LLEGIR EN CASTELLÀ
Pocs anys abans de marxar, Paco de Lucía va tenir un detall molt especial amb Estrella Morente. El pare de la cantaora granadina, Enrique Morente, acabava de morir i ella amb prou feines tenia forces per treballar al seu disc Autorretrat. En aquell moment, el llegendari guitarrista de flamenc va convidar la filla del seu amic i el seu marit a casa seva a Mallorca a passar-hi uns dies. Uns dies on els va procurar totes les cures, ajudant la cantaora a reprendre el seu projecte, que s'han convertit en un record gravat a foc. Més de deu anys després, Estrella Morente homenatja el músic i compositor a la mateixa illa que la va acollir amb tant d'afecte.
Emocionada i esperançada per aquesta ocasió única, Estrella Morente ha participat a la IV edició del Festival Paco de Lucía Mallorca, una cita excepcional amb el flamenc, la seva història i el seu futur per on passaran Carmen Linares, Kiki Morente, Yerai Cortés, Curro Conde Morente, Andrés Barrios, El Yiyo i Maria Hein. “No oblidaré mai els seus petits gestos de cura com quan, després d'un llarg dia d'enregistrament, Paco va venir a la meva habitació amb un got de llet calenta i un plat de formatge de Maó perquè amb prou feines havia menjat”, recorda.
Així mateix, la reconeguda cantaora anuncia que està treballant en un documental i que presentarà un nou disc al maig amb el saxofonista Tim Ries de The Rolling Stones on el flamenc i el jazz es creuaran per recordar grans noms del jazz com Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Louis Armstrong. Sobre les polèmiques al voltant de la implementació de la Llei Andalusa del Flamenc, expressa que “el millor polític, la millor llei i el millor futur per al flamenc és l'afició” i reivindica el flamenc com una música que “hauria de ser de majories i no de minories”.
Hi ha una nova onada de joves dedicant-se al flamenc i a la seva fusió amb altres gèneres, a tot arreu. Com a defensora fidel d'un flamenc que també s'atreveix amb altres disciplines, com ho valora?
Doncs, mira, sent fills d'Enrique Morente tenim gairebé l'obligació artística i moral de seguir endavant amb allò que ells van iniciar, encara que no necessàriament hem de fer exactament el mateix. No és que hàgim d'imitar els nostres pares o mestres, però sí que tenim la responsabilitat de respectar i de seguir investigant, de construir ponts amb projectes musicals i artístics que ens uneixin.
Des de petita vaig criar-me amb la música d'Alfredo Kraus i Edita Gruberová. Sempre he admirat profundament Maria Callas, no sols pel seu talent, sinó també per la seva presència i la seva manera de moure's. També Teresa Berganza, a Victoria de los Ángeles... A casa, escoltàvem músics tan diversos com Pat Metheny, Michael Neumann, Bob Marley, Frank Sinatra, i Billie Holiday. Per mi, La Niña de los Peines i Billie Holiday són iguals, cadascuna amb el seu estil, però totes dues són una referència clau.
A més, conèixer Heitor Villa-Lobos i haver treballat amb Fernando Trueba en projectes de música brasilera i de jazz, o col·laborar amb Tim Ries, ha estat una sort que no em vull perdre. Jo vinc del flamenc més pur, més ortodox, perquè crec que és fonamental conèixer la base, però també he viscut aquests intercanvis musicals. Crec que això és el que ens forma com a artistes i com a persones, perquè la música és un llenguatge universal.
Jo vinc del flamenc més pur, més ortodox, perquè crec que és fonamental conèixer la base, però també he viscut aquests intercanvis musicals. Crec que això és el que ens forma com a artistes i com a persones, perquè la música és un llenguatge universal
Quin llegat creu que ha deixat Paco de Lucía al món? I, per altra banda, com va ser la seva relació personal amb ell?
