Què va passar amb el compromís i l’art del Equipo Crónica: “Les seues obres buscaven denunciar el moment polític que els va tocar viure”

Al centre de València, al passatge Dr. Serra, es troba un dels murals íntegres més grans de l’artista urbà Escif. Sobre un fons gris ens presenta unes figures humanes davant de màquines de cosir, manufacturant diferents peces de roba en condicions de pobresa evidents. En companyia de cada figura, un lletrer que imita els cartells de les rebaixes de temporada ens indica el preu de la peça de roba teixida molt lluny d’ací per mans i vides explotades. El mural es situa a escassos metres d’un Primark gegant.

Resulta molt significatiu que l’inici d’un documental com ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ ens mostre aquest mural. Que el propi Escif parle del esperit crític de qui formava el grup artístic anomenat Equipo Crónica, i confesse que tenien una forma de veure l’art que connecta amb la seua obra. El d’aquell grup era un art pol´çiticament compromés amb l’esperit de canvi demandat als seixanta i amb la mirada crítica als aires de renovació asfixiats per una Transició tutelada. El mural d’Escif comparteix el seu esperit, que segueix viu en 2025. 

Equipo Crónica, el dúo artístic que formaven els valencians Manolo Valdés i Rafael Solbes –breument pero no de forma significativa també hi va participar Juan Antonio Toledo–, va revolucionar l’art dels últims anys del franquisme, i va canviar per sempre l’estètica de la Transició. La seua polititzada concepció de l’art i l’afició per jugar i per introduir tècniques pictoriques propies del Pop Art, van canviar la història de l’art espanyol. Ara que es fan seixanta anys de la fundació del grup, els realitzadors Rafael Sesa Mateo y Felipe Villaplana Molina estrenen un documental que repassa la seua història i connecta el seu llegat amb l’actualitat. 

Un documental contra l’oblit 

“La idea de fer un mural reivindicatiu ens va semblar que era la millor manera de retre homenatge al Equipo Crónica, que servira de nexe d'unió entre dues èpoques”, explica en una entrevista amb elDiario.es Felipe Villaplana Molina, codirector del documental ‘Equip Crònica. Art de trinxera’, actualment en cinemes. “També per una qüestió d'analogia amb la finalitat que li conferien al seu art: el de fer-nos reflexionar i qüestionar”. Precisament en aquest sentit es pronuncia el propi Escif en el documental: “És interessant la idea de qüestionar, o almenys de posar en dubte el format de societat que se'ns dona com establert”.

Villaplana conta que va arribar a la història del Equipo Crónica de manera casual però significativa: com s'arriba a la troballa del propi desconeixement. “A mi sempre m'havien agradat molt des de jove, però desconeixíem moltes coses com qui o qui estaven darrere, només teníem unes referències vagues. Ens va entrar la curiositat i vam estar informant-nos millor. Després d'això descobrim que darrere del nom ‘Equipo Crónica’ s'amagava la història de dos grans artistes –Solbes i Valdés– que van treballar junts durant més de 14 anys”.

Tots dos van pintar, van esculpir, van dibuixar i van crear des de la fundació del grup, en 1965, a la defunció de Solbes en 1981. Va morir als 41 anys víctima d'una hepatitis, tot just dos dies abans d'inaugurar una exposició retrospectiva dels quasi disset anys d'activitat a la Biblioteca Nacional, a Madrid. Sense ell, Valdés no li va veure cap sentit a seguir amb el projecte. El 10 de novembre de 1981 van morir Rafael Solbes i el Equipo Crónica. 

La seua és “una història de compromís, que va usar el pop art com a eina per a transmetre a l'espectador la seua mirada crítica amb la societat i la política del seu temps”, en paraules del codirector del documental. “Les seues obres no sols pretenien emocionar sinó que el que buscaven veritablement era fer-nos reflexionar i denunciar el moment polític que els va tocar viure sota la dictadura franquista. I si a tot això li afegim la seua peculiar manera de treballar i entendre l'art, van aconseguir captivar-nos completament i va ser el començament de la idea de fer el documental”.

Villaplana sent que l'obra del grup continua sent bastant desconeguda, i menystinguda actualment. “Com en un principi ens va passar a nosaltres, quan et parlen del Equipo Crónica et venen a la cap alguns dels seus quadres de colors brillants, de mescles d'estils i èpoques pictòriques al costat de gran quantitat d'iconografia, però dels quals, veritablement desconeixem moltes coses, crec que fonamentals, per a entendre la dimensió de la seua obra, no sols artística sinó social i política”.

L'última vegada que es va poder veure la seua obra a València va ser en 2019, amb el cas d'estudi proposat per l'IVAM de la mà de la mostra ‘Equipo Crónica. Mirándose en el espejo de la vanguardia’. En 2016 el Centre Cultural Bancaixa va reunir una antologia de les obres de Valdés i Solbes basada en l'exposada en el Museo de Bellas Artes de Bilbao un any abans. I des de llavors, poc o res. La prova és que cap museu prepara una celebració del seu seixanta aniversari.

Un documental contra la neutralitat

En la reivindicació de la seua obra, el documental de Rafael Sesa i Felipe Villaplana ja justificaria la seua existència i visionat per a qualsevol interessat en l'art contemporani espanyol. Amb tot, ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ també té cura de teixir un fil que uneix els seixanta anys de llegat amb una manera d'entendre l'art purament crítica i política. No en va, en el tercer acte del llargmetratge es destaca una entrevista feta als dos artistes valencians en els setanta, en la qual Solbes afirma: “No hi ha neutralitat en la pràctica artística. Sempre s'està en un lloc o en un altre”. Una altra manera de dir que si un artista afirma no ser ni d'esquerres ni de dretes, és de dretes.

Escif diu en el documental que l'art, segons l’entén ell, és una manera de preguntar-nos “si les coses són com són, o podrien ser d'una altra manera”. I confessa: “Jo no vaig viure l'època de Franco, per la qual cosa no tinc aquesta consciència de la lluita que va haver-hi llavors, però ara mateix, encara que els dimonis estiguen camuflats, continuen estant a tot arreu”. D’altra banda, la galerista Lola Giménez avisa de la necessitat d'un art crític davant de l'auge de la ultradreta: “Els fills dels feixistes són més feixistes que els seus pares”, diu en el documental.

Villaplana considera que “actualment haurien d'existir altres ‘Equips Cròniques’ que ens ajuden a qüestionar-nos i replantejar-nos el relat que se'ns conta, a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. També a posicionar-nos sobre el moment que ens ha tocat viure de capitalisme feroç, de missatges xenòfobs, de lluita climàtica…”. Per al codirector del documental sobre el grup artístic valencià, “l'art contemporani, excepte casos molt concrets, és una miqueta aliè a aquest posicionament polític i està més centrat en el discurs estètic i la millora del seu estatus econòmic”.