Ciutadans i Podem: dos anys de la nova política

Van arribar enarborant la bandera de la regeneració democràtica, prometent més transparència en partits i institucions, posar fi als “privilegis” de la classe política i buscar uns representants més pròxims a la ciutadania o al poble, segons qui pronunciara les paraules, com si es tractara d’un ens homogeni. Podem i Ciutadans, l’autoproclamada “nova política”, fa dos anys que comparteix institucions amb aquells a qui venien a desallotjar. Dos anys en què ambdues formacions s’han enfrontat a debats parlamentaris, a l’exposició pública i mediàtica, a la presa de decisions —cap no massa fàcil— i en què han hagut de demostrar la seua vàlua com a persones destinades a solucionar problemes.

Podem ha volgut ser suport i oposició del Consell, amb un peu en les institucions i un altre als carrers, com van manifestar des que anunciaren el seu suport al Pacte del Botànic. La formació que ara lidera Antonio Estañ, encara que el seu cap parlamentari continua sent Antonio Montiel, rebutja convertir-se en el suport incondicional de PSPV i Compromís i periòdicament exposa les seues exigències en el parlament, encara que això cause tensions entre els tres partits. Una mostra en va ser la investidura de Ximo Puig com president, en què Podem va prestar els vots estrictament necessaris perquè el candidat socialista accedira al poder, una manera de cridar l’atenció dels seus socis i evitar menysteniments.

Ciutadans tenia més complicat trobar el seu espai ideològic en l’imaginari valencià, tenint en compte el viratge centrista del PSOE i que, a la Comunitat Valenciana, l’hegemonia de la dreta la detenia el PP. No obstant això, “el canvi sensat” va obtenir 13 diputats, els mateixos que Podem. Des del principi, la formació taronja es va posicionar més pròxima al PP que a la resta dels partits en la cambra, encara que no han deixat d’assenyalar-li els escàndols de corrupció. Amb el Consell, el discurs habitual ha estat la censura del nacionalisme –al·lèrgics al concepte del País Valencià– i la defensa de les concessions sanitàries i de l’educació concertada.

Amb el pas dels mesos, ambdues formacions han hagut d’enfrontar-se als seus processos interns, que inevitablement qüestionen els lideratges. Antonio Montiel, portaveu parlamentari de Podem, va deixar de ser des del Vistalegre valencià el líder de la formació a escala orgànica, on la candidatura femenina que va impulsar va veure reduïts els seus suports. Per contra, va ser Antonio Estañ, un jove diputat graduat en filosofia política i cap del corrent més crític amb el secretari general, qui va obtenir la majoria dels suports dels simpatitzants i d’altres candidatures que es van integrar en el seu projecte. Montiel, de moment i sense data de caducitat, continua sent el síndic de la formació i qui pren les decisions en les Corts.

En Ciutadans, on les discrepàncies estan castigades –el reglament prohibeix des de l’última reforma crítiques a la direcció en públic i en xarxes socials–, la composició del grup parlamentari s’ha vist bastant alterada. En dos anys han tingut tres síndics –Carolina Punset, Alexis Marí i Mari Carmen Sánchez, la més recent– i han perdut quatre diputats, entre els quals hi ha l’exportaveu. Marí i els seus afins van declarar que la formació posava en pràctica accions de la Gestapo entre les seues files i van ser especialment durs amb la direcció del partit. Ara els quatre diputats breguen amb la seua antiga formació per poder tenir mitjans que els permeten exercir la seua tasca parlamentària, entre els quals un despatx, ja que fa tres setmanes que treballen pels corredors de les Corts. Podem també va perdre una diputada, Covadonga Peremarch, expulsada del partit i aferrada a l’escó després d’investigar-se un frau a Alacant.

La formació morada ha sabut coordinar la seua acció en altres autonomies de l’Estat, presentant al mateix temps en els parlaments iniciatives com la Llei de comptes oberts, proposicions de rebuig al CETA (tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i el Canadà), accions de suport a la moció de censura a Rajoy, entre altres assumptes. Ciutadans consulta amb la direcció nacional la seua orientació en el vot i això provoca, entre altres qüestions, que de vegades vagen als plens sense tenir les decisions massa clares. Va ser el cas de la passada setmana en la proposta de llei de la Sindicatura de Comptes, que finalment es va retardar a petició de Podem, ja que no sabien si comptaven amb la majoria necessària.

Tornant a les similituds, ambdues van deixar veure la seua cara més centralista en matèria de dret civil valencià, per tal com es van negar a demanar al Govern central la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de les lleis de règim econòmic matrimonial, unions de fet i custòdia compartida. La formació taronja es va escudar en el fet que cal deixar al Tribunal Constitucional que s’hi pronuncie –encara que és el Govern qui interposa els recursos– i la formació morada va demanar directament una reforma de la Carta Magna.

Les primeres mesures que va presentar Montiel en les Corts es van centrar en la transparència i en accions quasi simbòliques, com modificar l’Estatut dels expresidents, que donava als antics governants dret a despatx, xòfer i assessors pagats per la Generalitat, o l’intent de modificar la llei de Senadors per a expulsar Rita Barberá de la Cambra Alta per la seua implicació en la trama de pretés finançament il·legal del PP de València.  De la banda de Ciutadans, quan Punset encara era síndica, les seues energies es van enfocar a defensar la unitat d’Espanya en les proposicions no de llei –la bandera d’Espanya havia de figurar al costat de la Senyera autonòmica, segons deia una de les proposicions, mentre una altra demanava el rebuig al procés sobiranista català, instant “que cap institució política puga desobeir les lleis aprovades democràticament”–.

Podem, que generalment té amb el beneplàcit del Consell en les seues iniciatives parlamentàries, ha tret avant mesures com la llei contra la pobresa energètica, que donarà creació a la nova radiotelevisió valenciana, l’Agència contra la corrupció i el frau –el director de la qual, Joan Llinares, ha pres possessió fa poc i perseguirà les males pràctiques en l’Administració–. A més, presideixen el Consell de Transparència i va ser seua la proposta de crear una comissió per a eradicar les violències de gènere, el dictamen de les quals es coneixerà dimarts que ve.

La majoria de les iniciatives de Ciutadans han estat rebutjades, encara que han fet aportacions interessants com la petició de reforma de la llei electoral, en què es mostren disposats a rebaixar el llistó al 3% per a entrar al parlament, en lloc del 5% actual. La formació de Mari Carmen Sánchez es manté insistent durant les últimes setmanes sol·licitant la supressió dels aforaments i buscant els suports necessaris per a posar fi a  aquests “privilegis”.

En l’equador de la legislatura, ambdós partits han augmentat la seua posició crítica amb el govern de PSPV i Compromís, cada un cap al seu pol ideològic. Ambdós coincideixen, encara que amb arguments que xoquen, que no s’ha fet prou.