La tragèdia aèria oblidada del franquisme: “El pilot tenia una núvia i sobrevolava el poble per impressionar-la”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El 24 de setembre de 1940 va començar amb calma a Petra. La vida intentava recuperar el seu curs després dels anys de plom de la Guerra Civil. Era un matí plàcid, amb el sol tot just despuntant sobre l'horitzó del Pla de Mallorca. Feia pocs dies que s'havien iniciat les classes a l'Escola Graduada, i els nens de primer grau traçaven les primeres lletres als quaderns. De cop i volta, el rugit d'un avió, massa proper, massa amenaçador, va trencar la quietud. Un estrèpit va sacsejar l'aire i, en qüestió de segons, les parets de l'edifici es van desplomar.
Aquest tràgic dimarts, el cel es va esquinçar sobre la localitat mallorquina. Dos nens petits, de 5 i 6 anys, i un jove tinent d'aviació de 24 van perdre la vida quan un caça militar, vestigi dels dies més foscos de la guerra, es va precipitar sobre la innocència de les aules. El protagonista del fatídic succés va ser un caça Polikarpov I-16, identificat amb el numeral 1W-21, pertanyent al Grup 28 del recentment fundat Exèrcit de l'Aire. Aquest aparell operava des de l'aeròdrom militar de Son San Juan, segons detalla Andreu Canals, membre de l'Associació d'Amics de l'Aviació Històrica.
Segons la crònica publicada l'endemà a la premsa, aquell matí de setembre el falangista Jaime Real Rullán pilotava un monoplaça durant un vol d'entrenament rutinari al costat d'altres aparells de caça, quan, en patir una avaria, va anar a caure sobre l'escola. El tinent Real estava fent maniobres sobre el cel del seu poble natal, Petra, quan la tragèdia es va desencadenar. L'aeronau, summament exigent fins i tot per als pilots més experimentats a causa de la seva alta velocitat i extrema agilitat, va començar a trontollar a l'aire, perdent altura de forma accelerada.
En una maniobra desesperada, el pilot va intentar estabilitzar l'aparell. Tot i això, l'aeronau va entrar en barrina i no va poder esquivar l'últim edifici del poble: l'Escola Graduada, avui Casa Consistorial de Petra. “Per uns pocs metres, va impactar contra ses Escoles Velles”, relata Salvador Femenias, actual batle de Petra. “L'avió va caure just on ara hi ha el despatx del batle, i la taula del professor era al lloc on ara hi ha la meva”, explica Femenias.
En aquella època, l'escola tenia quatre aules i un total de 70 o 80 alumnes. L'avió va impactar a la classe dels més petits. “Si això hagués passat avui, seria un escàndol, però, com va passar el 1940, amb prou feines es va parlar del tema. El meu pare era a l'escola aquell dia. No en sé el motiu exacte, però va ser un assumpte que es va ocultar i del qual gairebé no se'n va parlar, probablement per l'ambient de la postguerra”, conclou el batle.
Si això hagués passat avui, seria un escàndol, però, com va passar el 1940, amb prou feines es va parlar del tema. El meu pare era a l'escola aquell dia. No en sé el motiu exacte, però va ser un assumpte que es va ocultar i del qual gairebé no se'n va parlar, probablement per l'ambient de la postguerra
Però els més ancians del lloc encara conserven en la seva memòria alguns detalls del que va succeïr: “El pilot era de Petra, d'una família molt coneguda que vivia en Ca Real, l'edifici on ara està el Centre Social. Tenia una núvia i sobrevolava el poble per a impressionar-la. Va fer diverses passades perquè ella ho veiés i es va estavellar”, recorda Apol·lònia Bauzá, veïna de Petra de 91 anys. Bauzá afegeix: “Jo era a l'escola de nenes quan vam sentir un baluern enorme. Les mestres no ens van deixar sortir, però després vam saber que un avió havia caigut sobre l'escola dels nens. El meu marit i el seu germà estaven aquest dia en aquesta escola”.
“Poc abans de l'accident, una dona va trucar al professor i ell va sortir de l'aula. Just en aquell moment, l'avió va impactar. Si no hagués sortit, el mestre també hauria mort, perquè l'avió va caure exactament on era la seva taula”, relata Pep Estelrich, veí de Petra de 85 anys, que explica: “Jo amb prou feines tenia un any, però una germana meva, que tenia 15 en aquell moment, va pujar a una casa propera al lloc de l'accident i va poder veure la destrossa. Les restes de l'avió hi van romandre durant molt de temps. Ella em va explicar tot allò que va veure”.
