Els Farragut, dos espanyols que van construir els fonaments dels Estats Units

Pensar, com assenyalava el poeta cubà Virgilio Piñera, que viure en una illa és només “la maleïda circumstància de l'aigua a tot arreu” és concebre que el mar és un límit i no un camí, una muralla d'aigua i no un cabal de possibilitats. No era aquest el pensament que imperava de la família Farragut, el llinatge del qual vincula directament l'illa de Menorca amb la fundació i consolidació nacional dels Estats Units d'Amèrica. Tant Jordi Farragut com el seu fill David van ser partícips necessaris dels fets que van des de la independència fins a la guerra civil nord-americana, territori que els recorda i els honra com a herois nacionals.

L'inici d'aquesta història es remunta a la segona meitat del segle XVIII, moment en què Menorca floria com una prometedora joia comercial enclavada a la Mediterrània central. Des que el 1713 l'illa fos “cedida” a l'imperi britànic en virtut del Tractat d'Utrecht, la nova administració va afavorir l'arribada de comerciants i mercaders de tot arreu.

Durant els primers anys, il·lustres famílies de grecs, jueus i, per descomptat, anglesos, van aprofitar els avantatges fiscals i duaners impulsats pel duc d'Argyll, primer governador de la British Menorca, per amassar fabuloses fortunes, el rastre de les quals encara s'endevina en alguna església de disseny ortodox i a les sumptuoses cases amb balcons boinder del llevant insular.

Mentre el port convertia Maó al centre administratiu i comercial, la vella aristocràcia i el clergat de Ciutadella, estaments que havien concentrat la suma del poder polític des del 1287, van anar quedant cada vegada més relegats. La burgesia florent anava substituint de mica en mica els vells privilegis dels senyors feudals. En aquest context va néixer el 29 de setembre del 1755 Jordi Antonio Magí Ferragut i Mesquida, l'home que anys després salvaria la vida al primer president dels Estats Units d'Amèrica.

Ferragut va salvar la vida a George Washington

Jordi Ferragut, que amb els anys canviaria el seu nom pel de George, era fill d'un llarg llinatge d'il·lustres marins, soldats i clergues originaris de València que van arribar a les Illes Balears durant el segle XIII amb el contingent de Jaume I el Conqueridor. Charles Lee Lewis, historiador de l'US Naval Institute, destaca al seu estudi de la família Farragut que, “segons el testimoni dels seus subordinats, era un dels oficials més ben formats i més acurats de la seva professió, irreprotxable en els seus costums, seriós i enèrgic, que no admetia la paraula fracàs al vocabulari del deure”.

Fet ràpidament a les vicissituds de la vida marinera després d'un breu pas per Barcelona, Farragut va posar les seves habilitats per a la navegació al servei de la corona britànica. Cap a la segona meitat del segle XVIII va deixar el seu petit llaüt de pescador amarrat al port de Ciutadella i va sol·licitar autorització al governador Richard Kane per capitanejar un vaixell corsari que va combatre al costat de l'Armada Imperial de Caterina La Gran a la guerra rus-turca. D'aquell conflicte Menorca va heretar un ossari on reposen centenars de mariners russos morts després de contagiar-se escorbut, inclòs un príncep de cognom Spiridoff. El seu pas per la península de Crimea es va consagrar ràpidament com un comandant respectat, temut i foguejat en combat malgrat la seva joventut.

Robert L. Caleo, periodista nord-americà i investigador de l'Admiral Farragut Academy -un prestigiós col·legi de marineria situat a Florida batejat amb el nom dels il·lustres menorquins-, assenyala que Jordi Farragut “va arribar a les anomenades 13 Colònies cap al 1776 com a capità d'un navili mercant que feia el trajecte entre Veracruz, Nova Orleans (llavors sota domini francès) i Cuba. Al cap de poc temps, va entrar en contacte amb la recent fundada Armada de Carolina del Sud i la seva simpatia per les idees d'alliberament nacional i independència nord-americana el van portar a convertir-se en tinent de l'Armada Continental, llavor de l'actual US NAVY”.

La guerra d'independència, que duraria fins al 1783, va consagrar la reputació de Farragut com un destacat militar que va cobrar notorietat entre les desordenades però fermes intencions revolucionàries de la tropa comandada per George Washington en diverses batalles importants com el setge de Savannah i la presa de Charleston, on, a més, va comandar una tropa de cavalleria amb el grau de capità. En paraules de qui després seria el primer president dels Estats Units i aleshores era tot just un coronel, Farragut era un home “baixet i fornit, molt valent i de geni divertit”, descripció que es va fer coneguda després que el menorquí el salvés la vida al Pare Fundador durant la batalla de Cowpens, en què va ser greument ferit per una bala de canó.

