Toni Cucarella, un home de paraula

Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) és un dels escriptors valencians que més he defensat en nombroses converses literàries. El vaig descobrir estant lluny de casa i cada volta que el llegia em feia sentir la terra, la gent i la llengua amb naturalitat i estima. La primera vegada fou amb L’última paraula (1998). Aquella novel·la em va deixar glaçada: una manera de narrar diferent, molt peculiar, l’humor i els tocs surrealistes, la llengua viva, plena d’oralitat, de ressons de carrer, un estil “inconfusible, que en cap moment no sembla ni rebuscat, ni fals, ni aviciat”, va escriure Parcerisas en descobrir-lo. La segona fou amb Quina lenta agonia la dels ametlers perduts (2003) i llavors vaig pensar: Quin títol i quina història! Cucarella és molt gran! Després vingué Heretaràs la terra (2006) i vaig escriure: “no hi ha millor antídot per a tanta frustració i irresponsabilitat històrica que una bona dosi de vertadera literatura”.

La vida de l’escriptor, però, està plena d’incerteses. Ningú ens demana escriure, ho fem perquè volem, i sovint no comprenem per què alguns llibres arriben a tots els llocs i altres es queden a mig camí. És complicat el procés, i el resultat, capriciós. Toni Cucarella es va desencantar un dia de l’ofici d’escriure. Allò de ser escriptor no era exactament com ell ho havia pensat o imaginat, i va decidir callar, és a dir, no publicar, o escriure en silenci. “Escriure sempre he escrit, algunes històries, novel·les que duia en el cap, però des que vaig acabar l’última novel·la, duc quatre anys sense escriure. El meu treball i el cansament no em deixen fer una altra novel·la”. Imagine que més tard o més d’hora acabarà trobant una història. Ell és un home de paraula, és l’home de L’última paraula.

Escoltar i contar històries

Cucarella ha tornat darrerament a l’escenari literari amb Qui de casa se’n va, una novel·la on tracta el tema de la identitat, d’alguna manera sempre present en les seues històries, i on ens deixa entreveure el pes dels orígens en la conformació de la vida personal i social, i com els fantasmes del passat sempre estan a l’aguait.

Contar històries, imaginar, fer ficció és el que més li ha agradat des de ben jove: “Jo soc de la ficció i res més. Sempre m’ha agradat contar històries. De xicotet sentia moltes històries al carrer, les iaies me’n contaven i jo m’anava nodrint de totes aquelles veus”. Com aquell que diu, Toni Cucarella es va fer escriptor al carrer, jugant i escoltant històries, allà va aprendre a parlar valencià, a casa no li’l parlaven perquè son pare era de fora, i del carrer va traure la música, el to, la paraula i aquest toc d’irrealitat màgica. “Em vaig criar al carrer, al carrer Blanc, i va ser allà on em vaig amarar de veus i d’històries. M’agradava contar històries, sempre m'ha agradat, i inventar personatges i trames, i les històries que jo volia escriure m’eixien en valencià, però com que vaig ser un lector tardà, no tenia l’eina de la llengua i al principi m’eixien micro relats, no brollava el jo, la meua veu, i quan vaig dominar la llengua fou quan vaig decidir-me a contar i construir històries”.

L’atzar és capriciós, per a bé i per a mal. I un dia Miquel Alzueta, editor de Columna, va llegir un relat de Cucarella, que finalment no publicà, però com que en aquell moment Alzueta buscava veus noves, li va demanar que escrigués una novel·la. I així començà tot: Cool: Fresc, la seua primera novel·la, que em principi no es deia així, i així sorgí Toni Cucarella, que tampoc es deia així, sinó Lluís Antoni Navarro i Cucarella. Fou l’editor qui li va recomanar que signés amb aquest nom més breu i cridaner i Cucarella va pensar: “Que no siga pel nom”! Dit i fet, així va nàixer Toni Cucarella. “Tenia 26 o 27 anys i no m’havia plantejat mai ser escriptor, però aviat em va caure dels ulls la mística de la literatura, allò de viure i escriure, de ‘no sé viure sense escriure’ no era el meu cas, jo sí que en sé, vinc d’un món de jornal i de fàbriques i puc estar-me’n sense”.

D’orígens humils, Toni Cucarella és un home autodidacta, fet a ell mateix: “Vaig deixar l’escola de jove i vaig començar a treballar ben aviat. De vegades treballava a la fàbrica o feia d’obrer, immers en uns mons que no semblen gaire compatibles amb la literatura. En principi era prou improbable que aquell jove obrer es feu escriptor, però vaig descobrir la lectura i cada vegada tenia més i més ganes de llegir, fins que vaig començar a tenir també ganes d’escriure”.  

