El municipi d'Eivissa amb un 26% d'estrangers: “La gent amb prou diners no deixa ni la família ni el país”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Bartolo Torres Torres encara recorda quan van començar a obrir les primeres pizzeries a Sant Antoni. Ara en té 60 i llavors en tenia uns 20, quan a principis dels vuitanta van començar a emergir aquest tipus de locals en un poble que fins ara havia viscut poques transformacions. Els nens jugaven al carrer sense vigilància dels pares i també sense perills durant la dècada dels seixanta, intercanviant còmics i jugant a la pilota. Aleshores, hi havia a penes 5.600 habitants al municipi (en dades de l'Institut Nacional d'Estadística), el nucli de les quals, Sant Antoni, era l'única amb una concentració gran d'habitatges i residents.
Als 70, la xifra s'havia disparat fins a superar els 9.500 habitants, i l'any 1981, un altre bec: 12.300 persones. En menys de dues dècades, la població s'havia duplicat més. Va ser en aquells anys quan els portmanyins, entre ells Bartolo, van veure florir al nucli urbà els primers locals que servien pizzes. N'hi havia dues: la Pinotxo, ubicada a la plaça d'Espanya (on avui segueix havent-hi diversos comerços regentats per estrangers) i sa Julivert, sota Correus i a prop de la plaça de s'Era d'en Manya. “És clar, sempre estaven petades perquè eren la novetat”, explica l'eivissenc. En aquesta mateixa placeta, al cor de la localitat i just a l'inici del West End, un territori gairebé exclusivament britànic, hi ha ara The Ship. Un bar propietat d'un escocès on es reuneixen, fins i tot a l'hivern, britànics establerts durant tot l'any a Eivissa per beure pints i veure al costat dels seus compatriotes la retransmissió de la lliga del Regne Unit.
Aquest desenvolupament urbà i econòmic es va endarrerir. Estava previst durant els anys trenta, quan Sant Antoni ja començava a entreveure el seu futur turístic amb la construcció dels primers hotels. El 1933, l'empresari Josep Roselló va obrir les portes de l'hotel Portmany. Dos anys després, el 1935, Rafael Marí va fer el mateix amb l'hotel Ses Savines.
El creixement a nivell urbanístic també es va posar en marxa aquests anys, en què l'Ajuntament va aprovar un projecte d'eixample redactat per l'arquitecte mallorquí Gabriel Alomar, que plantejava l'expansió del poble des del nou carrer del Mar cap a ponent, com recull la pàgina web del Consistori. El desenvolupament es va truncar amb la irrupció de la Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra, marcades per la repressió i l'escassetat de recursos. La contesa va paralitzar la incipient indústria turística i, per això, no va ser fins més tard quan Sant Antoni va experimentar la transformació que va marcar la seva història: l'arribada del turisme massiu i la consolidació d'una economia de serveis.
L'obertura de sa Julivert i de la pizzeria Pinotxo van començar un paisatge que ja no deixaria de canviar constantment i cada cop més ràpid. Primer, per satisfer les necessitats que anaven presentant els visitants, i després, amb la migració. Canviava així la tendència poblacional: al començament del segle XX, com a tots els municipis de l'illa, Sant Antoni havia perdut població a causa de l'emigració a Amèrica, sobretot a Argentina i Cuba. Ara es produïa el mateix moviment a la inversa.
“La gent acomodada, amb prou diners, no es planteja deixar la seva família i moure's a un altre país. Per contra -i ja se sap- quan la necessitat parla, el primer que se li ve a un a la ment és: a quin país puc guanyar qualitat de vida?”. És una reflexió d'Ali, del Pakistan, que ho ha viscut en primera persona. Es va traslladar a Eivissa quan el seu cosí li va dir que necessitava ajuda en el negoci que havia muntat, un local on serveixen kebabs a tocar de la zona d'oci nocturn del poble.
Quan la necessitat parla, el primer que se li ve a un a la ment és: a quin país puc guanyar qualitat de vida?
