Abraham i la seva família, després del desterrament a 'l'Espanya buidada': “Si hi hagués un habitatge a Eivissa, tornaria sense pensar-ho”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Era un 22 de juny del 2024 quan Abraham, Alejandra i els seus tres fills van haver de posar terra pel mig i abandonar les seves arrels endinsant-se en la incertesa d'un nou lloc, un apartat de tot, en això que anomenen “l'Espanya buidada”. La manca d'opcions per trobar un habitatge i la negativa com a resposta de l'Administració, els serveis socials i les instàncies judicials els va expulsar d'Eivissa cap a allò desconegut.
Set mesos després, tots cinc estan agraïts al poble i a la seva gent, encara que la incertesa continua vigent als seus caps. El lloc, un punt al mapa a la província de Saragossa tocant amb la de Terol: Villanueva de Jiloca, topònim que fa referència al riu que passa just al costat del poble. Una localitat que mai no ha passat dels 750 habitants, i que des dels anys 60 del segle passat ha vist com les famílies residents emigraven a les ciutats a la recerca de feina. En aquests moments viuen a la localitat 80 empadronats, inclosos Abraham, Alejandra, els seus dos nens petits i una filla adolescent.
La parella destaca sobretot la calor humana i com, tant la seva alcaldessa com els veïns del poble, s'hi han bolcat des que han arribat. “Necessitàvem molt això. Després del que havíem viscut a Eivissa, de la situació per què havíem passat”, explica Abraham a elDiario.es. També valoren els bells i tranquils paisatges que envolten el nou domicili, un lloguer social facilitat per l'Ajuntament. Uns territoris acostumats als éssers nòmades, com els milions de grues que camí d'Àfrica descansen cada final de l'estiu o principi de la tardor a la veïna llacuna de Gallocanta, un dels tresors d'albirament ornitològic de tot Europa.
“Estava desesperat. En aquells moments després del desnonament, vivint en un hostal del qual ens anaven a fer fora i amb l'amenaça que podien treure'ns els nens per part dels serveis socials de l'Ajuntament, l'únic que se'm va acudir va ser posar-me a buscar per internet una solució”. Va ser com una crida desesperada a l'univers. En aquells moments, ja gairebé començant la temporada turística, els serveis socials de Santa Eulária des Riu, localitat a l'est de l'illa d'Eivissa que els va veure néixer, els van comunicar que havien d'abandonar l'hostal que els havien sufragat els últims mesos, després del desnonament, ja que els va ser impossible trobar un lloguer. Els preus no baixaven de 1.600 euros, i malgrat la seva intenció de deixar-se el sou en la renda, els propietaris optaven per altres candidats sense càrregues familiars. Dues vegades van estar a punt de concretar alguna d'aquestes ofertes.
Estava desesperat. En aquells moments després del desnonament, vivint en un hostal del qual ens anaven a tirar i amb l'amenaça que podien llevar-nos als nens per part dels serveis socials de l'Ajuntament, l'única cosa que se'm va ocórrer va ser posar-me a buscar per Internet una solució
“Nosaltres en cap moment volíem sortir de l'illa. Sempre hi hem viscut. Tota la nostra família és d'allà. Per nosaltres anar-nos-en era l'última opció. Et véns contra la teva voluntat”, assegura Abraham, que recorda aquests moments crus en què, fins i tot, es van arribar a manifestar recolzats per membres del Sindicat d'Inquilines, familiars i amics a les portes dels serveis socials de la Vila del Riu. La Policia Municipal va anar al lloc i va identificar els concentrats, davant la indignació de tots i l'atac d'ansietat d'Alejandra, que no va poder suportar el trànsit. “Ens van tractar molt malament. Tots dos amb feina fixa, del poble de tota la vida, amb els nostres fills escolaritzats”, recorda. “Vam haver d'abandonar l'hostal perquè, com ens van dir, arribava la temporada turística i necessitaven aquestes places per als visitants”, exclama.