El pilot era de Petra, d'una família molt coneguda que vivia en Ca Real, l'edifici on ara està el Centre Social. Tenia una núvia i sobrevolava el poble per a impressionar-la. Va fer diverses passades perquè ella ho veiés i es va estavellar
“El xoc va ser molt aparatós i violent”
Amb una longitud de gairebé 6 metres i una envergadura de 9, el caça Polikarpov I-16, el primer amb tren d'aterratge retràctil, arribava a un pes a l'enlairament de 1.460 quilograms. La col·lisió va resultar devastadora.
El fet que el combustible no explotés podria atribuir-se que l'avió es va quedar sense carburant just abans de l'impacte. Tot i que aquest detall no disminueix la gravetat de l'accident, va evitar conseqüències encara més devastadores i podria donar llum sobre les causes del sinistre. Si hagués hagut prou combustible per desencadenar una explosió en el moment del xoc, les pèrdues humanes i materials haurien estat considerablement més grans, ampliant l'abast i l'impacte de la tragèdia.
L'avió va travessar la paret i va esfondrar el sostre de l'aula de primer grau, destruint pupitres, llibres i somnis infantils en un instant terrible. Sebastián Batlle Barceló, de només 5 anys, i Gabriel Maimó Enseñat, de 6, van morir a l'acte igual que el pilot, Jaime Real Rullán, el cos del qual va quedar atrapat entre les restes del fusellatge. Un altre nen, Miguel Mestre Bauzá, també de 5 anys, va patir ferides greus i va ser traslladat d'urgència a Palma. Quatre nois més també van resultar ferits amb talls i contusions, però les seves vides, per fortuna, no van córrer perill. Eren els alumnes Pedro Rosech Rosselló, Jaime Sbert Jaume, Rafael Soler Bauzá i Rafael Bestard Monroig.
L'aula va quedar irreconeixible: un paisatge desolador de runes, nens ensangonats, pupitres trencats, llibres coberts de pols i fragments de la cabina de l'avió. El silenci després de l'estrèpit va ser reemplaçat ràpidament pels crits d'horror de veïns i professors que van acudir per rescatar els petits. “Quan les mares van sentir que un avió havia caigut sobre l'escola, totes van sortir corrents cap allà. Tot el poble va sortir corrent. Imagina't la desesperació”, rememora Apol·lònia Bauzá.
L'endemà, dimecres 25 de setembre de 1940, el diari Baleares, vaixell insígnia de la premsa del Moviment a les illes, informava de l'accident: “L'aparell –del tipus anomenat ”Rata“– pilotat pel camarada Real maniobrava sobre Petra amb altres aparells de caça, quan va patir una avaria que el va fer caure a barrina sobre l'esmentat edifici de l'escola, desplomant-se precisament sobre la part on estava situada la 1a Classe. El xoc va ser molt aparatós i violent, cosa que al principi va causar molta impressió perquè temien que les víctimes fossin més”.
El diari falangista també explicava que “quan es va saber a la Prefectura d'Aviació la notícia del que va passar, es van traslladar a Petra el Coronel Manzaneque i personal de Sanitat a les seves ambulàncies”. Però el mal ja estava fet. S'havien perdut tres vides i el poble, que encara tenia les ferides de la guerra obertes, va quedar paralitzat per l'horror. La capella ardent amb els tres fèretres es va instal·lar a les dependències de l'escola pública colpejada.
El “Rata”, un caça revolucionari, però traïdor
El Polikarpov I-16, conegut com a “Rata” pels pilots franquistes i “Mosca” pels republicans, va representar un avenç significatiu en l'enginyeria aeronàutica de la seva època. Aquest caça de fabricació soviètica, temut i respectat durant la Guerra Civil Espanyola, era compacte i veloç i el disseny innovador el feia una aeronau formidable, però també extremadament exigent i amb un manteniment complex.
El “Rata” sinistrat havia format part d'un lot d'avions de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Havien estat repintats amb els colors del recentment creat Exèrcit de l'Aire i lluïen l'escarapel·la rojigualda i la Creu de Sant Andreu, cobrint així les insígnies originals de les Forces Aèries de la República. Aquests aparells, integrats a l'aviació franquista a la postguerra, enfrontaven seriosos desafiaments operatius: peces desgastades, escassetat de recanvis i les mancances logístiques pròpies de l'època en limitaven greument la fiabilitat. La seva operativitat depenia de reparacions improvisades i de la destresa dels mecànics, circumstància que incrementava els riscos a cada vol.
