Blanca de la Torre, nova directora de l’IVAM: “No desenvoluparé un projecte de museu adaptat a ideologies polítiques”

La tasca de Blanca de la Torre és majúscula. Al començament del mes de març va ser proposada per unanimitat com a nova directora de l’Institut Valencià d’Art Modern –IVAM–, i al final del mes era nomenada pel ple del Consell, a proposta del conseller del PP, José Antonio Rovira. Ella acaba d’aterrar a València: és de Lleó, on es va llicenciar en Història de l’Art, i encara no ha pogut ni desfer la maleta quan atén la premsa. També és doctora en Belles Arts i màster en Disseny d’Espais Expositius, amb una extensa trajectòria en gestió cultural.

La comissió de valoració encarregada de triar el projecte més viable per al futur de l’IVAM tampoc tenia una tasca fàcil entre mans. Núria Enguita, l’anterior directora de l’IVAM, va dimitir el febrer del 2024 després de ser denunciada davant la fiscalia per l’exconseller de Vox, Vicente Barrera. El procés de selecció d’una nova direcció va haver de capejar, primer, un recurs que va paralitzar la tassca de la comissió fins que va ser desestimat, després el fet que un dels seus membres –el director del Museu Thyssen, Guillermo Solana–, renunciara a formar-ne part, i finalment una DANA que va paralitzar la presa de decisions.

Amb tot, el seu perfil i el seu projecte s’ha distingit entre les propostes avaluades “per la seua coherència i el caràcter innovador, amb especial recalcament en la transdisciplinarietat, la sostenibilitat i la digitalització”, segons la comissió. Parlem amb ella, en el seu despatx acabat d’estrenar, sobre la necessitat d’una col·lecció permanent –que pot partir de l’exposició present de Julio González, en la mateixa línia defensada per la gerent de la institució nomenada en l’etapa de Vox, María Ayuso–, escoltar afectivament l’equip de l’IVAM i sobre els vaivens polítics que pot afrontar el seu càrrec. 

Més d’un any sense direcció, un concurs accidentat per a trobar nova direcció, ampliació de dates de presentació de candidatures… Com s’ha trobat l’IVAM en arribar-hi?

M’he trobat amb un equip amb moltes ganes de fer coses. És cert que amb moltes urgències, com calia esperar, però estem en aquest moment: d’ajustos, de prendre decisions a curt, mitjà i llarg termini. Sobretot estic en fase de diagnòstic, en un procés d’escolta efectiva i afectiva a l’equip. Entendre quines són les necessitats del museu tant com a institució, com les de l’equip humà. I una vegada que haja pres la temperatura a tot, començar una altra fase d’escolta al teixit artístic i cultural, que és essencial. Aquest museu és també la comunitat, no sols aquest edifici. Una cosa és un projecte museístic i museogràfic, i una altra cosa és la realitat. I ara toca aterrar-ho, i donar-li forma amb la realitat.

En la inauguració de l’exposició ‘Manolo Gil. Àlbum’, Sonia Martínez –que aquells dies assumia la direcció provisional–, va dir que intentaven “reivindicar el fons de l’IVAM”. El seu projecte segueix aquesta senda?

El meu projecte preveu que la col·lecció siga l’epicentre. I això vol dir que desenvoluparé un espai nou i permanent per a la col·lecció, que tindrà un recorregut historiogràfic que contextualitze l’art nacional i l’art valencià en un sentit més tradicional. I aquest esquelet vull que convisca amb la possibilitat d’oferir lectures alternatives, però sempre amb aquest format de col·lecció permanent, perquè em sembla essencial traure aquestes icones, reivindicar-les i donar-los valor.

El meu projecte preveu que la col·lecció siga l’epicentre, amb el desenvolupament d’un espai nou i permanent

De quina manera vol fer-ho?

M’agradaria que s’entenguera que totes les línies programàtiques parteixen d’una manera o altra de la col·lecció. És a dir: el patrimoni és prou ric i extens per a crear narratives que puguen servir com a punts de fuga per a aquests altres projectes temporals, que facen dialogar el local i el global. Tot això pot partir de la col·lecció, perquè ens permet parlar de tot, i oferir maneres d’entendre el món a partir d’ací, que és el que a mi m’interessa.