Després del desnonament, la família eivissenca es va anar a un alberg sufragat per l'Ajuntament de Santa Eulária des Riu, que als mesos els va comunicar que havien d'anar-se del lloc. 'Vam haver d'abandonar l'hostal perquè, com ens van dir, arribava la temporada turística i necessitaven aquestes places per als visitants', exclama Alejandra, la mare
Una nova vida i un nou horitzó per explorar
“Fàcil no és, perquè en haver passat el que vam passar... Al principi va ser molt difícil amb els nens, i això que era estiu i que van inaugurar les piscines. Però és un poble petit i, acostumats a Eivissa...”, reflexiona el pare. “Ara a l'hivern els únics nens són els nostres a Villanueva. Anem a Daroca, que és on tenen ells l'escola i l'institut, i també hi tornem a la tarda”. Es refereixen al poble que és a quatre quilòmetres de la seva localitat i que és el centre de la comarca. Allí el seu fill menor cursa Primària i el mitjà estudia a l'institut, ja a Secundària. “La nena, que és la gran, no està estudiant de moment”, explica. “Abraham, el més petit, és molt obert i aviat fa amics, però té els seus alts i baixos i sovint em diu que vol tornar. El gran també. Encara que estiguin adaptats i ja coneixen molts nens aquí, continuen parlant amb els amics cada dia. De moment aquests són els amics, ha de passar més temps”, reflexiona.
Abraham, el més petit, és molt obert i aviat fa amics, però té els seus alts i baixos i sovint em diu que vol tornar. El gran també. Encara que estiguin adaptats i ja coneixen molts nens aquí, continuen parlant amb els amics cada dia. De moment aquests són els amics, ha de passar més temps
Per part seva, la parella s'ha adaptat molt millor, encara que el pitjor de la situació és la falta de treball. Només Abraham ha treballat des que van arribar, encara que Alejandra està fent en aquests moments una formació i sembla que aviat tindrà un contracte. “Jo he estat treballant tres mesos en una fàbrica de pastes a Daroca. La feina és molt diferent. Aquí tot funciona amb ETTs i no hi ha gaires contractes de llarga durada. A la fàbrica guanyava més que a Eivissa i pago molt menys, va ser com dir que estem al paradís, però va durar poc. Ara tinc atur perquè tota la meva vida he treballat i anem tirant”, puntualitza amb l'esperança que tot vagi millor. Tots dos van haver de deixar els treballs fixos quan van ser obligats a marxar d'Eivissa.
L'alcaldessa, amb un objectiu clar: “Que Villanueva s'ompli”
Basilia Torres és l'alcaldessa de Villanueva de Jiloca. Procedent de Sant Sebastià, va decidir fa anys instal·lar-se en aquest poble. Torres critica les polítiques territorials que des dels anys 60 del segle XX han primat el desenvolupament de les ciutats en detriment de les zones rurals. “No tenen compassió. Es construeixen grans polígons industrials al voltant de les ciutats que cada cop són més grans. Això mateix es podria fer a les zones rurals i que les persones no haguessin de deixar la seva terra; però encara seguim en aquesta mateixa línia”, critica. Torres assegura que el poble del Jiloca té tots els serveis necessaris, excepte els centres escolars que es troben a Daroca, cap de la comarca, “a només quatre quilòmetres”.
“Tenim de tot com a les capitals. El que no hi ha és feina. Aquí la gent sempre ha viscut de l'agricultura, hi ha molts fruiters, però les noves generacions no s'hi han volgut dedicar”. L'alcaldessa explica que els preus als quals es paga el producte a l'agricultor són irrisoris i, per tant, l'activitat al sector és insostenible. “Tenim moltes idees, però el que ens manca és voluntat de les administracions i els pressupostos necessaris per dur-les a terme”. Torres té projectada la recuperació d'un salt d'aigua que donava servei elèctric a tot el poble. “Però en el seu moment van arribar les Eléctricas Reunidas i el van tancar perquè la gent comprés l'electricitat a ells”, denuncia. “Projectes no ens falten, però ens han d'ajudar des d'altres instàncies. Necessito una subvenció per fer-ho. S'han d'adonar que no es poden menjar les pedres i començar a recolzar l'agricultura”, sentencia.