Dissenyat en 1933 per l'enginyer soviètic Nikolai Polikarpov i incorporat a l'exèrcit republicà en 1936, podia aconseguir una velocitat màxima de 455 km/h i operar a un sostre de 5.000 metres, tal com expliquen des de la Fundació Infant d'Orleans, que conserva, al Museu d'Avions Històrics, l'únic exemplar de Polikarpov I-16 a Espanya.
No obstant això, aquests avantatges tècnics venien acompanyats de riscos significatius. L'I-16 era notòriament inestable i exigia una gran destresa per part del pilot. La seva mida compacta i la seva alta potència el feien extremadament maniobrable i de ràpid enlairament, però també molt susceptible a entrar en barrina si no es manejava amb precisió. Només els pilots més experimentats podien aprofitar plenament el potencial sense exposar-se a perills constants. A més, el manteniment de l'avió era crucial per evitar fallides, ja que qualsevol distracció o desgast en els seus components podia convertir-lo en una màquina traïdora.
L'accident de Petra va desencadenar les especulacions. Algunes teories van apuntar a la possibilitat d'un sabotatge, alimentades pel clima de tensió polític-militar que encara impregnava l'Espanya del 1940 i apuntalades pel fet indiscutible que el caça s'havia quedat sense combustible en ple vol. En tot cas, segons apunta Andreu Canals de l'Associació d'Amics de l'Aviació Històrica, “l'explicació més plausible assenyala una decisió tècnica com la causa del desastre”. Jaime Real Rullán, pilot molt jove i amb experiència limitada, es va enfrontar a una màquina que no perdonava errors i “l'estat mecànic de la qual probablement no complia amb les demandes d'un entrenament rutinari”.
El paper del Polikarpov I-16 a la Guerra Civil
El Polikarpov I-16 va exercir un rol crucial durant la Guerra Civil Espanyola. Va ser l'emblema del domini aeri republicà els primers anys del conflicte, imposant-se amb la seva velocitat i maniobrabilitat als avions més antiquats del bàndol revoltat.
El seu baptisme de foc va arribar a la defensa de Madrid, el novembre del 1936, quan la seva aparició al cel va provocar el desconcert entre els pilots feixistes. Al Jarama i a Guadalajara, va demostrar la seva vàlua protegint les forces republicanes, actuant amb rapidesa i precisió. Al front nord, sobre el cel de Bilbao i Santander, va combatre en condicions adverses, amb una logística minvada que no va frenar el seu desplegament.
El Polikarpov I-16 va exercir un rol crucial durant la Guerra Civil. Va ser l'emblema del domini aeri republicà en els primers anys del conflicte. Podia aconseguir una velocitat màxima de 455 km/h i operar a un sostre de 5.000 metres, però era notòriament inestable i exigia una gran destresa per part del pilot
Durant la batalla de Brunete, es van enfrontar a la creixent amenaça de la maquinària de guerra alemanya, una lluita desigual que es va intensificar als cels de Terol i, posteriorment, a la sagnant batalla de l'Ebre, on les seves limitacions es van fer evidents. Aquest va ser el principi de la fi, que va culminar mesos després amb el desastre a Catalunya.
Segons dades de la Fundació Infant d'Orleans, durant la Guerra Civil Espanyola, la Unió Soviètica va subministrar un total de 278 avions. Els Polikarpov de l'Aviació de la República es van organitzar en set esquadrilles, cadascuna composta per 12 aeronaus. Entre elles, les més cèlebres van ser la Tercera, l'emblema de la qual era un Sis Doble, i la Quarta, que portava un distintiu de Popeye pintat en la deriva de la cua. Aquests avions lluïen al seu fusellatge el codi CM (Caça Mosca).
Amb la derrota republicana, 52 Polikarpov van ser capturats i reutilitzats pel bàndol franquista. Aquestes aeronaus, que al seu dia van simbolitzar la lluita republicana, es van integrar a l'aviació franquista i van operar amb l'Exèrcit de l'Aire a la postguerra. Inicialment van formar part del Grup 28 a Balears, després del Grup 26 a Tablada, Sevilla, i finalment van ser destinats a l'Escola de Caça a Morón de la Frontera. Allà, l'últim Polikarpov en servei va ser donat de baixa el setembre de 1953.
Les restes del sinistrat Polikarpov van romandre davant de l'escola durant setmanes. Alguns veïns van recollir fragments del fusellatge per reutilitzar-los en tasques agrícoles, mentre les famílies afectades tractaven de trobar consol enmig del dolor i la confusió. Cada any, dos avions pilotats per companys de Jaime Real solcaven el cel de Petra en homenatge al pilot i al fatídic succés, perpetuant a l'aire el record d'una tragèdia que no desapareixerà mai de la memòria col·lectiva del poble.
0