El futur incert de Carlos Mazón: anatomia d'una infàmia

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha tornat a posar a València en el mapa, però no en la manera en què va prometre en arribar al càrrec en 2023, sinó en un mapa còncau i deforme en el que ja va estar la Comunitat a compte de les dècades de corrupció sistèmica d'anteriors governs del PP.

Espanya ha deixat de dir “que bonica està València” per a passar a preguntar-se, “però... què passa a València?”. Això preocupa, i molt, al partit, als seus satèl·lits i als grans empresaris. Passa que hi ha un president que ix tots els dies en els telenotícies per a mal, perquè va aparcar el càrrec unilateralment el dia de la DANA, entre les tres de la vesprada que va començar un dinar privat “de treball” i les 20.28 hores, quan va aparéixer en el Cecopi. Es va conformar amb “estar puntualment informat” en el dia històric més tràgic, com repeteix cada vegada que se li pregunta per la seua absència de cinc hores i mitja. També va manipular àudios i va mentir amb descaradura sobre on estava i l'hora en la qual es va incorporar a gestionar l'emergència. No ha demanat perdó de manera palesa, no ha mostrat empatia, no s'ha reunit amb les víctimes, troleja a la premsa amb jocs de paraules i canvis d'humor, no té agenda a l'altura d'un president perquè ni tan sols pot eixir al carrer sense ser increpat. València és un desgovern polític mentre el Palau de la Generalitat està bolcat a salvar a Mazón i reconstruir el 29-O.

Com un controlador aeri que presumira de no haver-se presentat en el seu lloc el dia en què van xocar dos avions davant dels nassos de tot el món, Mazón ha acabat per atordir a tots amb l'explicació que ha marcat la fita que li pot costar el càrrec: “Vaig arribar al Cecopi a les 20.28”, va resoldre, després de quatre mesos assegurant que havia arribat “passades les set”, una variació en la qual ell no veu mentida ni contradicció, sinó “un fet fàctic”. La foto que ha acompanyat per a demostrar-ho sembla ser elegida per l'enemic: un president entra saludant amb aparent relaxament amb tots els morts ja ofegats el dia de la riuada.

La investigació judicial està enfocada a saber qui va enviar el missatge, qui va intervindre, per què es va enviar tard i buscar les responsabilitats que uneixen la falta d'avís i les 227 morts. Per això Mazón, entre defensar la seua integritat política i la jurídica, ha optat per la segona, fent-se un harakiri en directe. Si ell no va participar en el missatge, si no el va retardar, si no era cosa seua, Mazón interpreta que no serà imputat, com previsiblement sí que ho serà la seua consellera d'Emergències, Salomé Pradas, que no és clar si s'alinearà amb ell culpant de tot als tècnics o estirarà de la manta cap amunt.

La seua constant referència a “els tècnics” com les persones que havien de decidir què fer i la seua obstinació per esborrar-se i fer gala d'això reblen el desconcert en gran part d'una societat que li esbronca en cada acte. Un dels responsables d'emergències de la Universitat de València, que va salvar vides prenent la decisió de tancar el campus amb menys informació de la que tenia el Consell, va deixar clar en elDiario.es per què ells sí que van encertar: “La clau en les situacions de risc és, més que tindre molta més informació, saber pilotar el moment, cal decidir”. I arriscar-se. En la Generalitat, no sols no es van atrevir, sinó que el pilot estava absent i considera que la decisió era dels mecànics, els tripulants de cabina o el que va dissenyar l'avió en el seu moment. La jutgessa, de fet, acaba de demanar informació a la universitat per a entendre com van fer eixa excel·lent gestió mentre el govern de Mazón s'embossava fins que les morts van ser irremeiables.

Els que no coneixen al president no donen crèdit al fet que algú puga ser tan refractari a la realitat, a l'humor del carrer, als missatges que està rebent des de Madrid. Fins i tot es permet tuits festius hores després d'afonar-se a si mateix amb l'admissió de les 20.28. El president instagramer intercala en les seues xarxes fuetades al Govern a compte de la DANA amb anuncis com aquest: “Ha deixat de ser un somni per a ser un projecte tangible que celebrarem prompte: es podrà estudiar Veterinària a Ontinyent”.

