El 16 de desembre de 1981 jo m’havia alçat més matí que de costum, perquè uns familiars havien de viatjar. Mentre ajudava a preparar l'equipatge em va telefonar Eliseu Climent per dir que aquella nit havia mort sobtadament Sanchis Guarner. Ens vam citar en un bar al costat del domicili de don Manuel, a la plaça de Cánovas del Castillo, a València. Climent havia avisat també Vicent Ventura, que va acudir de seguida. Des del telèfon del bar, ell comunicà la desgràcia a don Adolf Pizcueta –«senyor Pizcueta: soc Ventura i li he de donar una mala notícia: ha mort Sanchis Guarner». Pizcueta vivia a quatre passes, al carrer de l’Almirall Cadarso, i vingué en uns minuts. Vam pujar tots quatre –Pizcueta, Ventura, Climent i jo– a casa de Sanchis.
Fou un dia molt intens i agitat. Manuel Sanchis Cabanilles, fill del difunt, s'ocupà, entre altres gestions, de rebutjar dignament i de ple la descarada proposta del governador civil José María Fernández del Río, membre d'Unió de Centre Democràtic (UCD) per la quota del falangista Rodolfo Martín Villa, que pretenia assistir a l’enterrament. Sabent l'impuls que l'UCD local havia donat a la violència antivalenciana, el personatge era d'una gosadia espectacular.
De matí encara, Climent i jo visitàrem al seu despatx el vicerector Àngel Ortí, català de Barcelona i home de confiança de Joaquín Colomer, últim rector per designació governativa, que ens amenaçà “si hi havia banderes” en l'acte de dol acadèmic l'endemà, a l'edifici del rectorat. N'hi hagué, és clar.
Vaig veure i escoltar moltes coses aquell dia. Me’n vaig anar de casa del professor Sanchis no sé a quina hora, ja que la meua família era fora.
L'enterrament, fou una manifestació civil de més de cinc mil persones, entre Cánovas del Castillo i la vella seu de la Universitat, al carrer de la Nau, presidides per autoritats culturals i polítiques. A València feia molt que no se’n devia haver vist cap de tan nombrosa. Jo hi anava i vaig trobar en la multitud les persones que podia esperar. L’única sorpresa que recorde, en soterrament tan marcat, fou veure aparèixer al balcó principal del Palau de l’Audiència un senyor, solitari en la seua dignitat, que va assistir a la desfilada com si hi participés, com si volgués fer-hi participar una institució de la qual devia ser la màxima representació i que, en general, era una simple herència del franquisme més obstinat.
A la Universitat, reberen el fèretre els rectors de les universitats Literària i Politècnica i el president del Patronat Universitari. Josep A. Comes, va dir una missa de corpore insepulto i després el taüt fou dut al voltant del claustre, mentre sonaven les notes de la Muixeranga.
De seguida
Havia mort Sanchis i, de seguida, vaig participar en algunes operacions relacionades amb ell. La primera, redactar una biografia extensa de Sanchis, que aparegué, molt il·lustrada, com a suplement del Butlletí d'Acció Cultural del País Valencià. Eliseu Climent, secretari de l'entitat, feu que Jordi Bigas, encarregat de l'edició de la revista, llevés la meua signatura del text ¾llarg d'una trentena de folis.
Per invitació del fotògraf Francesc Jarque i amb el professor Vicenç M. Rosselló i Verger, vell amic de Sanchis, vam organitzar en una exposició biogràfica amb fotografies, documents i llibres que s'inaugurà a l'Ajuntament de València el mateix dia del nomenament oficial com a fill predilecte de la ciutat, amb els vots en contra de regidors de la dreta que es deia centre. Era alcalde Ricard Pérez Casado, amic i bon coneixedor de l'obra de Sanchis. El dia de la inauguració, comptàrem amb la important ajuda de Bru i Vidal, que féu portar de la Biblioteca Municipal alguns volums que ens mancaven.
