N'hi ha país

Diuen que Jordi Pujol tenia un do especial per en recordar-se dels noms. Sembla ser que era capaç de recordar el nom de centenars de persones diferents de pobles diferents i mencionar-los des del faristol als seus mítings. Això generava un efecte poderós: la gent se sentia part d'una causa col·lectiva, reconeguda en la seua individualitat. Però per damunt de tot, aquella estratègia tenia un missatge implícit: darrere de cada vot, darrere de cada mobilització, darrere de cada victòria, hi ha persones amb noms i cognoms.

Esta idea –que la història l'escriuen persones concretes, amb conviccions, coratge i perseverança– és clau per entendre el que ha passat amb la consulta sobre la llengua vehicular en l'ensenyament. La intenció inicial del PP i la Conselleria d'Educació era clara: obrir una bretxa en el model educatiu per tal  d’arraconar el valencià. Ho van dissenyar tot per aconseguir el seu objectiu: presentaren la consulta com un exercici de “llibertat”, fent servir una terminologia enganyosa que pretenia sembrar la idea que la llengua és un impediment i no un dret. Esperaven que la societat valenciana, cansada, desmobilitzada i desinformada, els regalara un resultat que els permetera justificar una ofensiva contra el valencià a les aules.

Feliçment, no ha sigut així.

Contra el seu pronòstic, el valencià ha eixit reforçat. I no per cap casualitat. Sinó perquè darrere de cada vot, darrere de cada ‘SÍ’ dipositat en defensa de la nostra llengua, hi ha hagut famílies, mestres, militants lingüístics i activistes que s'han mobilitzat, que han informat, que han picat pedra per a fer entendre a tot el món el que estava en joc. Una vegada més, quan ha calgut, la gent ha demostrat que pot guanyar batalles.

Esta consulta ens deixa tres lliçons fonamentals. La primera és que al País Valencià hi ha un potencial mobilitzador enorme al voltant de certes causes de l'esquerra valencianista, i la llengua n'és una d'elles. Ens han volgut fer creure durant anys que el valencianisme era cosa d'una minoria, que la nostra llengua no generava adhesió, que l'aposta per la normalització lingüística era una quimera. I una vegada i una altra, la realitat desmenteix estos discursos derrotistes. Quan la dreta ataca el valencià, la gent reacciona. Quan intenten esborrar-nos, ens organitzem. Esta vegada no ha sigut diferent.

La segona lliçó és que la consulta li ha esclatat en la cara al PP. La seua estratègia estava clara: volien un resultat que els permetera justificar un retrocés en la normalització lingüística, però el seu pla ha fracassat. I ho ha fet perquè subestimaren la capacitat de resposta del teixit social que defensa la nostra llengua. Esta consulta, que havia de ser el seu gran argument contra l'escola en valencià, s'ha convertit en una evidència ben incòmoda per a ells: la majoria de famílies volen el valencià a l'escola. Ara tenen un problema: com justificaran un atac frontal a la llengua quan les famílies ja han parlat?

I la tercera lliçó és, potser, la més important. Dins l'esquerra espanyola hi ha una tendència a construir un relat de trinxera en el qual sempre es perd. Tot és resistència, tot és derrota, tot és una lluita a la desesperada per intentar salvar les engrunes d'un passat millor. En canvi, el valencianisme d'esquerres ha demostrat històricament que pot guanyar batalles i transformar la realitat i fer bandera dels triomfs ciutadans i populars. El Jardí del Túria existix perquè la gent va eixir al carrer i va lluitar contra l'autopista que el PP volia construir. La Devesa del Saler no és un complex turístic perquè el moviment ecologista va plantar cara. El Cabanyal continua en peu perquè es va evitar el pla especulador de Rita Barberà. I hui podem circular per l'AP-7 sense pagar perquè el moviment valencianista va fer d'esta reivindicació històrica una realitat.

La consulta de Rovira-Mazón és una nova prova d'això. No som simples resistents, no som una esquerra resignada a travessar amb el cap catxo el ressorgiment global del feixisme. Som constructors d'alternatives. I cada vegada que ens volen fer desaparéixer, demostrem que estem més vius que mai. I que podem guanyar. I que guanyem.

Perquè darrere de cada vot a la consulta hi ha una persona amb nom i cognoms que ha fet possible esta victòria. Perquè darrere de cada lluita del valencianisme d’esquerres hi ha històries de gent que, amb la seua acció, canvia la realitat.

Perquè n'hi ha país.