En la ciència-ficció, el que menys importa és la ciència, la ciència és l'excusa. El seu quid sempre és filosòfic, gira entorn d'algun dels dilemes que van amb la condició humana i són intemporals, per bé que, per a plantejar les seues històries en uns termes raonablement versemblants, ben sovint els autors del gènere les situen, literalment, a anys llum del present. Això els obliga a dibuixar profèticament el context en què es desenvolupa la trama, i fa que moltes obres del gènere envellisquen ràpidament o esdevinguen ucronies més o menys extravagants. Des de la perspectiva actual, allò que menys xoca de 2001: Odissea de l'Espai (1968) és que vint-i-cinc anys després del que allí es preveu no s'haja produït la trobada amb el monòlit en la Lluna, perquè ningú pretenia que això passara de veritat. El que xoca no és el seu fantasiós supòsit principal, sinó com de lluny estaven de sospitar que tres anys després del primer allunatge (fet que estava a punt de produir-se quan es va estrenar la pel·lícula), l'assumpte deixara de tindre interés per a ningú, dibuixant un panorama radicalment diferent del que se’ns hi presenta. Últimament, alguna nau no tripulada revoleja sobre el satèl·lit i s’hi para una estona, com si fora una mosca, però res més. Des del setanta-dos ningú ha tornat a posar el peu allí, arruïnant així un dels postulats de l'obra, el del progrés lineal i constant. Grinyola això i, sobretot, veure l'estadi col·laboratiu a què Kubrick creia, i tots consideràvem plausible, que hauria arribat la humanitat en els inicis del present segle. Sorprén veure com, en la pel·lícula, uns nord-americans anacrònics i uns soviètics definitivament imaginaris col·laboren harmoniosament en les missions espacials. Si alguna cosa denota la fallida predicció és que Occident mai va dubtar que el món soviètic perduraria. Era com si, alhora que el temia, el món capitalista creguera més en el socialisme que els soviètics mateixos. I és curiós veure com els xinesos no tenien cap futur en aquelles projeccions futuristes que tan creïbles pareixien llavors i tan ingènues pareixen ara.
El futur. Fa poc, en el transcurs d'un col·loqui radiofònic entre cinèfils —sintonitzat a l'atzar, així que no sé donar més senyes—, vaig sentir dir a un xicot, a qui li costava dissimular la seua extrema joventut, que si es poguera li agradaria viatjar en el temps per a anar als anys cinquanta i seixanta del segle passat. Aquestes dates un les associa automàticament amb les cançons de Joselito i el terra dels cines encatifats amb corfes de pipa, però no era això el que ell tenia al cap, la seua nostàlgia no anava per ací. Estava parlant amb els seus contertulians de Retorn al futur (1985), una pel·lícula ambientada en aquella època, i el que a l’home li pareixia fascinant d'aquelles dècades, que no va conéixer, era el rock and roll, els autocines, les faldes amb sinagües i aquells estius eterns saturats de desig que pareix documentar la pel·lícula. I, segurament, la fraudulenta candidesa dels vuitanta, que també està allí embeguda. Sentia enveja dels qui havien nascut en un món que, real o no, pareixia molt més manejable que el present, un món en què el futur no sols no feia por, sinó que era font de tota esperança. Li hauria agradat poder refugiar-s’hi, deia, i afegia que el que mai faria si tinguera a la seua disposició la màquina que possibilitava aquests viatges, seria anar al futur. Veges tu, precisament a l'únic lloc on es va gratis i sense necessitat d’alta tecnologia. El futur, assegurava, li produïa «horror». Xoca, i en certa manera dol sentir-li dir això a algú que, exceptuant putades del destí, té tota la vida al davant, i no a un vell desencantat i amargat, com fora d'esperar. Pel que sembla, aquest temor no necessàriament va amb l'edat. Ara mateix, amb independència que cada un tinga les seues raons, tots percebem una olor de socarrim surant en l'aire i sentim les mateixes ganes d'arrancar a córrer, encara que ningú sap molt bé cap a on.