Ali, de 40 anys, li va preguntar quant li pagaria: “No soc tan jove com per a tirar una jornada llarguíssima per pocs diners. Em va dir que em donaria 1.200 euros per vuit hores de treball, i em va semblar bé”. Així que es va venir a Sant Antoni, on viu de lloguer en una casa per la qual tots dos paguen 1.600 euros al mes, explica a eldiario.es.
Abans, va estar a Louisiana, als Estats Units, d'on es va haver de marxar quan el seu pare era al seu país malalt terminal. Van decidir muntar aquest tipus de negoci a Eivissa perquè, explica, “és més fàcil donar un servei positiu”. “Aquí la gent ve pel que vol i es va, no es posa exquisida”, comenta. Ho diu perquè el xoc cultural, volent oferir un producte de més qualitat, potser seria més evident.
“És constant veure els turistes embolicar-la pel carrer”
Percep aquest xoc en la “delinqüència” que veu a l'illa, sobretot a les nits, enfront del seu establiment del carrer de la Mar. “Aquí la gent pot tenir el que vulgui, especialment drogues a l'estiu. És constant veure als turistes embolicar-la pel carrer”, continua. Per aquest motiu, Eivissa li sembla un lloc insegur. Almenys, molt més que el Pakistan, un país més tranquil. A més de vòmits i baralles provocats pel consum d'alcohol i drogues, Ali també atesta, sovint, com les màfies exploten sexualment a dones d'Europa de l'Est per deu o vint euros el servei.
Als carrers que discorren baixant cap al Passeig de ses Fonts, perpendicular i paral·lelament al principal carrer Sant Agnès on Okuda pintarà la seva polèmica obra d'art que pretén regenerar el West End, també hi ha nombrosos locals de striptease que tenen, si no el mateix públic objectiu, bastant semblant.
El xoc cultural va ser el que va motivar a Ana, propietària de dos establiments de menjar colombià de Sant Antoni, a abandonar Suïssa. “Tenia un restaurant, però la gent era molt exigent, així que va haver-hi un moment que em vaig voler anar d'allí el més lluny possible, el vaig vendre i vaig marxar”, compta. Ana, de 45 anys i amb formació de xef privat, és d'origen colombià, amb ascendència austríac-suïssa per part d'una de les seves branques familiars i xilena-espanyola per part d'una altra.
“En general, no surts de Colòmbia si no és per necessitat, perquè és molt bonic, però si estàs amenaçat o si vius en un poble i saps que tindràs oportunitats millors en un altre lloc, t'aniràs. Es tria Espanya per l'idioma”, valora. Això va succeir als set anys (quan es va traslladar al país europeu), així que quan va decidir mudar-se a Eivissa, on ja havia estat amb una família americana per a la qual treballava a Hawaii, no es va trobar amb res nou. “Per a la gent que surt de Colòmbia és distint, perquè el sistema aquí és més rígid, igual que el suís és molt més rígid que l'espanyol”, apunta. Vol dir, amb això, que la rigidesa és relativa i depèn únicament dels costums d'un.
En general, no surts de Colòmbia si no és per necessitat, perquè és molt bonic, però si estàs amenaçat o si vius en un poble i saps que tindràs oportunitats millors en un altre lloc, t'aniràs. Es tria Espanya per l'idioma
A 'Doña Alita' i 'Oiga, Mire, Vea', els seus dos establiments, l'estètica i la música transporten Medellín: prevalen el vermell, blau i groc de la bandera o els productes típics colombians, com el suc de guanabaner l'aiguardent d'Antioquia. I, és clar, el cafè importat. “Quan vaig començar, amb un restaurant al port –que va traspassar–, feia pollastre estil americà, cruixent. El 80% dels nostres clients eren colombians i ens ho demanaven amb mel, perquè és així com es menja a Colòmbia”.