Una altra operació va ser més difícil. Manuel Sanchis Cabanilles em confià una classificació sumària, en unes setmanes, de la documentació que hi havia a la casa del mestre desaparegut, abans de dur-la a un local municipal que compartien la Fundació Josep Renau i el Centre d'Estudis i Documentació, que jo dirigia. Francisca Aleixandre classificà la biblioteca de Sanchis, que s'incorporà als fons inicials de la futura Biblioteca Valenciana. Aquest treball va deixar-me una impressió molt dolorosa, perquè estava intervenint en els papers d'una persona que hi havia treballat fins a l'últim dia, feia poc. Al seu despatx, a la seua casa, ara buida i silenciosa.
Setze anys abans
Jo havia conegut Sanchis Guarner anys abans, cap al 1965, gràcies a Vicent Miquel i Diego per alguna petita gestió de la Unió Democràtica del Poble Valencià. De seguida vaig assistir a dues conferències seues sobre l'oratòria de sant Vicent Ferrer, a la Facultat de Filosofia i Lletres i la Societat Coral El Micalet. Durant els dos col·loquis posteriors, algú li va demanar què pensava sobre les opinions de Joan Fuster entorn del taumaturg. Ens trobàvem en la cua de la campanya franquista (1963) arran de la publicació d'El País Valenciano (1962). Sanchis va ser molt explícit: «jo soc amic de Fuster, és un gran intel·lectual. Encara que puga no compartir el to d'algunes opinions seues, defense el seu dret a mantenir-les». I encara es va allargar més, dient que s'havia creat una imatge falsa de Fuster, que era un home molt valencianista. Ho va dir amb l'argumentació que solia emprar, pacient, metòdica, esperant convéncer els qui no volien deixar-se convéncer.
Després el vaig trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres, en el primer curs d'una especialitat que agrupava estudis de llengües europees vives. Ell hi ensenyava filologia general en classes a primera hora del matí. L'horari devia convenir-li perquè no li trencava el de l'Institut Femení de Segon Ensenyament –que, al capdavall, devia proveir la major part de la nòmina mensual– i també, potser, perquè era una hora incòmoda, que els col·legues millor situats en l'escalafó universitari preferirien evitar. Sanchis sabia la matèria que explicava, ajudat de fitxes manuscrites que duia en una carpeteta i que després em feren pensar si no serien d'abans del 1936, quan preparava el doctorat amb Menéndez Pidal, Navarro Tomás i Américo Castro al Centro de Estudios Históricos.
El 1970, Rodolf Sirera i jo el vam visitar a la seua casa de la plaça de Cánovas del Castillo, per tal de presentar-li un projecte de llibre per a L'Estel, una història del teatre valencià que mai no vam escriure. L'anàrem a veure com a possible editor. Ens va rebre amb una absoluta amabilitat i vam poder veure que coneixia bé el tema –li devien rodar pel cap o per la taula dades que publicà després sobre els orígens del teatre valencià contemporani.
El 1972, pense, poc després que em fes càrrec de dirigir la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, vaig parlar amb ell perquè hi col·laborés sobre temes lingüístics.
Ja als primers anys de la Transició, en un butlletí de la Fira del Llibre de València, vaig publicar un article anònim on reivindicava la seua alçària intel·lectual i humana. Sanchis degué interessar-se pel nom de l'autor.
Fins a l'últim moment, en qualsevol cas, em va dedicar un tracte amable i emotiu. No molt abans de morir, pensà en una reedició de les Normes de Castelló, el primer cinquantenari de les quals se celebraria l'any següent. Com que tenia greus problemes de visió, em dictava revisions a tenir en compte, ortogràfiques o de definició dels sons. Sentir-lo parlar de velars i palatals em duia tretze anys enrere, a les classes de lingüística general de la Facultat de Filosofia i Lletres.