En general, alguna cosa no deixa que ens desempalleguem del segle vint. No volem abandonar aquella matriu, ens fa por allò amb què ens anem trobant i el que pressentim que ens espera. És un recel antic. En moltes de les pel·lícules seminals de la ciència-ficció ja apareixia un temor al futur que quasi sempre venia provocat per un progrés descontrolat, però, al contrari que ara, en elles sempre triomfaven la sensatesa i l'optimisme. Les excuses argumentals eren simples i estaven exposades de manera molt concisa, perquè el moll de l'assumpte eren uns conflictes de caràcter moral als quals tothom era receptiu. El que les fa perdurables i fascina d’aquelles històries no és el seu rigor científic, una cosa per la qual pareixen apostar totxos recents com Contact (1997) o Interestellar (2014), sinó unes disjuntives d'anar per casa que, tanmateix, posen en dubte el que creiem saber sobre nosaltres mateixos. Verbigràcia, el caràcter dual de la naturalesa humana en El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde (1931), la malícia que sorgeix en presència de la impunitat en L'home invisible (1933), o els perills que comporta desafiar la natura en Frankenstein (1931) o L'illa de les ànimes perdudes (1932). La cinematografia d'aquella època vessa d'obres que s’alimentaven d’autors humanistes, utòpics i, al capdavall, optimistes com ara Mary Shelley, R. L. Stevenson o H. G. Wells. I, al contrari del que s’esdevé amb les pel·lícules actuals, que recorren sovint a trames abstruses i un realisme visual aclaparador per a atraure l’atenció d’un espectador aviciat i fatalista, en aquelles faules ningú es preguntava, ni a ningú li interessava saber, de què estaven fetes les respectives pocions que feien que un ciutadà exemplar es transformara en un ésser depravat, o que un altre desapareguera davant dels ulls dels altres, ni tampoc com obrava un altre els seus horripilants experiments genètics. El temor que qualsevol d'aquelles coses poguera succeir era suficient, i a partir d'ací es tractava de veure com se'ls hi feia front per a restablir la normalitat i marcar els límits ètics de l’avanç tecnològic.
Le monde tremblera, una pel·lícula francesa de 1939, arranca amb un d'aquests supòsits substancials especialment inquietant. El científic sonat de torn inventa una màquina que pot predir el moment exacte en què morirà aquell que es faça analitzar per ella. És un artefacte de rialla, fet tot just amb quatre interruptors, dos arcs voltaics i un oscil·loscopi, però a ningú li importa això. Una vegada la idea inquietant ha penetrat en la ment de l'espectador, aquest se sent seduït per la història, per les llumenetes i els sorolls del trasto i les ridícules maniobres del protagonista. Qui hauria de voler saber quin serà el moment exacte de la seua pròpia mort? Alguns hi ha, com anem veient a mesura que avança l'argument, però aquesta no és la qüestió. Si tothom sabera quan havia de morir, la humanitat s'autodestruiria. La pel·lícula és prou hàbil per a deixar que cadascú arribe a aquesta conclusió per si mateix, però, per si de cas, arribat un moment ens ho diu de manera explícita. «Fins ara els homes han estat treballant no per a l’avui, sinó per al demà», diu un dels personatges. «Tota la nostra civilització es basa en l'esperança. Conéixer quan moriràs és viure sense esperança», sentencia. El que als anys trenta del segle passat era deliri imaginatiu és ara mateix una realitat inquietant. Estem començant a actuar com si ens hagueren predit el moment precís de la nostra mort col·lectiva. Ens sentim paralitzats davant l'allau de missatges desmoralitzadors que ens arriben de totes bandes, i per a alguns l'única eixida seria disposar d'una màquina del temps que els permetera refugiar-se en un passat presumiblement acollidor. Però confiar en les màquines que creen miraculoses dreceres no pareix una bona opció. En El món tremolarà, com en totes les històries d'aquest estil, el científic mor a les mans de la seua creació. La màquina, al seu torn, és destruïda, i cada u s'enfronta a la seua particular incertesa amb molta esperança i tremp. Però clar, en aquell moment ningú, o molt pocs, tenien por que el futur els assolira, del que tenien por era de no poder assolir-lo, que solia ser el més lògic.
0