Mini jobs, màxims descontents: Per què l'extrema dreta conquesta els vots de l'Europa empobrida

Este diumenge tota Europa mirava a Alemanya contenint l'alè per a frenar a l'extrema dreta més radical, l'AFD, liderat per Alice Weidel, que a pesar de la campanya internacional al seu favor liderada per Elon Musk no aconseguí convertir-se en primera força, ni tampoc pogué desfer-se del cordó sanitari imposat per la resta de forces encapçalades pel conservador Friedrich Merz, el líder de la coalició guanyadora CDU/CSU.

L'auge dels populismes i de l'extrema dreta no és un fenomen aïllat, en l'actual parlament europeu ja hi ha fins a quatre grups diferents que integren en el seu si a diferents sensibilitats, des de partits autoritaris, populistes de dreta radical o antiliberals com Europa de les Nacions Sobiranes, grup parlamentari en el qual s'emmarquen els alemanys AFD junt amb part de la Confederació Polonesa i eurodiputats búlgars del partit pro-rus Renaixement. Si observem què unix als països en els quals creix tant l'extrema dreta populista veiem que tots tenen un denominador comú, una creixent desigualtat agreujada per mesures d'austeritat, acrescut per una crisi de representació democràtica i per un afebliment dels partits tradicionals per falta de modernització del sistema polític. Vegem.

Entenent la desigualtat com el distint accés, propietat i ús dels béns i recursos que coexisteixen en una societat, s'ha evidenciat en els últims anys i, sobretot, a partir de la crisi de 2008, les enormes desigualtats que amb el boom econòmic havien sigut camuflades entre l'abundant treball, el creixement econòmic i l'expansió del neoliberalisme. Alemanya és un exemple d'això on el 10% més ric del país concentra quasi el 60% del patrimoni total i l'1% més ric compta amb el 24%. En el costat oposat, més del 15% dels treballadors pateixen pobresa salarial. Uns contrastos que han despertat un accentuat descontentament social, especialment en la zona oriental del país on la riquesa és inferior i les condicions laborals pitjors. Així, no resulta baladí que en este context partits com l'AfD s'hagen lucrat del descontentament a través de discursos populistes on arremeten contra la immigració, entre altres temes, la qual cosa no ens resulta molt allunyat del panorama polític espanyol.

A més, es dóna també una dinàmica que no és específica del cas alemany i és la pèrdua de confiança en els partits polítics tradicionals, materialitzada a partir d'una crisi de representació per factors com la falta d'eficàcia d'estos davant les problemàtiques socials. Problemes com l'augment de la desocupació, la desigualtat o la precarietat laboral que no són abordats amb franquesa i que propicia l'entrada d'estos partits d'extrema dreta prometent un canvi.

Després de la crisi del 2008 i amb el neoliberalisme consagrat com a paradigma econòmic imperant, les mesures aprovades pels estats membres no aconsegueixen escapar d'esta línea d'actuació consistent en una accelerada reducció del dèficit públic mitjançant mesures d'austeritat i retallada. Amb això, la capacitat protectora de l'Estat en termes de cobertura i qualitat de la prestació, va minvar traslladant-se en una reestructuració restrictiva del model del benestar i alimentant encara més la desigualtat, que en 2022 per a Espanya se situava en un Gini del 33%, tres punts per damunt de la mitjana europea, i 4 per damunt d'Alemanya. Açò es deu al fet que allà on l'Estat no arriba, entren les prestacions privades que només es troben a l'abast d'uns pocs provocant que les famílies, especialment les dones, assumisquen càrregues majors, aguditzant la bretxa entre classes socials.

La recuperació econòmica tampoc va beneficiar a tots per igual, com se sol referir sovint en premsa “els rics són cada vegada més rics” i, en conseqüència, els pobres ho són cada vegada més. Quan parlem de les conseqüències del model impulsat per a eixir de la crisi, no ens referim solament a una reducció de la despesa pública en matèria de sanitat, educació, pensions i seguretat social, dependència o habitatge; els anomenats pilars de l'Estat de Benestar, sinó també al marc normatiu del mercat laboral. Després de l'eixida de la crisi en 2014 es va augmentar la temporalitat, la parcialitat i la creació d'ocupació de baixa qualitat, que en el cas alemany, es va materialitzar en una segmentació del mercat laboral i en la creació dels anomenats “mini jobs”.

Tota esta amalgama de polítiques aplicades van consolidar la desigualtat anterior a la crisi i la varen augmentar de manera que continúa latent a dia de hui. Estes desigualtats tant econòmiques com socials generen malestar i operen com a catalitzador de la polarització política, símptoma de l'auge del populisme i de l'extrema dreta.

El cas alemany és un dels més paradigmàtics. I açò no és mèrit exclusiu de Hitler i NSDAP. Després de la Segona Guerra Mundial, l'extrema dreta no tardà a reorganitzar-se i va romandre latent en la política del país fins al dia de hui, amb alguns repunts de popularitat fugaços i puntuals. Ara, la seua presència ja no passa desapercebuda. Si bé Alternative für Deutschland (AfD) no és l'únic partit alemany que d'extrema dreta, sí és el que més suport i espai mediàtic ha aconseguit recaptar. Des de la seua fundació en 2013, l'AfD tractà de desvincular-se de l'extrema dreta, acostant-se més al liberalisme clàssic, de fet, una de les principals raons de ser del partit en els seus inicis tenia a veure amb la seua oposició a les polítiques federals alemanyes en el context de crisi de l'eurozona i, més concretament, als rescats recolzats per Alemanya per als anomenats PIGS. No obstant això, quan en 2015 Frauke Petry prengué les regnes de l'organització, la immigració i l'islam es convertiren en temes estrela, al mateix temps que es predicava la necessitat d'enfortir les relacions amb Rússia. A grans trets, esta mateixa línia el partit seguix en l'actualitat sota el lideratge d'Alice Weidel.

Este fenomen no és exclusiu d'Alemanya. A Espanya, on l'índex de Gini reflectix una desigualtat superior a la mitjana europea de 2022 -que és el 30%-, també s'observa l'enfortiment de formacions populistes i d'extrema dreta. El recent suport d'Elon Musk a Santiago Abascal com a “pròxim president d'Espanya” -a pesar que el seu partit fou tercera força amb només el 12,38% dels vots en les eleccions generals de 2023- evidencia la creixent internacionalització dels moviments dretans i de les seues xarxes de suport ultraconservadores a través de xarxes socials propietat del magnat de X.

El panorama polític europeu enfronta així una doble amenaça, d'una banda, la persistència de desigualtats estructurals que generen malestar i incomprensió ciutadana de la situació global i dels grans indicadors macroeconòmics i, per un altre, la consolidació d'aliances transnacionals entre figures d'extrema dreta, magnats i broligarques amb immensa capacitat econòmica i mediàtica.

El futur de la democràcia europea dependrà de la capacitat dels governs per a unir forces i abordar estes desigualtats mitjançant polítiques que enfortisquen l'Estat de benestar així com del desenvolupament de polítiques de reindustrialització i enfortiment del projecte europeu.

*Aquest article ha estat elaborat per l'Equip Panòptic format per: Joana Silvestre Vañó, Llum Barberá Agustí, Saray Peñarubia Plaza y Danylo Titenko.