Una llarga persecució
Ja abans de la mort de Franco, Sanchis començà a ser objecte de persecucions per les seues idees i pel seu passat, límpidament democràtic, que l'havia dut a les presons de la postguerra. Era un home profundament enamorat de la seua ciutat i gran coneixedor de la seua historia. Per aquesta raó, vacant en 1971 el càrrec de cronista municipal, es va fer una petita campanya perquè fos designat. La petició anava signada per Antonio Ubieto, Manuel Broseta, Vicent Castells, Arturo Zabala, Pedro Pérez Puchal, Doménec Fletcher, Joan-Antoni Perelló Morales, Manuel González Martí, Martí Domínguez, Felipe M. Garín i Ortiz de Taranco, Joan Segura de Lago, Carola Reig, Emili Giralt, Joan Reglà, Vicenç M. Rosselló, Ferran Vicente-Arche, Robert Moròder, Enric Pla Ballester, Joan Tortosa Galbis i d'altres. Una delegació de l'Ateneu Mercantil va presentar l'escrit a l'alcalde, el falangista Vicente López Rosat. Cal repassar les signatures i la data en què s'aplegaren. La petició, però, no fou atesa, Al capdavall, Sanchis havia estat oficial de l'exèrcit republicà, condemnat per això a la presó, i valencianista públic. Un desafecto. Fou nomenat Santiago Bru i Vidal, més jove i per tant no carregat amb un historial tan onerós. Era un bon amic del filòleg i només acceptà després d'haver estat cordialment autoritzat per ell, com em contà Fuster llavors.
La resposta de Sanchis no pogué ser més significativa. El 1972, el Cercle de Belles Arts va publicar La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana, obra de 548 pagines, de gran format, amb text, il·lustracions i bibliografia. Mai no s'havia escrit un treball tan complet sobre València. Supose que Joaquim Reig, Adolf Pizcueta i d'altres degueren subvencionar l'edició.
Passava el temps, però, i els partidaris del general anaven veient que els imperatius biològics estaven a punt de véncer allò que l'oposició antifranquista no havia pogut eliminar. I es posaren nerviosos, veient que el fet suscitava un ascens visible de l'oposició. Al País Valencià, a més, hi havia un fenomen sorprenent i preocupant –més difícil de tallar per la repressió pura i dura— que era el creixement de la consciència nacional, palesat en activitats culturals i reivindicacions idiomàtiques.
Des que, per abril de 1975, Sanchis va publicar, a Las Provincias, quatre articles «Sobre el parlar romànic valencià d'abans de Jaume I», en oposició al director José Ombuena, es va desencadenar contra ell una campanya violentíssima que culminà amb un intent d'assassinat el 1978. El Grup d'Acció Valencianista (GAV) publicà una nota afirmant que hi havia rumors segons els quals l'atemptat podia haver estat autorealitzat. Sanchis va iniciar un procés per injúria i calúmnia contra Pasqual Martín-Villalba, un dirigent carlista, que va ser condemnat a tres mesos d'arrest major i a una multa de 100.000 pessetes. En un procediment posterior, el Tribunal Suprem Martín-Villalba fou absolt amb tots els pronunciaments favorables i Sanchis condemnat a pagar les despeses processals.
Faltava ja molt poc perquè Sanchis morís. Els seus últims mesos van ser, com tota la seua vida, d'activitat permanent, a pesar que la seua salut se'n ressentia de manera ben visible. L'octubre de 1981 va prendre part en els actes d'homenatge a Joan Fuster que van tenir lloc al Paranimf de la Universitat i a la Plaça de Bous de València.
El filòleg Santi Cortés, màxim coneixedor de l'obra de l'enyorat professor, publicà el 2002 la biografia Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida per al diàleg. Com la resta dels seus estudis sobre l'exili valencianista i altres temes, és d'obligada lectura; en aquest cas, per a resseguir la trajectòria del personatge que ací he evocat, lluny de casa, amb més emoció que destresa.
1