Parlar de Paco és parlar d'algú que ha portat el flamenc al cim més alt. Paco ha aconseguit tot el que es podia assolir en aquest gènere i ha portat la seva música a racons insospitats del món. No em costa de comprendre'l, perquè quan escoltes la seva guitarra, tot té sentit. El que m'impressiona més, a més del seu talent, és la seva part humana. Per exemple, l'altre dia quan vaig arribar a Mallorca i vaig veure la catedral des de lluny, vaig pensar que aquesta passejada sempre m'hi recordarà.
Quan jo estava completament destrossada, travessant una de les etapes més difícils de la meva vida per la mort recent del meu pare, Paco de Lucía va venir a recollir-me a mi i al meu marit a l'aeroport de Palma, amb el seu propi cotxe, i ens va convidar a passar uns dies a casa seva. En aquell moment jo estava amb el disc Autorretrat aturat i va ser Paco qui va reprendre aquest projecte i em va oferir tot el seu suport. Vam estar gravant durant diversos dies, fins ben entrada la matinada, amb en Paco sempre pendent de nosaltres. Mai no oblidaré els petits gestos de cura, com quan, després d'un llarg dia d'enregistrament, Paco va venir a la meva habitació amb un got de llet calenta i un plat de formatge de Maó que havia tallat ell mateix perquè gairebé no havia menjat, per assegurar-se que descansés bé. Aquests moments de protecció, de paternitat, són els que realment es queden amb mi, per sobre de qualsevol èxit artístic o enregistrament.
Crec que tant el meu pare com el Paco compartien una part humana fonamental, més enllà del seu art. El meu pare sempre estava preocupat pel que passava al món, per les injustícies. La seva manera d'involucrar-se amb causes com Amnistia Internacional o el poble sahrauí era un reflex d'aquesta necessitat de no quedar-se de braços plegats davant del patiment aliè. I, en aquest moment d'incertesa que vivim, em segueixo preguntant: què farien ells?
Quan jo estava completament destrossada, travessant una de les etapes més difícils de la meva vida per la mort recent del meu pare, Paco de Lucía va venir a recollir-me a mi i al meu marit a l'aeroport de Palma, amb el seu propi cotxe, i ens va convidar a passar uns dies a casa seva. En aquell moment jo estava amb el disc Autorretrat aturat i va ser Paco qui va reprendre aquest projecte i em va oferir tot el seu suport
I què creu que farien ara? Com es pot situar el flamenc, des d'aquesta manera humanística de ser, davant de les guerres, el racisme i Donald Trump?
A mi no se m'acut altra cosa que recórrer a la cultura, a la música. La cultura com a medicina, vull dir, com a alleujament, com a recompensa, com a oasi. Només ens queda agafar-nos a la història, la literatura i l'art per fer front a tot això perquè, ara mateix, l'esquerra no és el que era, la dreta no és el que era, no hi ha un equilibri. Els polítics d'abans almenys dissimulaven i el poble feia força, sortia a cridar als carrers, i s'aconseguien coses, tot i que sempre eren manipulats pel poder. Però avui dia, honestament, jo el meu vot el poso en blanc. Si es presentés Federico García Lorca, t'asseguro que no tindria cap problema a votar-lo, pertanyés al partit que fos. Vull dir, tant me fa el nom del seu partit. Per què? Perquè era un home que era un enamorat de la vida, un enamorat de la poesia i la seva poesia tenia moltes coses més enllà del romanticisme dels gitanos. Jo crec que Federico, al seu moment, era un gran justicier i que no el van matar només per ser homosexual.
A mi l'única cosa que realment m'ajuda avui dia, el que em sosté, és la cultura i la literatura. El meu pare deia que la literatura et pot ajudar més que una mare, perquè ningú no t'estimarà com una mare, però per amor o protecció, una mare et pot enganyar. Però mai la literatura.
És com quan a Volveréis, l'última pel·lícula de Jonás Trueba, Fernando Trueba diu a la seva filla que el millor que pot fer un pare és recomanar llibres.
És clar, és clar, és clar. Això és el millor que pot fer per tu! Més que protegir-te, més que estar sempre al capdavant. Totalment d'acord.
