de cada país i el seu desenvolupament econòmic i el seu sentiment de felicitat; i, com no, tornar a remarcar que en el món hi ha més de 290 milions de xiquets sense escolaritzar; que l'Àfrica Subsahariana té el rècord de xiquets analfabets; que els xiquets refugiats no poden assistir al col·legi, arribant a la xifra de quatre milions i mig; que les guerres i els conflictes impedeixen que els xiquets assistisquen al col·legi; que als països en desenvolupament encara huitanta milions de xiquets no assisteixen a l'escola. Aquestes dades són de vergonya perquè fa mig segle que en l'ONU es van comprometre perquè a principis del  segle XXI tots els xiquets de tots els països estigueren escolaritzats.

El tema triat per l'ONU per a aquest dia de 2022 és “Canviar el món, transformar l'educació”. Qüestions sobre com fer costat als docents i donar-los les eines que necessiten, com dirigir i universalitzar la transformació digital i com ajudar i protegir el planeta i el medi ambient  per aconseguir un desenvolupament sostenible, com enfortir l'educació per aconseguir erradicar les guerres, i com educar en la igualtat, són debats per a reflexionar sobre els canvis que cal realitzar perquè l'educació meresca el seu nom i siga universal i de qualitat.

La directora general de la Unesco, Audrey Azoulay, amb motiu del Dia Internacional de l'Educació 2022 ha escrit un missatge en el qual entre altres coses incideix en què no podem continuar fent el mateix de sempre i en què cal canviar el món i forjar un nou contracte social per a l'educació (això és important perquè implícitament s'està demanant la justícia curricular i impugnant les propostes marginadoras de l'educació neoliberal). També Audrey Azoluay parla de reparar les injustícies del passat i de la transformació cap a la “inclusió i l'equitat”.

Això últim m'anima a ressaltar una de les anomalies més feridores que es donen en el sistema educatiu espanyol: l'educació segregada. Com sabem la coeducació és un mètode educatiu que part del principi d'igualtat de gènere i la no discriminació per raó de sexe. La coeducació és un concepte que ha d'implicar a més una educació mixta, és a dir, que fa referència a l'educació integral d'homes i dones en la mateixa institució. Per contra, l'educació separada per sexes o educació segregada és un model educatiu que com el seu nom indica separa els alumnes per sexes. A Espanya n'hi ha 63 col·legis, tots religiosos-concertats.

L'entrada en vigor de la LOMLOE ha suposat canvis en el sistema educatiu espanyol. En particular la dels col·legis que apliquen la segregació del seu alumnat per gènere o que exerceixen un tipus d'educació denominada diferenciada, els quals perden el seu finançament públic. O Thaurien de fer-ho, segons la llei. El Tribunal Constitucional preveu debatre sobre la LOMLOE (també coneguda com a llei Celaá) en resposta als diputats del Grup Parlamentari de Vox del Congrés. En concret al País Valencià hi ha 10 col·legis concertats amb segregació. Per a la Conselleria d’Educació això comporta, a més, uns costos de diners públics per a la ciutadania de “més de catorze milions d'euros entre nòmines, mòduls de concerts i despeses de funcionament” cada curs. La LOMLOE conclou explícitament que “els centres sostinguts parcialment o totalment amb fons públics desenvoluparan el principi de coeducació” i “no separaran l'alumnat pel seu gènere”. Esperem que el Tribunal Constitucional estiga a l'altura dels temps i no s'opose a aquest apartat de la LOMLOE perquè, com diu la professora del Departament de Ciències de l'Educació de la Universitat d'Oviedo Carmen Rodríguez Menéndez, la meta d'un col·legi és ser “un espai de socialització en què es prepara per a la vida, on homes i dones vivim i convivim. No podem fer de les escoles llocs artificials”.

Les aportacions provinents de les ciències –biologia, pedagogia, etnologia, psicologia, neurologia- encara que oferien dades cada vegada més precises sobre les diferències entre els sexes, no modificaven substancialment les postures a favor de la coeducació. Els estudis que presentaven els partidaris de l'educació segregada eren de jutge i part i contenien biaixos rellevants; i fins i tot en investigacions neutrals les mateixes dades eren utilitzades per partidaris i detractors de la coeducació per afermar les seues postures. Per a uns les diferències en la constitució somàtica, o els diferents ritmes evolutius del desenvolupament psicofisiològic entre xics i xiques, justificaven l'educació per separat de cada sexe; per a uns altres aqueixes mateixes dades aconsellaven precisament el contrari, perquè en justa interpretació tals diferències eren, fonamentalment, fruit d'obsolets plantejaments culturals; sent, fet i fet, majors els avantatges que els inconvenients en el cas de la coeducació. Des de la renovació pedagògica no hi ha dubtes: si xics i xiques conviuen naturalment en la família, en el seu barri, en el seu treball i en els seus moments d'oci; si l'escola ha de preparar per a la vida; si una de les missions fonamentals que actualment se li atribueixen és el desenvolupament de la capacitat de conviure en el pluralisme i la diversitat, en l'educació inclusiva i en l'equitat… allò raonable és que les estratègies educatives han d'establir-se per a grups heterogenis reflex de la complexitat sociocultural. Si férem cas als estudis –insistisc: esbiaixats- que presenten com a justificació els partidaris de l'escola segregada, caldria fer més educacions segregades, perquè tampoc és igual el desenvolupament psicofisiològic i intel·lectual de tots els d'un mateix sexe, i fins i tot alumnat de sexes diferents tindrien més igualtat intel·lectual que uns altres del seu mateix sexe.

