LLEGIR EN CASTELLÀ
La llum va anar canviant, fins que va caure la nit, però la imatge no va deixar de repetir-se. Van començar a mitja tarda, a ple sol, amb una calor difícil de suportar, amb més de trenta graus que esgarrapaven qualsevol. Entrada la matinada, suant força menys, encara continuava el tràfec. De cinc en cinc i davant de la vigilància de la Guàrdia Civil i la Policia Local de Santa Eulària, homes i dones tornaven al poblat barraquista de Can Rova (Eivissa) per treure les maletes, les bosses, els sacs, els electrodomèstics més petitons i transportables que no havien pogut emportar-se durant el desnonament. Algun afortunat va arribar amb una camioneta on carregar matalassos, somiers, taules i cadires. A la tanca que van traspassar dimecres entre plors i laments algú va penjar dos cartells en què es llegia: “Treballo, no robo. No som okupes”.
Una d'aquestes treballadores desnonades és Alicia Bocuñano. “He passat vint-i-set hores detinguda. El pitjor per a Raúl, el meu fill, és saber que la seva mare ha estat al calabós”, comenta a través del mans lliure del cotxe. Acaba d'aparcar-lo davant de la porta principal de Can Rova. Torna a la finca a buscar part de la seva vida, la que va quedar enrere després del desnonament de dimecres passat. És un divendres a dos quarts de nou del vespre. Acompanyada per diversos dels seus antics veïns, que també s'han reunit a la porta de la finca, esperarà fins a mitjanit, quan li han assignat el torn: s'hi entra de cinc en cinc i es disposa de mitja hora per recollir pertinences i estris personals. Després arrancarà el taxi on treballa. “Faig el torn de matinada. Abans, em vull portar roba i, sobretot, la medicació del meu fill. Té vuit anys i està diagnosticat d'hiperactivitat”.
Raúl dormirà en una caravana de quatre metres quadrats –la casa de la seva àvia– fins que, probablement la setmana que ve, la seva mare pugui treure la caravana que els serveix com a llar des de fa vuit mesos. Alicia va invertir 7.500 euros a comprar-la. “Veníem de compartir una casa amb una dona que, encara que ens rellogava, ens cobrava poc, uns 350 euros, i, a més, passava l'hivern fora. El problema va venir quan va arribar la temporada i va aparèixer amb cinc persones més. Volia que compartíssim tots la casa; ens vam anar perquè rodarien caps”.
Una carrera amb el taxi fins a Can Rova –“Vaig portar des de l'aeroport a una persona que vivia a la finca”, comenta– li va donar solució a la tortura de trobar un habitatge per a ella i el seu fill. Des que es va separar del pare de Raúl després de patir un episodi de violència masclista, Alicia no ha estat capaç de trobar un lloguer que pugui pagar sense deixar-se “gairebé tot el sou”. “He arribat a dormir al cotxe, i a deixar el nen amb el seu pare, malgrat que la custòdia la tinc jo. Soc eivissenca. Vaig néixer i em vaig criar aquí. Fa molt de temps que treballo de cara al públic en benzineres i supermercats. Fa uns anys, amb un sou podies tenir ca teva. Ara és impossible. Per això, quan tregui la caravana, l'aparcaré on pugui i hi viurem”, comenta.
He arribat a dormir al cotxe, i a deixar el nen amb el seu pare, malgrat que la custòdia la tinc jo. Soc eivissenca. Vaig néixer i em vaig criar aquí. Fa molt de temps que treballo de cara al públic en benzineres i supermercats. Fa uns anys, amb un sou podies tenir ca teva. Ara és impossible. Per això, quan tregui la caravana, l'aparcaré on pugui i hi viurem
En prendre-li declaració, a l'Alícia li van advertir que probablement serà multada per desacatament a l'autoritat. “El matí del desnonament vaig fer cas a un guàrdia civil que em va dir que podia treure el cotxe de la finca i tornar a entrar. No em van deixar. Tenia dins la meva millor amiga i la meva fillola, un nadó! Volia passar amb elles el que se'ns venia a sobre”, comenta. Can Rova té “cinc o sis entrades” i Alícia es va colar per una. En veure-la, les seixanta persones que encara resistien a la propietat la van victorejar. Els agents de la Benemèrita se la van emportar detinguda amb cinc inquilins més; tots, segons Alícia, van abandonar el calabós l'endemà.
A l'Alicia la van detenir i la van ficar en el calabós per entrar al poblat a recuperar el seu cotxe. El seu fill, Raúl, dormirà en una caravana de quatre metres quadrats –la casa de la seva àvia– fins que ella pugui treure la caravana que els serveix com a llar des de fa vuit mesos
Desallotjament violent
–Ens han avisat amb trenta minuts! Tinc tots els meus animals allà [dins]! No hem pogut treure les nostres coses! Ens han avisat avui! Avui!
