Visc a València

Des que tinc record he sentit que València tenia alguna cosa que m'atrapava. Al principi creia que era per haver nascut ací i que tot el món devia sentir el mateix per la seua ciutat o poble. Va ser ja en la universitat quan em vaig adonar que no era sols per això. Recorde una companya de classe que era d'un poble de la Safor i que els primers mesos del curs sempre tirava pestes de València i comptava els dies per baixar-se'n al poble, recorde el dia en que prenent el sol al Jardí del Túria em va dir: “T'he de reconèixer valencianet, que la capi no està tan mal”, d'això fa 17 anys, els mateixos que ella du vivint a Patraix. D'aquella època universitària no se'm pot oblidar tampoc un company mexicà d'intercanvi que els primers dies es lamentava perquè ell haguera preferit que li tocara Madrid o Barcelona, la potra li va durar fins a Falles, quan el vam portar a vore la seua primera mascletà. Després del terratrèmol final se'm va quedar mirant amb cara d'èxtasi i llàgrimes als ulls. “Estáis locos” em va dir. Sí, sí, però des d'eixe que va deixar de nomenar allò de Madrid i Barcelona, s'havia enamorat de València.

No ha sigut fins molts anys després, treballant ja a l'Ajuntament quan he descobert una dada preciosa que no molta gent coneix i és que segons el baròmetre municipal, si el compares amb el que fan els altres ajuntaments de grans ciutats, València és la ciutat d'Espanya que mostra un major grau de satisfacció de viure-hi per part dels seus habitants.

Això el PP ho sabia quan governava i ho va saber aprofitar molt, a la seua manera clar. Recorde un anunci promocional que es va fer per part de la Generalitat el lema del qual era: “Valencia, increíble pero cierta”, a mi l'anunci em va cridar l'atenció perquè la veu en off era la de Gandalf (i jo sóc fan de Tolkien a rabiar) ara, em va decebre molt en aquell moment que totes les coses que apareixien a l'anunci bé podrien haver aparegut en l'anunci de qualsevol altra ciutat: que si cotxes de Fórmula 1, que si regates de vela, que si gent pija a cavall, que si senyores amb bosses de shopping... Recordar eixe spot m'ha fet imaginar quines serien les imatges que apareixerien ara en eixa València, increïble però certa. Supose que podríem començar amb imatges de les Falles, Patrimoni de la Humanitat, aquell gran triomf col·lectiu, per a passar després a mostrar plats típics reivindicant la Capitalitat Mundial de l'Alimentació Sostenible o cartells dels nostres dissenyadors, ja que enguany València és Capital Mundial del Disseny. Podrien haver eixit també imatges dels Goya que es van celebrar fa poc i que poden representar tan bé el talent artístic de la nostra ciutat o imatges també dels Gay Games dels quals serem pròximament seu i que parlen de com d'oberta i tolerant és la nostra societat o dels nostres parcs i jardins per reivindicar la Capitalitat Verda Europea a la qual som també seriosos aspirants.

Sense dubte les prioritats de València han canviat des d'aquell spot. El projecte de la dreta era el de traure pit d'una València-decorat on tot allò bo que passava es duia de fora a colp de talonari que anava buidant les arques públiques. Una València de cartró-pedra que ens va dur a la ruïna que contrasta amb l'actual model de ciutat que construeix la seua marca posant en valor allò autòcton i el que la fa única.

A dia de hui no es pot negar que València ha canviat i que la transformació de la ciutat en estos pocs anys està sent imparable. Això és un mèrit col·lectiu, gràcies a tots els valencians i valencianes que van apostar amb el seu vot i la seua confiança per un nou rumb, gràcies també a un equip de govern plural i amb ganes i també, crec que s'ha de dir, gràcies a l'alcalde Joan Ribó que és qui ha posat cara i ulls a este procés de transformació, amb un tarannà discret i conciliador i sense afany de protagonismes.

El rumb que Ribó ha fixat per a València és clar: una ciutat més verda, més per a caminar i moure's de manera sostenible, més bolcada en equipaments per als seus barris i centrada en generar marca a través de les seues potencialitats com a ciutat, més transparent i participada i amb l'ambició de convertir-se en un trosset de l'Europa moderna enclavat a la Mediterrània.