De com va arribar a les lletres

Quan li pregunte com va arribar als llibres em conta que a casa seua no hi havia llibres, només una bíblia. “Teníem una bíblia i, a més, era protestant. Els meus pares s’havien passat al protestantisme. A mi sempre m’havia agradat molt anar al cinema. M’ho feia per tenir uns pocs diners i poder anar a la sessió contínua, al galliner. Per a mi el cinema era com una religió. I quan no, vivia al carrer i escoltava històries i allò va ser una sort perquè vivia a un carrer on sempre hi havia dones que contaven històries i rondalles”. I les àvies? “Tenia una àvia amb qui jugava a cartes i em contava històries també, i a casa teníem una taverna, ‘Vinos casa Susi’, era el negoci de ma mare, just a sota de l’asil dels ancians, i sempre hi havia gent gran al meu voltant i allà jo sentia de tot”.

A l’escola escrigué mai algun conte? “Sí, alguna vegada vaig guanyar un premi de redacció amb un conte, però a casa no hi havia tradició de llegir, no hi havia cultura, la literatura ens quedava llunyana. El que passà és que un dia em vaig cansar d’anar a jugar als futbolins i vaig trobar uns amics que llegien i que em deixaven llibres i aleshores em vaig fer lector. I llegint veus que després d’escoltar la gent, també està bé escoltar i llegir el que han escrit els altres i un dia et venen ganes també d’escriure també a tu”.

Quina edat tenia quan va canviar els futbolins per les lletres? Era adolescent, tenia 15 o 16 anys. Vaig descobrir també molts llibres anant a la biblioteca de Xàtiva, perquè comprar llibres, en compràvem molt pocs en aquella època. La biblioteca fou important per a mi. Hi havia Doña Lidia Sartrú, la bibliotecària, que era la fila del cronista de la ciutat, del règim és clar, i que per mi era una persona curiosa. Un dia els amics em van enviar a que li demanara una obra de teatre de Max Aub, i es va espantar una mica. ‘Has de llegir Tintín i llibres d’aventures’ em digué. I me’n parlava i sabia molt de literatura. Amb tot, finalment em va donar el llibre amb les obres de Max Aub, que estava ben amagat. Seria l’any 1976.

Llibres que no ha oblidat

Parlem dels llibres que ens han marcat al llarg de la vida i Cucarella esmenta Kafka i Ionesco: “Qualsevol que comence per ací, potser fugiria de la lectura, apunta amb un somriure. A mi, però, em van enganxar. Recorde llibres com El Castell o El Procés, que em van captivar i em van dir moltes coses. De fet, en llegir els relats de Kafka em va entrar la flama de voler contar les meues històries. Llavors un dia llegint Kundera, deia que Kafa escrivia amb sentit de l’humor... I vaig començar a entendre Kafka millor, o d’una altra manera. Fou molt interessant.

Podríem dir que a literatura de Toni Cucarella, com apunta ell mateix, té dues etapes ben delimitades. En una primera hi ha un humor gris, que vol reflexionar sobre el que ens fa riure, són històries com ara les recollides en La lluna vista des del terra a través de la tele, Cool:Fresc amb una picaresca desficaciada, o Bogar & Bogart, on l’escriptor fa una paròdia del cinema.

Després d’aquest llibres hi ha un punt d’inflexió, un canvi. I amb L’última paraula hi arriba l’humor negre. Un humor popular a la manera valenciana: “En un moment donat m’interessen ja un altre tipus d’històries, i em mou el desig de voler recuperar la memòria dels valencians, com una mena de cronista de l’extinció dels valencians, i en concret dels valencians de Xàtiva, em mou la voluntat de recuperar sobretot la llengua, una manera de viure, d’entendre la vida i la mort ben singular, com és la que tenim els valencians”. Això és també el que vostè fa en Heretaràs la terra. “Sí, de fet, en aquest llibre el més valencià era el que venia de fora, la qual cosa ja diu molt dels valencians...”.

Vostè va a la recerca d’un món perdut, per dir-ho a la manera proustiana. “La Xàtiva que jo recupere és una Xàtiva que no existeix ja, a la manera com Patrick Mondiano recuperava un París que ja no existia. Tracte de fer que Xàtiva siga la protagonista de les meues històries. Me l’invente, recupere la Xàtiva de quan jo era xiquet, una ciutat genuïna”. Aquest microcosmos fascinant i inconfusible que ha creat la literatura de Cucarella, i que reconstrueix en cada història sense perdre l’humor —faltaria més— ve també amarat del dol per la destrucció d’aquella Xàtiva de la seua infantesa. Una elegia que crida en boca dels seus personatges davant l’assolament d’un paisatge i d’una forma de vida irrecuperables. La literatura, com escrigué Txékhov: “ha d’ensenyar a escapar o prometre la llibertat”.