Com podria ser inconstitucional no donar diners públics a una educació que va en contra dels supòsits ideològics aprovats per la LOMLOE? Com, si la Constitució assenyala que “cal buscar la igualtat entre els sexes i que és discriminatòria la desigualtat”? Com en un país a l'avantguarda en els drets LGTBI i de les dones i amb un Ministeri d'Igualtat? Per què els laics hem de pagar dels nostres impostos els capritxos dels col·legis d'ideologia i educació masclista? Com no s'acomplexarà o patirà l'homosexual en una educació segregada? No ens fem il·lusions: encara que el que impugna l'obligació de la coeducació siga el partit d'ultradreta Vox, ja sabem com estan últimament de polititzats els alts tribunals. Més d'una sorpresa ha donat el Tribunal Constitucional.

No ens enganyem: la majoria d'aquests col·legis són de l'Opus Dei, organització religiosa elitista, milionària, amb moltes influències i denunciada per exmembres per moltes de les seues accions i obligacions de clar contingut sectari. Precisament en les qüestions de gènere, hi ha suficient amb saber que les dones dels col·legis del Opus netegen les habitacions, cuinen i serveixen els menjars a tots els seus membres masculins, i els està prohibit parlar amb ells. El masclisme està en el seu ADN. Diu el seu fundador Josemaría Escrivá de Balaguer en el seu llibre de normes Camino: “Si voleu entregar-vos a Déu en el món, abans que savis –elles no fa falta que siguen sàvies: basta que siguen discretes- heu de ser espirituals” (aforisme 946). D'aquesta manera, la masculinitat es construeix mitjançant el rebuig a ocupar una posició subalterna, en la qual se situa la feminitat. El xiquet rebrà de manera sistemàtica missatges d'identificació amb la masculinitat, com el de “sigues un home”, que el seu subtext és “no sigues una dona”. Veure que les xiquetes i adolescents són educades a part implica que masculinitzar-se consisteix en l'aprenentatge de la importància de la desigualtat, on l'home ocupa el lloc de poder i les dones són socialitzades en el despoder, i la sospita entre tots dos sexes. La bona educació requereix una visibilització de les dones. En la coeducació no cal fer diferència entre “allò masculí” i “allò femení”. No podem, doncs, cedir a les pretensions de desigualtat i rols masclistes que pretenen els col·legis religiosos d'educació segregada subvencionats amb diners públics. Aquesta és encara una assignatura pendent en la nostra democràcia.

Va costar i va tardar molt a Espanya en obrir-se pas la coeducació (a més del parèntesi del franquisme). Per a vergonya de Vox, és ja en 1876 quan sorgeix la Institució Lliure d'Ensenyament –plena de savis pedagogs- que reflecteix en el seu Programa l'aposta per l'educació de les dones i per la coeducació: “La Institució estima que la coeducació és un principi essencial del règim escolar, i que no hi ha fonament per a prohibir a l'escola la comunitat en què un i un altre sexe viuen en la família i en la societat. Jutja la coeducació com un dels ressorts fonamentals per a la formació del caràcter moral, així com de la puresa de costums, i el més poderós per a acabar amb l'actual inferioritat positiva de la dona, que no començarà a desaparéixer fins que aquella s'eduque, quan es refereix a allò comú humà, no sols com, sinó amb l'home”.

La coeducació es converteix en un factor protector de la violència contra les dones, ja siga en l'àmbit acadèmic, personal, laboral o social. Promou la supressió de falses creences tant de xics com de xiques i els anima a actuar de manera autònoma, lliures d'estereotips marcats pels rols de gènere. En aquest sentit cal evitar funcions, joguets i colors per sexe, i el paper que s'adopta en els treballs en equip: fomentar l'elecció lliure dels xiquets i de les xiquetes. Per a això és imprescindible un model educatiu inclusiu, fomentar el joc des d'una perspectiva neutral, i fer de l'aula un lloc de debat coeducatiu: és essencial fomentar comentaris no sexistes, promocionar valors d'igualtat de sexe i triar materials, continguts i projectes educatius no sexistes. És interessant que els educadors proposen activitats en les quals, per exemple, s'analitze l'àmbit professional des de la perspectiva de gènere i que els xiquets i adolescents es puguen conscienciar de les desigualtats que es presenten en el mercat laboral. També en la comunitat educativa fa falta formar a les famílies en pautes de coeducació, evitant conductes sexistes en la llar. Algú creu que tot això és possible des de l'educació segregada per sexes?

Es vullga o no, de manera subreptícia, l'educació separada per sexes introdueix una formació social on l'home és representat com el positiu i, a més, el neutre dins del pensament androcèntric, per la qual cosa, per a definir-se, necessita significar les dones com el negatiu. En una educació segregada el gènere masculí es construeix en contraposició jeràrquica respecte a la temptadora i devaluada una altra. En aquest sentit Pierre Bourdieu afirmava que “la virilitat és un concepte eminentment relacional, construït davant i per als restants homes i contra la feminitat, en una espècie de por al femení”. Des de la pedagogia i l'educació mixta es contempla la igualtat de gènere des d'un enfocament democràtic considerant la diversitat existent i el seu context, amb la finalitat de construir una societat basada en el respecte i la igualtat, vinculats a valors i actituds allunyats d'estereotips. Educació separada per sexes? Amb els meus impostos, no.