En paraules de qui després seria el primer president dels Estats Units i llavors era tot just un coronel -George Washington-, Farragut era un home “baixet i fornit, molt valent i de geni divertit”, descripció que es va fer coneguda després que el menorquí li salvés la vida al Pare Fundador durant la batalla de Cowpens, en què va ser greument ferit per una bala de canó

Després de la fi de la guerra i la consolidació de la independència nord-americana, l'aguerrit menorquí es va retirar a viure una vida tranquil·la en una parcel·la de terra al costat del riu Mississippi a l'actual Pascagoula, comtat de Jackson. Retirat amb el grau d'oficial comandant major, va continuar col·laborant amb l'Exèrcit dels Estats Units combatent ocasionalment les nacions ameríndies que amenaçaven la ribera del Mississippi. Es va casar amb una jove d'origen escocès anomenada Elisabeth Shine, amb qui va tenir dos fills. Un moriria ofegat el 1814, l'altre era David G. Ferragut, el primer almirall de la United States Navy.

David Farragut, “l'heroi hispà” de la guerra civil

A pocs metres de la Casa Blanca, a Washington DC, un dels divuit monuments històrics dedicats a la Guerra de Secessió observa la ciutat des d'una alta columna de marbre. Ubicat a la intersecció de l'avinguda Connecticut i el carrer Pennsilvània, una estàtua de bronze dedicada a David Glasgow Farragut corona la plaça del mateix nom. A la seva inauguració van assistir el 1881 més de 4.000 convidats, entre els quals es va comptar el llavors president dels Estats Units, James Garfield, i la plana major de l'Armada.

Tot i que David no va néixer a Ciutadella com el seu pare, el seu vincle amb el mar i la seva dedicació primerenca a la vida marinera el marcarien des dels primers anys de vida. A les seves memòries, Farragut fill recorda una expedició realitzada en una mena de llaüt improvisat amb el seu pare: “Vam ser en aquella embarcació des de Nova Orleans a l'Havana, una mena de canoa feta de dues peces de fusta en lloc d'una. Sempre parlava de les bones qualitats de la seva petita yola, una embarcació en què va navegar molts anys tot i que els seus amics ho consideraven un experiment perillós. Aquesta afició pel mar era molt forta en el meu pare”.

A la mort del seu progenitor, David va ser criat a Knoxville, Tennesse, i va ingressar a l'armada amb el grau de guardiamarina, apadrinat pel comodor Porter, amic del seu pare. El 1812 va participar de la captura del bergantí anglès “Essex” i, amb prou feines. 12 anys, va començar a prendre part en importants combats navals. En 1861, Farragut va decidir prendre part pel bàndol de la Unió, comandada per Abraham Lincoln, malgrat de ser originari dels estats del sud organitzats a la Confederació. “Sent llavors un oficial veterà, se li va encarregar la missió de prendre Nova Orleans. La nit del 24 d'abril de 1862 va aconseguir destruir gran part de la flota dels Estats Confederats, cosa que va permetre a les tropes de la Unió prendre terra a l'empara del seu vaixell insígnia, l'USS Hartford. Va ser una acció realment temerària i clau per a la victòria de la Unió”, explica el militar i historiador Miguel Ángel Ferreiro.

Amb l'inici de la Guerra Civil dels Estats Units el 1861, David Farragut va decidir prendre part pel bàndol de la Unió, comandada per Abraham Lincoln. Té una estàtua de bronze a pocs metres de la Casa Blanca

Per les seves accions durant la Civil War va ser creat ad hoc el càrrec de contralmirant, amb el qual va ser reconegut fins que a l'agost de 1865 va ser cridat novament a files per emprendre la que seria la seva major acció bèl·lica: la batalla de Mobile Bay. “Al seu ingrés a la badia de Mobile, al Golf de Mèxic, es va trobar amb tota la zona plena de mines de contacte que van arribar a enfonsar fins i tot diversos navilis. Aleshores, va pronunciar la frase amb què encara se'l recorda: 'Al diable els torpedes, a tota màquina!', i va aconseguir penetrar al port i rendir la plaça després d'un dur combat amb el cuirassat Tennessee”, explica Charles L. Lewis .

En finalitzar la contesa, va ser ascendit i recordat com un dels més importants comandants de la Guerra de Secessió, que va finalitzar el 1865 amb la victòria de la Unió. “És sens dubte un dels herois més grans de l'Armada dels Estats Units i per la seva implicació en aquella contesa va arribar a ser el primer almirall que van tenir en aquest país”, expliquen a elDiario.es des del Consorci Militar de Menorca.

El 25 de setembre del 2017, el Ministeri de Defensa d'Espanya i l'Estat Major de l'Armada van retre un homenatge públic al fill d'aquell menorquí que, navegant en una barqueta de vela, va aconseguir establir les bases de la que encara és avui una de les principals potències navals del món.

Amb l'inici de la Guerra Civil dels Estats Units el 1861, David Farragut va decidir prendre part pel bàndol de la Unió, comandada per Abraham Lincoln. Té una estàtua de bronze a pocs metres de la Casa Blanca