Daniel Torres: “Un còmic és com un iceberg i jo he volgut mostrar aquest 90% que no es veu, perquè està davall la mar”

Cada àlbum de Daniel Torres (Teresa de Cofrents, la Vall de Cofrents, 1958) és celebrat pels aficionats als còmics com un esdeveniment. Amb el seu nou treball, Memorias de un futuro que no fue (Norma), no decep ni als que tingueren les expectatives més altes. Un dibuix immaculat, una estructura transgressora, una ostentació de color… i centenars d’històries en gairebé 96 pàgines que recuperen la seua primera trobada amb l’astronauta i escriptor Roco Vargas (a.k.a Armando Mistral), protagonista de nou de les seues novel·les. El resultat ha tardat quasi dos anys a arribar a les llibreries, perquè el format en què treballa no es pot escanejar –Norma ha hagut de recórrer a un fotògraf d’art– i aconseguir que els colors dels originals arriben intactes a les pàgines tampoc ha sigut fàcil. Però el temps, i l’esforç, ha valgut la pena amb escreix. L’entrevista amb Torres va tindre lloc en la llibreria Bartleby de València, on va fer la presentació de la seua última criatura.

Què conta Memorias de un futuro que no fue? No és una història de Roco Vargas a l’ús.

Conta un fet verídic, el dia que vaig conéixer Roco Vargas a sa casa. Jo no el coneixia i, a través d’un amic, es va posar en contacte amb mi perquè volia que algú li dibuixara les seues memòries. A més d’aventurer sideral, Vargas era escriptor i firmava com a Armando Mistral. Una vegada a sa casa, em va ensenyar una maleta plena de records –fotos, revistes, pel·lícules…– que havia oblidat dels seus temps d’aventurer i vam estar parlant. Va ser el meu primer contacte amb ell, i poc després va ser quan vaig publicar Tritón. Molta gent pensava que això mai havia passat, però ací està el còmic per a testificar-ho.

Vosté sempre ha sigut una mica Roco Vargas i ell, una mica tu. Tenies ganes d’aclarir aquesta relació?

Un té ja prou edat per a saber el que pesen els records –els d’un, els professionals, els dels personatges també…– i és com una mena de motxilla a què vas tirant coses i arriba un moment que pesa tant que has de soltar llast, i això és el que ha sigut aquest llibre. Però en compte de ser jo personalment, és el meu reflex en l’espill, Roco. És ell qui rebutja –no ensenya–, tot aquest material. El llibre és una manera de conéixer algú que ha de desenvolupar una vida personal, pública, la seua professió, les relacions socials, la família… Són uns records, no sabem si són reals o inventats. El que faig és mostrar-me en aquesta altra ficció –el que sempre faig–, i l’altra ficció, que és la trobada que tinc amb ell.

El títol indueix a pensar que és una mirada melancòlica o pessimista, però no gens.

No és el meu estil, mai m’he endinsat en aquest món. Roco Vargas és un personatge a festejar, és la victòria de la ficció i de l’aventura i, com que ens remuntem als 80, és l’aventura amb la majúscula. Gràficament, ja saps que jo mai he sigut molt procliu a foscors i aquestes coses.

Curiosament, i això no ho sabíem, vosté coneix Roco Vargas quan ja s’ha convertit en Armando Mistral i ha canviat els coets i els viatges interestel·lars per la màquina d’escriure. No se’l veu particularment nostàlgic.

No, tots els comentaris que fa Roco dels seus propis records són d’algú que repassa el que ha viscut, però no creu que la seua vida haja sigut especial. Simplement és la que li va tocar viure. De fet, és bastant irònic algunes vegades. Fins a tal punt li dona poca importància que moltes de les coses les havia oblidades. Si no fora perquè un dia va trobar aquesta maleta, ni tan sols hauria fet la vista arrere. És quan veu les fotos i tota la resta que decideix telefonar-me perquè conte la seua història. Jo, en canvi, sí que em quede meravellat, tingues en compte que la meua generació va créixer amb les aventures dels xics siderals, vam llegir les entrevistes, col·leccionàvem els cromos… Eren els nostres ídols!

Pel que fa al seu futur, sembla que sí que va ser el que va somiar, fins i tot potser millor. La seua trajectòria és envejable.

La veritat és que no he quedat malament, però el que no tinga queixes és que no viu. Queixar-se és propi de la nostra naturalesa. És veritat que no m’ha anat malament, i ara que m’he acollit a la jubilació d’artista estic molt bé, molt ocupat, amb molts projectes, però només faig el que vull. Per exemple, estic acabant un projecte d’il·lustracions basades en relats d’Edgar Allan Poe, en què estic dos anys, i tinc moltes més idees que no sé si es materialitzaran.

I com recorda el passat que sí que va ser?

L’altre dia, parlant amb Sento [es refereix al dibuixant Sento Llobel] parlàvem de com de difícil que ho tenen els joves ara, i per joves em referisc fins als 30 anys o així, i és veritat. Però la nostra època també va ser difícil; en els 80 deies que volies ser dibuixant de còmics i et miraven com si aspirares a carterista o una cosa així. Això només ho havien aconseguit quatre, no hi havia indústria, ni on estudiar i ens vam tirar a la piscina. No vull dir que aquesta època siga més fàcil, però llavors també hi havia problemes i vam haver de bregar i inventar-nos alguna cosa que no existia, no hi havia res assegurat. Sempre hi ha hagut problemes, però cada època ha tingut els seus.

Hi ha una frase del llibre que la diu Roco, però es nota que és seua: “El culte a l’aritmètica narrativa no és sinó una pregària al caos”. Aquest caos està en la maleta que cau i que vosté converteix en l’estructura de Memorias… que és la cosa difícil.