Comparar la València del 2022 amb la del 2015 fa cert vertigen, que li ho diguen al veïnat del Cabanyal, al de Ciutat Vella o al de Malilla. València ha esdevingut una mena d'oasi on les coses funcionen raonablement bé i es té clar on es vol anar, enmig d'un desert d'incerteses que ens amenacen per tot arreu.

Donat este model de ciutat tan clar, amb una gestió econòmica tan impecable en comparació amb l'anterior, no és d'estranyar que la dreta local es desespere i isca públicament a carregar contra l'alcalde, saben que s'estan fent les coses raonablement bé i que Ribó es garantia davant la ciutadania de que ells no toquen bola en prou de temps. És per això que han de dir que l'alcalde està cansat o que el seu projecte està esgotat, res més lluny de la realitat: és ara quan el projecte de ciutat  verda, social i de drets comença a ser una realitat visible per a tot el món.

La dreta diu que Ribó està cansat perquè no té l'ànsia que tenen altres d'estar tots els dies en els mitjans, voldrien ells un perfil d'alcaldessa com Ayuso: de bronca continua, tot el dia polemitzant amb tot el món, soltant exabruptes per la tele, fent afirmacions sectàries per polaritzar i enfrontar a la gent, és això el que volem per a València? Ribó és discret, cert. És més fàcil trobar-se'l en el carril bici del carrer Conca que en el programa d'Ana Rosa, cert. No necessita de polèmiques per a donar-se a conèixer, no necessita utilitzar València com a trampolí per a que després el “fitxen” per a algun càrrec a Madrid i, jo sincerament, que voleu que vos diga, la veritat és que el preferisc així, discret, centrat en València i amb el cap a la faena i defugint polèmiques estèrils.

A Compromís tenim clar que el que ens mou és València i els seus interessos col·lectius, quan governes has de fer-ho tenint en compte a tot el món, als que et voten i als que no. És per això que a Ribó se'l pot vore des de rebent a les Magues de Gener fins en una reunió amb l'arquebisbe Cañizares, assegut a una assemblea amb les entitats d'Orriols o despatxant amb Juan Roig sobre el València Arena. Posant en valor també allò que s'ha fet per part dels anteriors governs, cal no oblidar que quan va faltar Rita Barberá es va posar una capella ardent a l'Ajuntament oberta al públic en la seua memòria i ahir sense anar més lluny Ribó lloava la llavor de Ricard Pérez Casado en la roda de premsa sobre el 35 aniversari del Jardí del Túria. Això contrasta amb una època on, per exemple, es vetaren durant 25 anys als grups de música en la ciutat per cantar en valencià, grups exitosos que igual estaven de gira per Alemanya que tocant a un festival al Japó, però que tenien les portes tancades a la seua casa. O teníem dirigents que mai van voler rebre a entitats com l'associació de víctimes del metro, dirigents que tenien tancat el balcó i l'Ajuntament a cal i canto com a cortijo personal. Ara, de tornar, el pas enrere seria encara pitjor, doncs el PP no té opcions de governar si no és de la mà de l'extrema dreta. 

Tinc la sort de coordinar una vegada més la campanya de Compromís a la ciutat, i el lema que hem triat per a esta precampanya és “Visc a València”, com ja vam fer amb “Jo amb Ribó” tirem mà del to desenfadat i d'un joc de paraules. M'agrada que el nostre lema parle de València, d'això volem que es parle durant este temps fins les eleccions de l'any que ve, de València i el seu futur i no de com de bons som nosaltres i com de roïns els demés, o si ens toca o no a nosaltres, això ho decidirà la gent. Parlem de projecte de ciutat, parlem del que falta per fer. M'agrada que València siga el lema perquè si estic ací és per València, que em té el cor atrapat des de que vaig nàixer i el meu sentiment no canviarà si governa el PP i l'ultra dreta, però jo posats a triar em quede amb esta València i em quede amb l'alcalde que la fa possible.