Tornar a l’escenari literari

Quan de casa te’n vas parla d’aquests llocs que ja no (re)trobes una vegada has marxat de casa. “Parla de moltes coses. La ciutat es mou, tot canvia i la gent es cansa d’esperar. Fins i tot Ítaca i Penèlope s’han cansat d’esperar, per dir-ho així. És una manera d’entendre una societat que va ràpida i on els espais es dissolen, es transfiguren i ens costa molt reconèixer-los en tornar després d’una absència. La lectura de la novel·la és la del pas del temps i com la forma d’expressar-nos canvia amb el temps, la nostra manera de parlar de nosaltres, del nostre passat, canvia a mesura que passa el temps, i ho fa d’una manera o d’una altra, depenent si ens hem mogut de casa o no, si hem viscut altres vides, altres realitats o no, si ens hem casat o no, si hem conegut altra gent o no, depenent d’on hem treballat. Tot això suposa un canvi, una transformació entre el llenguatge dels orígens i el llenguatge de l’experiència. I la novel·la vol reflectir el pas del temps a través del canvi del llenguatge. En la primera part Miquel té la llengua popular dels orígens, a la qual ja no tornarà, una llengua que avui quasi hem perdut. I en la segona part hi ha una llengua més estilitzada, més literària, més construïda, una mena d’artefacte literari. Ja no és un valencià explosiu de frases dialectals, sinó un llenguatge literari. I al final del tot hi ha el retorn, amb un personatge afrancesat, el qual parla el valencià d’una manera estranya, afrancesada”.

Perdre-li la por al dialecte

Nosaltres canviem a través del llenguatge i el llenguatge canvia a través de nosaltres. “Així és, i a mi m’ha obsedit recuperar aquest llenguatge de la meua infantesa, del barri del Raval, volia recuperar també eixe carrer i la seua sonoritat en els meus llibres. Com a escriptor, trobe que és molt important perdre-li la por al dialecte. Vols construir una llengua literària, una llengua que faça reconèixer els meus personatges. I et demanes com ho faig? Com escric? M’hi sent còmode o no? I és quan li perds la por, que comences a fer teua eixa llengua. Com deia Pompeu Fabra: ‘si vols que una paraula estigui al diccionari, empra-la”.

I quan va començar vostè a trobar-se còmode amb la llengua? Fins que no vaig escriure Quina lenta agonia la dels ametlers perduts no vaig tenir clar el meu model de llengua. A partir d’aleshores vaig notar seguretat i un canvi.

Sens dubte, Cucarella li va perdre la por al llenguatge i gràcies a això llegim les seues històries assaborint la riquesa de les expressions que ell posa en boca dels personatges, tot tornant-li la naturalitat i la frescor a una parla nostra que ja és quasi matèria d’arxiu o de recerca etnogràfica. Al capdavall, els personatges —i també nosaltres— som la llengua que parlem.

Més de vint anys des d’aquell lenta agonia...

Han passat més de vint anys des d’aquella lenta agonia, i potser el mateix títol s’ha tornat una mica irònic, aquella ironia tràgica de la vida que ens sacseja de tant en tant, perquè aquella novel·la, que era magnífica, potser no va tenir l’empenta que mereixia. Després arribà Heretaràs la terra, una novel·la que li valgué el reconeixement de la crítica i dels lectors. I de sobte Cucarella callà, tothom té dret a callar, alguns fins i tot haurien de tenir-ne l’obligació, però això són ja figues d’un altre paner. En tot cas, no sempre parla ni escriu qui més té a dir, i de vegades el silenci està ple d’idees, reflexions i paraules. Ja vindran... Cal deixar-les en guaret. No saps mai quan arribarà el moment. I el moment per a Cucarella va arribar ara fa cinc anys, quan ens vam dir: aneu a casa, tanqueu-vos-hi i obeïu: “Si no hi haguera hagut la pandèmia i el confinament, no hauria escrit Qui de casa se’n va, perquè la meua idea era jubilar-me, i ja no em queda res per a això. Soc un escriptor diürn, necessite escriure amb el dia naixent. Quan el sol s’apaga, caduque. I justament aquestes hores de llum i de sol són hores en què he de complir amb la meua feina. Però va venir la pandèmia i em vaig dir: què faig? I com que tenia una novel·la en un calaix, la vaig traure i la vaig acabar”.

Així fou com va nàixer Qui de casa se’n va, un títol molt suggeridor, tant, que quasi demana uns punts suspensius... Els lectors, ja podran imaginar, que a qui de casa se’n va li solen passar moltes coses i que, quan passat un temps torna a casa, sovint ho fa transformat, transfigurat. Seria ingenu pensar que casa seua és sempre casa seua i que les coses, els espais, els carrers, les persones l’esperen intactes. No és així, mai no és així, el temps passa per a tots i qui de casa se’n va no sap mai què trobarà en tornar-hi. Potser per això és tan delicat regressar als llocs on un dia vam ser feliços...