La cinquena manifestació contra la seua gestió va ser massiva i li va tornar a dir el dissabte que es vaja. Les places de gom a gom de les mascletaes són un formiguer també per a la indignació i el crit “Mazón dimissió”. Ell i el seu “ventorro” seran ninots satírics en molts monuments fallers a partir del dia 14 de març. És difícil que puga posar un peu al carrer en les festes grans de la ciutat o recórrer-les despreocupat del braç de l'alcalde de Madrid, com va fer l'any passat. Queda el dubte de si Mazón és conscient del que està passant al seu voltant, perquè s'envolta d'un nucli dur de dues persones –José Manuel Cuenca i Santiago Lumbreras, que tampoc estaven en el seu lloc de treball el dia de l'alerta roja–, i que són precisament els qui li han acompanyat a la delicada situació en la qual està, amb una política de comunicació incomprensible basada a mentir, atacar i embullar-se en públic en el tema que més li danya.

La setmana negra de Mazón

L'atenció nacional i internacional que va despertar la tragèdia del 29 d'octubre s'havia adormit des de les setmanes nadalenques –l'actualitat arrasa, Trump terroritza, Ayuso acapara–. Les protestes es van anar reduint i les víctimes i mancances en la reconstrucció van anar desapareixent de l'actualitat. No obstant això, les terribles novetats del sumari judicial i, sobretot, el desbarre del mateix Mazón a l'hotel Ritz de Madrid amb un discurs obtús i agressiu al costat de la seua confessió de les “20.28” han aconseguit que la seua gestió de la DANA haja tornat a les portades i s'haja convertit en assumpte de conversa nacional. Si ha mentit en els àudios, en les hores i va mentir durant deu dies sobre el seu menjar, serà veritat que va estar tota la vesprada del 29-O en el seu despatx? Hi ha cert terror en el partit i rumorologia als carrers sobre si realment era allí o en un lloc inapropiat per a una alerta roja. Després de generar el caos amb les nombroses mentides sobre el seu dimarts, tot cap ja en aquesta gestió infame. Hi ha qui diu que els forats negres del 29-O en l'agenda són a Mazón el que a Cifuentes les seues cremes robades.

Feijóo va mantindre el seu suport –ha defensat que està “treballant” i “donant la cara”, fins li van ovacionar els líders autonòmics–, confiant que la reconstrucció apaivagara les crítiques i després que el president li convencera de la teoria que sosté: ell i el seu nucli dur estan absolutament convençuts que no va fer res mal i que estan sent instrumentalitzats per l'esquerra. Un “mal col·lateral”, com va dir en el Ritz de Madrid, perquè li ha venut a Feijóo que els socialistes no van a per ell, van a pel govern popular de València i, fins ara, Feijóo li ho havia comprat. La bona relació de Mazón amb Vox, a qui necessita perquè el PP només compta amb 40 dels 50 escons que marquen la majoria, és un altre actiu que presenta davant el seu cap.

Però aquesta setmana tot ha donat un gir i el gallec ha volgut emboscar-se per a no contestar sobre el seu suport. Ho sostindrà fins que siga pitjor sostindre-ho que deixar-ho caure, i cada vegada més veus expressen que Mazón és tòxic ja per al partit i per a Feijóo, una cosa evident veient els informatius i llegint els editorials unànimes de tota la premsa. El padrí de Mazón, Pablo Casado, ja va provar què significa que el partit et vulga fora. El problema que té el PP és que traure a Mazón de la Generalitat no és tan fàcil si ell no vol, perquè ha guanyat unes eleccions.

“Al principi es va plantejar tirar la tovallola”, compten els seus, però eixe moment va passar i en la seua primera compareixença en les Corts va dir succintament que, si no aconseguia la reconstrucció, no es presentaria. Molts condicionals encadenats, suficients per a acabar fent el que et done la gana.