Dit això: passa el mateix amb Julio González. Vull que s’entenga, de veritat, el paper de Julio González en el seu context historiogràfic, amb una línia de temps que contextualitze la seua figura per als nous visitants, però també oferir noves lectures d’aquest. Contextualitzar-lo amb salts a aquest recorregut de la col·lecció amb artistes de l’entorn. Al capdavall, parlar de Julio González ens pot portar a Alexander Calder. La col·lecció ens permet oferir aquest context de totes aquestes grandíssimes figures que estaven al voltant de Julio González i que també estan en la col·lecció. Fins i tot et diria més, m’agradaria especular amb altres relats i possibilitats pensant per exemple en Joaquín Torres-García. Van arribar a coincidir a Barcelona, encara que no sabria dir-te si es van conéixer. M’interessen aquestes especulacions i jugar amb aquestes realitats, perquè realment tenim un potencial que el mereix. 

Fa uns anys, amb l’Institut Cervantes, va fer el Llibre Verd de la Gestió Cultural…

Mai es va arribar a fer, aquest llibre. Bé, perdó, mai es va arribar a publicar. Va haver-hi una sèrie de canvis en l’institut que van impedir que s’arribara a la fase de maquetació, ni a veure la llum.

En qualsevol cas, vosté va treballar el tema de l’impacte mediambiental i la sostenibilitat en institucions i empreses culturals. Pot l’IVAM ser més sostenible? Com?

Un dels tres eixos centrals del meu projecte de museu és la sostenibilitat, entesa de manera sistèmica. Quan parle de sostenibilitat, mai parle solament de sostenibilitat mediambiental, sempre ha d’anar a l’una de la sostenibilitat social, l’econòmica i la cultural. Són les quatre potes de la taula de sostenibilitat d’aquest museu. Aquesta dimensió m’interessa tant internament com externament. Ja he creat un grup de treball per a veure metodologies interdepartamentals del museu, i pensar des de dins com podem treballar com a institució de manera més sostenible. Però també, per descomptat, cap a fora.

Les dades apunten cap a un descens de l’assistència del públic: hi ha menys persones visitant l’IVAM que fa deu anys. La preocupa? Invertirà esforços a augmentar aquestes xifres?

No em preocupa, perquè no crec en aquesta obsessió per la dada determinista. No crec que calga mesurar res en xifres, crec més en els museus i l’art com a vertebradors de la societat. Dit això, sí que crec que hem de fer un exercici d’acostar-nos al públic. Reconec que des del sector de l’art contemporani sovint pequem de no ser prou pròxims. Aquests textos tan retòrics, aquest excés de llenguatges inintel·ligibles. Hi ha una contradicció entre la voluntat de democratització de la cultura i les maneres com tractem de traslladar-la. Hem de treballar en aquesta bretxa i tornar-nos moltíssim més accessibles per a fer més pròxims aquests discursos.

L’IVAM no és una arquitectura física, és una arquitectura social

L’IVAM com a institució va renunciar a la gestió d’una gran nau en el Parc Central de València fa poc. La subseu de l’IVAM a Alcoi continua tancada. Centrarà els seus esforços en aquest edifici o vol continuar potenciant altres subseus?

M’agrada insistir que l’IVAM no és una arquitectura física, és una arquitectura social. I, com a cos social, algunes de les seues extremitats han de connectar amb la resta de la comunitat. No parlem d’un museu només de la ciutat de València. Un altre dels tres eixos del meu projecte és el territori. Patrimoni, sostenibilitat i territori són tres eixos que operen de manera interconnectada, i això és fonamental, perquè no es poden entendre per separat. La perduda de patrimoni afecta l’arrelament en el territori i la sostenibilitat. Si no cuidem el territori, això repercuteix en una falta de sostenibilitat, cosa que, al seu torn, genera un impacte en el patrimoni. Tot està connectat, i per això l’IVAM ha de funcionar de manera tentacular de llarg a llarg del territori. 