Tenim de tot com a les capitals. El que no hi ha és feina. Aquí la gent sempre ha viscut de l'agricultura, hi ha molts fruiters, però les noves generacions no s'hi han volgut dedicar. Tenim moltes idees, però el que ens manca és voluntat de les administracions i els pressupostos necessaris per dur-les a terme
A Villanueva de Jiloca hi ha poques possibilitats de feina. Les noves famílies que s'han instal·lat al poble o treballen a Saragossa o algun poble gran o tenen la seva pròpia activitat com a autònoms. L'únic lloc de treball que pot oferir l'Ajuntament és la posada en marxa del Teleclub, l'únic bar del poble, que ara està tancat. Abraham i Alejandra estan pensant a agafar-lo. “A més, a qui es fa càrrec del Club també li donem la feina de manteniment del poble, perquè es pugui arrodonir un sou que per viure aquí no està gens malament”, afirma Torres.
L'alcaldessa assegura que, tot i que l'arribada de noves famílies dóna vida al poble, “no és la solució”. Tot i això, de moment, el portal Repoblar, un dels molts que existeixen a internet i que busquen famílies que vulguin viure a l'Espanya buidada, és la seva via de comunicació amb nous pobladors. Va ser a través d'un anunci allà on Abraham va trobar un indici de llum a la fosca situació en què van viure tot l'hivern del 2024. “És un poble molt bonic. Els alcaldes fem el que podem”, puntualitza. L'oferta era un lloguer a molt bon preu i l'habitatge a punt per habitar. En aquests moments s'està rehabilitant una altra casa per posar-la a disposició de qui vulgui viure a Villanueva de Jiloca.
La família eivissenca va arribar al poble saragossà a través del portal Repoblar. L'oferta era un lloguer a molt bon preu i l'habitatge llist per a habitar. En aquests moments, s'està rehabilitant una altra casa per a posar-la a la disposició de qui vulgui viure en Villanueva de Jiloca
En aquests moments a la localitat hi ha a la venda dues cases entre els 27.000 i els 30.000 euros. No hi ha cap oferta de lloguer perquè, com que són els preus tan baixos, “no surt rendible”. “Hem fet tot el que està al nostre abast perquè siguin feliços. Però és que jo penso que no cal tant per viure a gust. Aquí tenim de tot”, conclou Basilia Torres.
Mentrestant, Alejandra i Abraham, que estan molt pendents del benestar dels seus fills, gaudeixen de les seves passejades amb el seu gos, de les guineus que passen per darrere de la casa, de les meravelloses vistes des de la cuina, del riu i de l'amabilitat de tots i cadascun dels residents. “Encara que tinc 41 anys, jo també trobo a faltar el meu poble, perquè he gaudit tota la meva vida allà. Però quan et passen coses així, et falla la gent, i també veus que en un altre costat la vida és millor i pots comptar amb els teus veïns... Qualsevol problema que hem tingut, hi han estat i sempre pregunten com anem, tots, sobretot l'alcaldessa, el seu marit… Ha estat tan bona l'acollida que no pensem a moure'ns d'aquí”.
Tot i això, Abraham continua mirant les ofertes dels portals immobiliaris a l'illa: “Bé, no busco, però miro, encara m'apareixen els anuncis de quan estava buscant a Eivissa”. La família està pensant a visitar els amics i familiars l'hivern que ve. “Però si ara mateix em diuen que em lloguen a Eivissa a un preu raonable, faig tot el possible per tornar-hi”, confessa.
0