La ciutat estimada: don Manuel Sanchis Guarner i València

Si haguérem de triar en la nòmina de valencians que estimen i han estimat la seua ciutat, don Manuel, com sempre li déiem alguns, hauria d’ocupar un dels primers llocs, si no el primer. Amb un compromís que abraça múltiples aspectes, com ho fa el llibre que hui presentem: de l’urbanisme a l’arquitectura, de la història petita i gran a les gents, allò que possiblement més li interessava.

Les gents que fan possible la construcció de la ciutat, dels seus orígens remots al present. Les gents, el poble menut o gran, que en constitueixen la base, la gent que pot modelar el gran principi que orienta la feina de Sanchis Guarner: fer possible un País Valencià com a subjecte polític, cultural; fer realitat la dita, tan repetida com desconeguda en el seu contingut, de “València, Cap i Casal”

Dedicar tota la vida a una tasca gegantina, sovint envoltada dels insults més denigrants, de les incomprensions més amargues, i fer-ho des de la perspectiva més democràtica i alhora científicament més rigorosa. Amb silencis imposats per la victòria reaccionària, o envoltada dels silencis dels que haurien estat els propis.

Pas a pas, quotidianament com ho mostren els papers, els dibuixos, les notes de lectura, atent a qualsevol guspira de país, vingués del racó més llunyà o el més proper a l’Almoina.

I l’obra, l’enorme aportació de Sanchis Guarner a la cultura i en especial a la cultura catalana. La col.laboració primer i l’autoria, més tard, del conegudíssim Diccionari Alcover Moll –l’empresa cultural privada més ambiciosa i duradora: ara envelleix amb dignitat però seran pocs els autors que no l’hauran consultat. El Diccionari, que l’obliga a conèixer detalladament les parles dels diferents municipis i comarques. En uns moments històrics, socials i polítics poc o gens proclius a  aqueta mena d’iniciatives, i més si reexïen, com és el cas.

Enmig, la presó, l’alluyament ulterior de la seua ciutat i el retorn a la docència que mai no va abandonar com a membre escrupolós d’una generació que ensenyà a llegir i escriure a quantitats de condemnats de la terra, en  aquest cas la nostra. I ell s’ho arreglava per fer-ho possible en la nostra llengua, la que parlaven quotidianament a pobles i, també, ciutats.

Sense deixar de treballar mai. Mentre es dedicava al Diccionari en col.laboració amb el provecte ja mossén Alcover i l’emèrit Francesc de B. Moll, tenia temps per desplegar la seua obra científica i nombroses publicacions en les revistes més prestigioses, inclosa l’amistat professional amb gent de gran prestigi a l’època com Menéndez Pidal, o l’alemany Vossler, que hui ja poden considerar-se plens de pols, segons que em diuen els que en saben del tema.

Jo em fixaré en l’esforç de síntesi de la Gramàtica i la versió, encara amb el seu i d’altres ajuts, més reduïda que vam editar el primer Ajuntament Democràtic després de la salvatge victòria del 1939.

I per distreure el personal i també els estudiosos en el seu afany de divulgar sense perdre el rigor científic, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, que estableix molt bé les interrelacions entre les poblacions a tot el territori. Aquestes dues publicacions mereixen, hui dia, totes les atencions d’experts i de curiosos.

Jo vaig tindre la sort de conèixer-lo, i de lligar unes relacions que excepte per raons de salut –ai!, l'edat i els seus mals—durà fins el final i es perllonga amb el seu fill, que en honor a son pare es diu igualment Manuel Sanchis-Guarner. Una amistat que ens recorda el pis de la plaça de Cànovas, atapeït de llibres i lligalls de papers i una taula plena de notes. On jo acudia fent de xiquet dels encàrrecs com a jove valencianista al servei del que em fos manat o encomanat pel catedràtic Emii Giralt, i altres, i el primer i únic Congrés d’Història del País Valencià: els correus es feien arribar encara caminant!

Quan aquell octubre fred ens deixà, els cavernícoles, bavejant banderes i llengua que havien embrutat, vaig sentir la doble tristor, la de la pèrdua d’un amic valuossísim i el menyspreu que manifestaven per la raó d’un home que només havia treballat per ells. Aconseguiren les bèsties desfer la comitiva on hi anavem el president preautonòmic Josep Lluis Albinyana i jo mateix. La fugida, les corredisses mentre el taüt s’enfilava cap a la Universitat, veritable Alma Mater en aquells temps en què la dreta més reaccionària no sabé –no sap encara— encaixar que no els volíem, que ni eren valencians ni democràtes: eren feixistes. I el seu destí ha de ser fer-los esclatar com una xacra que ha crescut al cos social dels bons valencians.

Fou un dia amarg, com d’altres, que la bèstia no ha acabat, al contrari, troba continuadors tan funestos i subtils que fan o volen fer desaparèixer tot rastre de cultura i reconeixement als nostres exemples, masculins i femenins, arrencar de socarrel  tota la feina acumulada els darrers anys. 

No crec que puguen, que l’arrel és fonda, la voluntat persisteix, tot i que els mitjans de què disposen són considerables com mai, i els creix el nombre de patrocinadors, nous i vells rics de les burgesies urbanes.

Arribats a aquest moment, potser vos pregunteu que no he parlat de l’edició per part del Rectorat de La ciutat de València. Teniu tota la raó. Com a editor de la segona edició, dins l’Ajuntament democràtic, dic que em satisfà de manera sincera la iniciativa de la rectora i la impecable edició de l'editor Josep V. Boira: un homenatge merescut i un petit tresor bibliogràfic. Ells dos i l’editora de publicacions de la Universitat de València s’han ocupat de fer una exègesi de les variants en el text, així com de les novetats gràfiques que l’acompanyen, que en són moltes, i valen, com els apunts gràfics de l’autor, testimoni de la seua dedicació permanent a la terra que el va vore nàixer

Benvinguda siga aquesta edició magnifica. Espere que no siga l’útima: mala notícia fora per als valencians del futur. I des de la convicció més ferma, els dic ben alt, amb aquesta veu tan malmesa, que tornarem per la senda que ens marcà, entre altres, don Manuel Sanchis Guarner.