Entenc que es tracta d’un projecte ambiciós, amb la mirada posada en un llarg termini que permeta atorgar estabilitat al museu. No obstant això, un dels hàndicaps que ha tingut l’IVAM és haver hagut de fer front als vaivens polítics que alteren la visió que cada director i directora té del museu. Com evitarà el seu projecte veure’s afectat per aquests vaivens polítics?

Fins ara han depositat en mi la seua confiança. I aquesta confiança és bilateral. Si no, no estaria ací. A mi m’han seleccionat en un concurs públic i obert. Entenc que, si les coses volien que foren d’una altra manera, el procés no hauria sigut així. Des del moment en què jo firme, m’han assegurat total confiança i total llibertat per a complir el full de ruta que jo m’he marcat. No sé si això és tan ambiciós com comentes, no crec que pensar la cultura en termes de benestar social és ambiciós.

És ambiciós en un ambient canviant, a la mercé de les decisions del signe polític que governe a cada moment.

No crec en el curtterminisme i, precisament, la cultura necessita altres tempos i cadències. Però també crec que cal saber que prendre decisions en el curt termini no implica deixar de pensar en el llarg termini. Cal prendre decisions fermes a curt, mitjà i llarg termini. Però sempre contemplant aquest futur, més enllà de si estic o no estic jo ací.

Què opina de la decisió del Partit Popular de presentar una esmena a la llei d’acompanyament que redueix la presència de professionals externs a la Generalitat en el Consell Rector de l’IVAM? No pot això posar en perill la seua independència de la voluntat política de torn?

A mi m’han assegurat independència. Fins al moment, no hi tinc res a dir. L’IVAM no fa les lleis, les lleis les fa el govern autonòmic.

Si canviara el signe polític de la Generalitat, vosté es mantindria en el càrrec defensant el seu projecte cultural per a l’IVAM?

Jo he guanyat un concurs públic per un projecte de museu independentment del signe polític de qui presidisca la Generalitat. No hi té res a veure. No desenvoluparé un projecte de museu adaptat a ideologies polítiques, sinó al que considere que ha de ser un museu, i que crec que ha de ser: plural, equilibrat i pròxim. I amb tota una sèrie de línies de desenvolupament que, independentment del poder polític, han d’estar enfocades a generar benestar social. Aquest és el meu projecte de museu. 

Al principi ha esmentat que vol fer una escolta efectiva i afectiva del personal de l’IVAM. En què consistirà aquesta escolta?

Ens centrarem a entendre les cures. Entendre que es tracta d’un equip humà i no màquines ni eines. Som un equip humà que hem de pensar i actuar en col·lectiu. No són ells, i després estic jo com a directora. Sinó que ens hem de pensar com a col·lectiu. Som éssers ecodependents i interdependents, i així vull que ens entenguem com a equip.

Vol que l’IVAM siga un reflex d’aquesta interdependència?

Clar, és que som un ecosistema que forma part d’un altre. I que ha d’operar en relació d’interdependència. No podem pensar des d’una torre d’ivori, crec que això és molt d’una altra època.

Hi ha qui diria que aquesta altra època torna.

Jo em deixaré la pell a escometre els canvis que desitge per a aquest museu. Tinc el full de ruta clar, i estic en això. En una fase d’aprendre i entendre. I després prendre decisions assenyades en funció del meu diagnòstic. Però fer-ho en col·lectiu, sabent escoltar.

Conscient que pot ser encara prompte per a parlar de terminis, quan creu que podrà començar a prendre aquestes decisions?

Si et refereixes a programar en el terreny expositiu: final d’any, començament de l’any que ve. Però si et refereixes pel que fa a activitats i programes educatius que m’agradaria desplegar, això passarà des d’ara mateix. Quan presentem la programació del segon semestre, jo ja presentaré diferents accions noves. Una altra cosa és implementar noves metodologies de treball i canvis per a fer molt més accessible el museu, que també estem treballant-ho i és la meua màxima preocupació.