–No és que no hàgim pagat. Hem pagat 600 euros! 600 euros! Per tenir la nostra caravana allà aparcada!
–Gairebé em peguen un cop al peu per defensar una nena! Estaven pegant una nena i gairebé m'enganxen a mi per defensar-la! Un home tocant una nena, què és això?
–Ens deien que ens n'anéssim, on, [a la platja de] Talamanca? On cony anem si vénen avui amb una ordre judicial?
–On vivíeu abans de venir aquí?
–Vam arribar a l'illa a l'abril i vam agafar una habitació de lloguer, però ens van estafar.
–Ens van estafar tres vegades! Hem compartit una habitació amb tres persones pagant 700 euros cadascuna. O sigui, no som aquí per caprici.
–Després hem viscut a una caravana llogada, però pagàvem 1.200 euros entre totes dues. Aquí paguem 600 totes dues.
–On treballeu?
–Al centre d'Eivissa, de cambreres, fins al novembre.
Aquest diàleg es va produir a la porta de Can Rova just després del desnonament. Parlen la Lisa i l'Anna, les dues noies que feia un mes que vivien en un vaixell encallat al mig de la finca. La Lisa apareix en primer pla en un dels vídeos que més han corregut aquests dies per les televisions i les webs dels mitjans de comunicació que estan explicant el drama dels desallotjats de Can Rova. És Anna qui la grava amb el mòbil mentre sosté, el cap recolzat contra el seu pit, a la nena que esmentava, tot just un nadó. De fons es veu moure's diversos antiavalots –casc, porra, escut, fusell de bales de goma– que colpegen i immobilitzen un noi. “Va ser molt violent. Encara estem en xoc. I sense solucions”, explica l'Anna per missatge via Instagram.
Els nervis continuen alterats dos dies després que veiessin com “arrossegaven una noia i un senyor d'edat que van atipar bé per defensar nens”. Així van narrar les dues colombianes el que va passar durant el desnonament de Can Rova. “Per això van treure els periodistes perquè no gravessin res”: la premsa no va poder captar imatges del que va passar dins del reixat a causa del “perímetre de seguretat” que va establir la Guàrdia Civil. Leandro González, un altre colombià que abans de muntar una fusteria d'alumini va treballar com a monitor de gimnàs, explicava que coneixia diversos dels agents perquè havien estat “alumnes a les classes” de musculació. Eivissa és un mocador.
La premsa no va poder captar imatges del que va ocórrer dins del reixat a causa del "perímetre de seguretat" que va establir la Guàrdia Civil. Els desnonats denuncien episodis de violència policial. En un vídeo que s'ha viralitzat, diversos antiavalots –casc, porra, escut, fusell de bales de goma– surten colpejant i immobilitzant a un noi
“Em sento aclaparat pel que va passar. Jo podia anar-me'n amb les meves coses, però, èticament, no podia deixar els meus veïns, molts llatins igual que jo, sols davant aquest atropellament. No m'esperava que a Espanya pogués passar una cosa així, amb famílies i nens pel mig. Ara, he pagat dues nits en un hotel amb els dos companys amb qui vivia, i l'empresa per a la qual treballem ens solucionarà l'habitatge. Som afortunats, però el que ha passat no és just”, explica Garibaldi Moreno, un dominicà que es va erigir amb Alicia Bocuñano en un dels portaveus dels habitants del campament.
1.500 euros per una habitació per a tres persones
A Cristian de cap manera li surten els comptes. El desnonament ha fet un trencat a l'economia de la seva família. Fa dos mesos, la seva dona i ell van pagar 3 mil euros al propietari-pirata de Can Rova per habitar una caseta de fusta –“Era gran, tenia uns 36 metres quadrats, i a més del pagament inicial ens costava 800 euros al mes”– que es van trobar construïda a la finca. No se la podran endur enlloc. Ells van assumir que el desallotjament era inevitable i, dies abans, van carregar el cotxe amb tots els trastos i el van treure de la finca. Al vehicle han dormit les nits de dimecres i dijous. Divendres van entrar en un apartament: un conegut els llogarà l'habitació durant els pròxims dos mesos mentre l'inquilí oficial dorm al saló. “Però ja se sap que per molt conegut que sigui, un lloguer costa un dineral”, diu Cristian. Si escau, “1.500 euros de fiança, més 1.500 euros de lloguer mensual”.
–I us surt a compte gastar-vos tants diners?
–Sí, perquè estem amb el nostre nadó de vuit mesos. Es diu Cristina.
–No heu pensat marxar d'Eivissa?