Home, la cosa difícil no...

Per a vosté no, però per a mi ja li dic que sí. Si ho intente, m’ix un xurro.

Per a mi no és difícil, perquè a mi aquesta bossa que cau em salva el món. Si has sigut com jo, de xiquet, un lector de Poe, de Stevenson, de Borges… és el que defineix el relat. Aquest culte a la narració clàssica, del cinema, de la novel·la o del còmic l’he arrossegat fins ara. El caos pot ser una maleta amb records, però d’aquest caos també pot eixir l’ordre.

Sí, però s'arrisca vosté que pot. Per exemple, quan reprodueix les fotos, el lector es converteix alhora en el Roco que intenta recordar i en el jove dibuixant que ha anat a veure’l i es fascina. No és només la imatge, és la sensació que produeix.

Això té una explicació molt funcional. El lector està constret a les pàgines en un còmic que és un món en si. I fa temps que em vaig plantejar fer un afegit a això, explicar com és aquest món. Com són els cotxes, les motos, l’arquitectura… Un còmic és una mena d’iceberg, només en veus el deu per cent, la resta està davall la mar. Jo, quan faig una vinyeta, la gent veu el detall, però no sap si ix una aspiradora, no és casualitat. Té una raó de ser, està dissenyada així per alguna cosa, i en algun lloc tinc un quadern amb notes, fotos, esquemes… que són on naix el meu món. És el que he volgut mostrar, el que no coneixem de Roco, perquè només veiem una part del seu món, i el que no coneixem de Torres, pel mateix.

Algunes d’aquestes fotos són, a més, un relat en si mateixes.

Clar, i res del que hi apareix és casual. Les fotos, les il·lustracions, conten una història pròpia, encara que Roco no es detinga a explicar-les, perquè ja li les sap. És el lector el que ha de desxifrar-les, imaginar-se-les o inventar-se-les, i si no que vinguen a mi i em pregunten, que jo els ho explique. Si ixen les fotos, per exemple, de les motos, és perquè afigen alguna cosa narrativament, no és només el plaer de dibuixar coses retrofuturistes. Ens parlen d’aquest futur que no va ser.

El seu futur és un futur del passat, no del present.

Sí, el que llegia en les revistes de la meua infància, quan ens prometien cotxes voladors i viatges interestel·lars. És el futur dels anys 50, tal com es veia llavors. Una curiositat: en un dels meus còmics, no recorde quin, Vargas utilitza un ordinador i no una màquina d’escriure. En el següent ho vaig canviar, perquè em vaig adonar que en aquest futur no pintava res un ordinador.

I un futur ple de picades d’ullet al seu passat, a les seues influències.

Per descomptat. Em diuen, per exemple, que algunes pàgines recorden Moebius o Druillet, però és que no podia ser d’una altra manera. Aquest és un llibre de memòries, i jo, quan vaig descobrir Metal Hurlant i els Humanoides Asociados no m’ho podia creure. Va marcar la meua vida i la meua carrera. Coneixia el còmic clàssic americà, que també està molt present, però allò em va obrir les portes a un altre món; no seria qui soc sense aquestes influències. Havien d’estar, com la meua passió pel cinema, per la pintura… són el que m’han fet ser el que soc. Però no es tracta només de fer referències, algunes vinyetes poden ser interpretades de distinta manera o el lector pot trobar la seua pròpia. Moltes de les històries que apareixen en Memorias… són així, una porta oberta al fet que cadascun trobe el seu futur, que no va ser a partir d’aquestes referències.

O l’homenatge a Miguel Calatayud.

També. És un passatge que ha d’explicar-se explicant-lo com era la ciència-ficció en els 70, i la millor manera de fer-ho era recórrer a ell. No és només un homenatge o un capritx, és que, en fer-ho així, la història s’explica millor. M’ho va demanar la història.

Com en tots els seus llibres, mana l’aventura, però sempre hi ha un punt de vista social. Ací mostra una certa simpatia pels robots, i darrere d’aquesta simpatia hi ha un motiu. Diu que, si volen ser com nosaltres, hauran de pagar impostos i donar-se d’alta en la Seguretat Social, que seria com domesticar-los.

Del que és capaç l’ésser humà, ho sabem. I no cal anar-se’n molt lluny per a veure del que som capaços, n’hi ha prou d’obrir un diari. Sobre els robots, encara hi ha esperances o, almenys, dubtes que no siguen com nosaltres. Hi ha una escena en què veuran Frankenstein en el cinema i la seua reacció els humanitza. No és que en Memorias… hi haja una crítica contra els humans, el món que dibuixe està ple de color, de disseny, d’arquitectura…, però també cal reflexionar sobre com és aquest món.

I com es porta amb la intel·ligència artificial?

És una eina, com el Photoshop o els programes per a dibuixar, però jo no la faig servir. Continue pintant a mà, des dels llapis fins als colors. Fa temps vaig fer un curs per a manejar un d’aquests programes, però ho vaig deixar. No entenia els seus codis, i jo encara tinc molt a aprendre dels meus. I hi ha una altra cosa, la IA et resol una cosa en dos segons, però als artistes el que ens agrada és el procés, les dues setmanes que no costa fer això a mà, gaudir del camí fins que has completat la pàgina, i això la IA no t’ho dona. Entenc que un artista la puga utilitzar com a eina, però el que no té cap sentit és fer una portada d’un llibre o un cartell amb IA per a estalviar-te quatre duros. Però aquest no és l’ús que li donaria un dibuixant, sinó el que fa els números en l’empresa, i a aquest el procés creatiu tant se li dona.