El president troba diversos importants incentius per a resistir coste el que coste. Si se'n va, deixa de controlar la informació que el pot afectar en el cas que investiga el jutjat. Si deixa el seu escó de diputat (podria quedar-se), perd l'aforament i, per tant, un cert privilegi judicial. A més, es deixaria un suculent salari per 15 anys que sí que mantindria si es queda o si convoca eleccions anticipades (que es preveuen hecatombe per a la dreta).

La seua setmana horribilis ha coincidit amb la publicació de detalls del sumari judicial i del caos que va haver-hi. Les víctimes van morir abans de sentir sonar l'alarma i els familiars fan un relat de cerca propi d'un malson. Fills que van intentar sense èxit salvar a pares, pares que van veure a la seua filla d'11 anys caure d'una escala amb la qual intentaven salvar-la i va morir, un home que va morir perquè se li va quedar l'oxigen en el pis de baix. Una dona que va perdre al seu marit i els seus dos fills. Tot això passava en la forqueta de temps en què Mazón estava “sent informat” suposadament en el seu despatx, entre les sis i les huit de la vesprada, després del dinar amb la periodista Maribel Vilaplana que, contactada de nou per elDiario.es, ha assenyalat que no té res més a aportar al ja dit.

Des del dilluns li segueix un núvol de periodistes locals i també nacionals allà on va, perquè Mazón ha decidit convertir-se en un personatge atractiu per als mitjans, contra els qui creuen que havia de tindre un perfil baix, humil, pròxim als qui han perdut tot –no es veia res tan descarat des de la falsificació de l'acta de Cristina Cifuentes i la desimboltura amb el qual la va defensar– i fins a Ana Rosa ha demanat la seua dimissió. Mentre Feijóo reflexiona, Mazón ha de saber que els poders mediàtics nacionals poden sentenciar-lo abans que la instrucció de la jutgessa.

És cert que ningú pot obligar-lo a dimitir i que només ell té la capacitat de convocar eleccions, cosa que hui neguen rotundament en el seu entorn. “Seguirà, perquè a més té el suport del partit”, creien fa 48 hores els seus afectes. L'única possible substituta, per ser diputada i persona de pes en el partit, és l'alcaldessa de València, secundada per González Pons, i amb la qual Mazón pràcticament no es parla. Que accepte dimitir i passar-li el tron a Catalá és complicat i el risc de fractura del partit a València és molt alt. Encara que el president acceptara –com va acceptar Cifuentes dimitir i ser substituïda per Ángel Garrido– el PP de Feijóo necessita el beneplàcit de Vox. D'aperitiu, la qual cosa sí que podria fer Gènova és muntar-li una gestora, però continuaria sent president Molt Honorable.

Compromís va plantejar en el seu moment una moció de censura, idea a la qual ara se suma el PSPV de Diana Morant. Però no sumen. Una altra vegada tots els camins porten a Vox, el “soci preferent” de Carlos Mazón i que li va donar suport fa una setmana en Les Corts. No obstant això, es farà el que diga Santiago Abascal, que està ara ocupat en defenestrar en directe al seu vicealcalde a l'Ajuntament de València.

Fa dues setmanes vivia pensant que havia creuat el Rubicón de la crisi política, però per a Mazón tot es va començar a tòrcer el dilluns, sota els llums afrancesats d'un luxós hotel de Madrid. L'endemà passat va continuar embullant-se amb una nova versió de la seua vesprada que ha revitalitzat la indignació al carrer i la por del seu partit a cremar-se amb ell i el seu cinisme mentre hi ha 224 morts, tres desapareguts, hi ha problemes psicològics, hi ha gent sense casa, hi ha una ferida oberta i un poble a qui s'ha mentit i que no ha sigut consolat. Ell creia que la llum del desastre i la veritat d'aquell dimarts s'havia enfosquit. Però el mateix Mazón ha tornat a encendre els fars, que enlluernen massa i deixen a Feijóo com un conill paralitzat enmig d'una fosca carretera plena d'indignitats.