–No ho farem abans que s'acabi la temporada. La meva dona treballa en la neteja de cases i jo soc cambrer: entre sou i propines puc guanyar 2.500 euros al mes. És molt dur seguir aquí amb tot el que ha passat, però hem de recuperar la inversió que vam fer per venir des de Madrid. Els serveis socials ens van dir que si ens registràvem i anàvem a Santa Eulària podien pagar-nos un tiquet per tornar a Colòmbia i conec alguns compatriotes que vivien aquí que han acceptat, però nosaltres no volem. Fa set anys que som a Espanya i en vam estar quatre per aconseguir el NIE. Si tornem allà i passem sis mesos fora d'aquest país, el perdríem. I, repeteixo, nosaltres no som vulnerables; no ens aprofitarem d'ajudes que no ens corresponen i vindrien millor a altra gent. Aquest és el nostre codi, per això vaig venir dimecres a fer-li la resistència als que no havien trobat un lloc on anar-se'n abans del desnonament. El problema d'aquesta illa no és la feina, hi ha oportunitats. El problema són els preus per llogar una casa on viure. Un treballador normal no els pot pagar. Per això vivíem en aquesta finca, ara som les víctimes d'una disputa judicial entre germans [el desnonament de Can Rova es va produir perquè un dels germans llogava il·legalment parcel·les i la resta de propietaris no hi estaven d'acord].
A la família de Cristian no li surten els comptes després del desnonament. Fa dos mesos, la seva dona i ell van pagar 3 mil euros al propietari-pirata de Can Rova per a habitar una caseta de fusta de 36 metres quadrats. En els pròxims dos mesos viuran en una habitació mentre el propietari de la casa dorm en el saló. Aquesta habitació els costa 1.500 euros al mes
Bitllets de tornada, vals o un poliesportiu: les mesures
Els treballadors socials de Càritas Diocesana d'Eivissa han constatat durant els darrers dies que el 90% dels aproximadament dos-cents veïns que pagaven un lloguer il·legal a Can Rova tenen ingressos fixos. La majoria són treballadors en empreses i negocis que funcionen durant la temporada turística. Com explica Cristian, els paràmetres tècnics dels serveis socials no els poden considerar població vulnerable, malgrat que el poblat de Can Rova fa més de dos anys que creix impunement, i que aquestes persones viuen a l'exclusió social i, per a més inri, han patit un desnonament violent.
Des de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu, el municipi on es troba la finca, expliquen que l'ajuda que estan brindant als desallotjats arriba fins on arriben a les seves competències: ajuda econòmica a les dues famílies vulnerables que ho van sol·licitar per pagar la fiança d'un lloguer, vals de menjar i productes bàsics, la compra de passatges d'avió per retornar als països d'origen (mesura criticada per l'oposició socialista a l'equip de govern, del PP) i, sobretot, la cessió del poliesportiu de S'Olivera, el col·legi públic més proper al poblat barraquista, on alguns dels nens i nenes desnonats van a l'escola, perquè una vintena de persones puguin pernoctar, almenys, fins al 9 d'agost.
Quinze més –la meitat, menors– han ocupat gairebé completament el centre d'acollida que gestiona Càritas. A més, hi ha diverses adultes –Lisa i Ana, per exemple– dormint en uns mòduls prefabricats que el Consell d'Eivissa va fer instal·lar a sa Joveria. Curiosament, aquests terrenys situats a l'entrada principal de la capital eivissenca són des de fa anys un campament il·legal: tendes de campanya, caravanes i furgonetes camperitzades. S'han convertit en un barri que no apareix als mapes oficials. Els mòduls -inaugurats el novembre del 2022- van ser una solució provisional, un pegat a la paràlisi administrativa que pateix des de fa més de deu anys un projecte conjunt entre els cinc municipis de l'illa per construir un gran centre d'acolliment i suport a persones amb addiccions i dependències. Santa Eulària des Riu, on viuen més de 40 mil habitants, no té una infraestructura pública d'aquest tipus.
Al ple de juliol de l'Ajuntament d'Eivissa, on sí que hi ha un alberg municipal (l'únic a tota l'illa, amb llista d'espera), es va parlar de Can Rova. La regidora d'Assumptes Socials, Lola Penín, va oferir col·laboració a Santa Eulària, i l'anterior responsable del departament, la socialista Carmen Boned, ara a l'oposició, va contestar que cada Ajuntament ha “d'aguantar la vela que li ha tocat” i va acusar el govern municipal del PP –que actualment governa a la resta d'institucions insulars– d'assumir funcions socials que correspondrien a altres municipis. Hores després del desallotjament policial, un d'aquests ajuntaments, Sant Josep de sa Talaia, va enviar una nota de premsa en què anunciava l'inici d'una campanya per multar els que acampin en espais naturals no regulats. Als 158 quilòmetres quadrats del terme municipal de Sant Josep, el més gran de l'illa, existeix únicament un càmping legal, però són diversos els assentaments de barraques i tendes de campanya que han aparegut els darrers anys. En un, situat al barri de Can Burgos, hi viuen centenars de persones i, allà, ja haurien recalat alguns dels desnonats de Can Rova.