La Universitat Politècnica i la ciutat

Fa cinquanta anys vaig iniciar la meua vida professional com a professor de la UPV, i en aquesta mateixa institució em vaig jubilar l’any 2012.

La convocatòria d’unes noves eleccions a rector em mou especialment a escriure estes ratlles, i en particular per les propostes  de l’únic candidat, senyor José Capilla, al qual no tinc el gust de conéixer. Del seu extens programa electoral prenc nota del que diu sobre la connexió del campus amb la ciutat.

Fa uns anys vaig publicar ‘La Universitat, la Ciutat... i l’Horta’ un text del qual me’n sent especialment satisfet i que aprofite en este nou escrit. Aquell article de 2015  estava centrat  a destacar la greu errada que al meu entendre  va suposar l’ampliació dels espais universitaris fora de l’eix de Blasco Ibáñez; primer, als anys 70, la Politècnica va assaltar l’horta de Vera com a ‘Instituto Politécnico Superior’; i més tard, als 90, inexplicablement, la Universitat de València va seguir el mateix camí, frustrant la idea de continuar la “Ciutat Universitària” on s’havia encetat en 1906.

Traure les universitats fora de les ciutats va ser una decisió política del franquisme justificada, en part, per allunyar i controlar els conflictes estudiantils, i continuada posteriorment;  i això ha tingut uns costos socials i ambientals molt alts, un dels quals té a vore amb la forta dependència dels mitjans motoritzats individuals per a desplaçar-se al treball i a l’estudi. Funcions, per cert, que no han merescut posar en marxa plans per a reduir eixos desplaçaments, com establix la llei de Mobilitat de 2011 de la GV.

Tractant d’oferir serveis urbans –residències, farmàcies, zones esportives, cafeteries, i altres botigues- els nous campus periurbans han hagut d’estendre els seus dominis, i crear, en alguns casos, recintes tancats (la Politècnica està envoltada físicament per una tanca) on molts dies de l’any es paralitza tota activitat. Per contra, la ciutat no pot aprofitar les seues costoses  instal·lacions, un balafiament de recursos públics.

Citava en 2015  l’arquitecte Pablo Campos quan deia que “un espacio aislado de la ciudad y de sus raíces históricas (...) no es un campus, sino que responde más bien a la idea de gueto o de élite y promueve un modelo de estudiante que no se siente ciudadano y una clase de conocimiento que no se compromete con su realidad”.

Tornant al programa electoral de l’únic candidat a rector de la Politècnica, llig  que “una de las propuestas para el futuro es la necesaria ampliación del campus de Vera en el entorno más próximo posible a su perímetro actual…”.

A falta de més concreció, tornar a plantejar com en 2015 l’ampliació del campus em sembla inacceptable, atés que ja disposa d’unes 70 hectàrees urbanitzades, amb densitat d’edificació més aviat baixa;  però més difícil d’entendre em sembla la proposta que fa de construir un edifici de 25 plantes apegat a ‘la rotonda més cara del món’ (així la vaig qualificar en 2006) destinat a ser residència d’estudiants i a convertir-se en ‘l’emblema de la Politècnica’. No sembla l’espai més adient per a viure enmig de tant d’asfalt, baixa accessibilitat per a vianants i sense equipaments a mà. Tampoc em sembla que una fita d’eixes característiques aspire a ser l’emblema de la Universitat.

Tornem doncs la mirada cap a la ciutat construïda, i això val també per a la UV, i intentem debatre si cal que la Universitat (així, en conjunt, coherent amb la seua essència, no fragmentada) puga retornar en part a la ciutat, seguint una tendència creixent en moltes universitats que s’instal·len o tornen als centres de les urbs.

Ací, la iniciativa que ha pres la Politècnica adquirint ‘la Casa de los caramelos’ per a un espai pendent de definició, és un pas positiu. Torne a insistir que és una llàstima que no s’hagen aprofitat espais buits i edificis recuperables, on es poden instal·lar servicis universitaris més a prop dels ciutadans, injectant vida urbana en zones de la ciutat, funcions socials, culturals i representatives, també docents que no tenen per què estar físicament connectades amb facultats i departaments. Una opció, per cert, que algunes universitats privades ja han aprofitat ben bé als darrers anys de la mà ‘benefactora’ de certs  governs locals.

En un recent seminari sobre la DANA, celebrat al departament d’urbanisme de la UPV, vaig deixar caure la idea (‘Pensar en comú’  es deia la meua intervenció) d’obrir els campus, ajuntar energies... i per què no, plantejar una estreta vinculació orgànica entre les dos universitats que ara estan separades per eixa autopista urbana anomenada avinguda dels Tarongers. Una autopista que separa instal·lacions redundants, tant culturals com recreatives,  que paguem de la mateixa caixa.

Deixem per a un altre moment, més reposat, l’anàlisi del paper que estan fent les nostres universitats públiques en la catàstrofe que ens afecta; si estan adaptant els seus programes als canvis globals de tota mena que patim, si resulten realment  valuoses a l’hora d’ajudar a la gent a entendre què és allò que realment ha succeït.

Cal per tant un debat imprescindible, on la Universitat hauria de mostrar una major sensibilitat, i en part també per tal de reparar els seus ‘pecats originals’ per l’arrabassament d’una de les partides d´Horta més preades. Una bona ocasió se’ls presenta ara amb l’atac que, de manera injustificada, promou el Govern autonòmic contra la Llei de l’Horta.