De vegades ha dit que el flamenc no té prou reconeixement internacional. En aquest sentit, què opina al voltant de la polèmica amb la Llei Andalusa del Flamenc?
El primer que em ve al cap és quan van declarar al flamenc Patrimoni de la Humanitat. Recordo que el meu pare, quan un periodista li va preguntar: “Escolta, Enrique, per fi han declarat al flamenc Patrimoni de la Humanitat”, ell va respondre: “Ah, quina meravella! Per fi! Ara la humanitat és patrimoni del flamenc”.
I amb això va capgirar tot, va voler dir tot. Jo crec que aquesta resposta està vinculada a la situació actual del flamenc. El que hem d'aconseguir és que la humanitat sigui patrimoni del flamenc, no pas al revés. De fet, recordo imatges d'arxiu de Televisió Espanyola, on el meu pare, amb Manolo Sanlúcar al costat, deia que el flamenc hauria de ser una música de majories, mai de minories. Crec que aquest és el veritable repte.
El que hem d'aconseguir és que la humanitat sigui patrimoni del flamenc, no pas al revés
Ara mateix, el que cal és més gent com Enrique Morente i Paco de Lucía. És la nostra responsabilitat, i especialment per les dones, que també continuen tenint molt a fer. Crec que el flamenc és com la dona. Queden moltes coses per fer per ell. No entraré a discutir si el 2023 es va prometre una cosa que no s'ha complert, perquè, per aquesta regla de tres, hi ha tantes causes a què adherir-se... El flamenc, al final, és la meva vida i ho defenso des del meu propi espai. No puc donar la cara per ningú ni predir quin polític defensarà el flamenc. La meva passió pel flamenc, la meva afició, és la que marca la diferència.
El millor polític, la millor llei i el millor futur per al flamenc és l'afició. Com més aficionats hi hagi, més poble hi haurà. I com més poble hi hagi, més saviesa hi haurà. Amb el temps, quan es prenguin decisions, si el pes el té l'afició i el poble, aquest poder serà més fort que qualsevol llei, política o promesa que quedi per complir. És l'afició a qui invoco, a qui recomano i a qui anomeno l'acció.
Volia preguntar-li què està treballant ara. Què ve després del xou OCO a Madrid? Algun disc nou?
Doncs, mira, al principi OCO va començar sent una fusió de flamenc, rock i jazz, on hem tingut l'oportunitat de tocar amb Tim Ries i fer jam sessions amb ell durant hores. D'aquesta feina n'ha sorgit un disc, cosa que m'il·lusiona moltíssim, que sortirà al maig. Ara estem en plena barreja, però continua evolucionant perquè la relació amb Tim ha donat molt de si, tant a nivell musical com a personal. Tim Ries és una persona excepcional, una de les millors que he conegut a la meva vida.
El disc està immers al món del jazz, però sempre des de la nostra perspectiva flamenca, i compta amb Chanel Haynes com a convidada, que és vocalista dels Rolling Stones. En essència, el projecte recorda Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Louis Armstrong. Hi ha tants artistes que m'han influït i ajudat a formar-me com a cantant i com a cantaora, que tenia aquesta necessitat de rendir-los homenatge, de fer-los aquesta picada d'ullet al jazz i al blues.
A més, estic treballant en un documental. Al principi, em resistia perquè pensava: “Si encara estic al principi de tot, què explicaré sobre la meva vida?” Tot i això, m'ho han proposat d'una manera que ara m'entusiasma. La idea és anar tocant gent que ha format part de la meva vida, com José Carlos Plaza, els Trueba, Juan Diego, el meu padrí, i molts altres que ja no hi són.
És clar, hi ha molta història per explicar.
Sí, molta història, en realitat. Vull dir, hi ha més història de la que jo pensava que sortiria o que volia explicar. Em sembla molt atractiu poder entrevistar gent que ja està desapareixent, com Eugenio Chicano, deixeble de Picasso, un malagueny meravellós. També ha marxat Manuel Alcántara, el poeta. En fi, hi ha el disc i el documental. Els Morente tenim un defecte i és que sempre estem pensant en el següent.