Es va adonar, llavors, que els seus paisans demanaven receptes tradicionals del carrer. “I l'espanyol ve amb curiositat, et pregunta i normalment prova”, explica. A l'altra banda del bar els atén Benemérito, de Cali de naixement. Ella no solia menjar plats similars perquè la seva família es prevenia que no li passés res al carrer.
Quan Ana va presentar el projecte a l'Ajuntament per participar a les casetes de Nadal de Sant Antoni, el desembre passat, es va adonar que el proper any s'hauria de cuidar més de detallar que els bunyols o la xocolata amb formatge són “dolços típics nadalencs” a Colòmbia (és un requisit per vendre). Aquest, se l'han tombat. “Per mi era una cosa normal, però no ho vaig descriure bé perquè ells poguessin entendre-ho”, explica.
Els asiàtics, més minoritaris
Segons les dades del cens del 2024 publicat a l'INE, Sant Antoni té ara mateix gairebé 29.000 habitants, més d'un 26% dels quals són estrangers. Les principals nacionalitats, de més a menys presència, són la marroquina, la britànica, la colombiana, l'argentina i la italiana. Pel que fa a Àsia, han estat menors les migracions, reduint-se a menys d'un centenar les persones que s'han traslladat des de la Xina i el Pakistan i viuen ara al municipi.
Cristina i Àlex van arribar el 1994 des de Wenzhou, una ciutat de la regió costanera de Zhejiang, situada gairebé davant de Taiwan. Es van assignar noms espanyols per facilitar la pronunciació als residents, encara que els seus fills ja els tenen registrats al document d'identitat. “Els seus trets són xinesos, però la seva ment és com la vostra, pensen en espanyol”, detalla Cristina.
Segons les dades del cens del 2024 publicat a l'INE, Sant Antoni té ara mateix gairebé 29.000 habitants, més d'un 26% dels quals són estrangers
La propietària rep els que entren al restaurant Gran Xina, un dels asiàtics més antics de Sant Antoni, amb tota l'hospitalitat del món. És la mateixa que, assegura, li han brindat els portmanyins des de la seva arribada. A la carta on els comensals trien el menú, la parella relata breument la seva història: “Arribem a l'illa buscant un lloc on compartir l'essència d'una llar xinesa i amor pel menjar familiar”.
També expliquen que, a través de la cuina, han intentat unir el sabor del seu país amb els productes eivissencs. Cristina diu que el cuiner és un crac alhora que menysprea el seu espanyol: “Jo no sé gairebé res, però els meus fills –que també dominen el xinès mandarí– i el meu marit, sempre utilitzen l'espanyol entre ells”, afirma.
Abdul, d'origen magribí, representa l'extrem contrari: forma part del grup de migrants de fora d'Europa més majoritari de Sant Antoni. Espera a ser atès a la carnisseria Hertugrul, que ven carn Halal, i s'emporta les mans al cap quan escolta preguntar si el fetge és de porc: “Porc no!”. A més, està en ple Ramadà. Es fa omplir una bossa sencera de diferents menjars per quan arribi l'hora de trencar el dejuni, després de la pregària del capvespre o Maghrib.
La població que segueix la religió musulmana a Sant Antoni compleix els cinc precs del dia en aquest període d'introspecció islàmica a la Mesquita el Fath, a prop de Caló des Moro. La porta d'entrada és una fusió entre l'estil arquitectònic àrab i l'eivissenc i dóna servei al voltant de 1.500 musulmans que hi ha al municipi. Hi ha almenys dos temples islàmics més a l'illa, un a Santa Eulària i un altre a Vila; als voltants de la necròpolis Puig des Molins, on encara es pot estudiar la rica herència deixada pels àrabs a Eivissa.
Abdul ve del Rif, on a més de rifeny es parla espanyol, i compta amb cert ressentiment que l'altre dia una dona li va preguntar si podia beure aigua. “És clar que no! No es pot beure aigua, dejuni és dejuni”, expressa. Diu que els eivissencs sempre l'han acollit molt bé, encara que es prenen aquest tipus de preguntes com una mena d'ofensa perquè pertanyen a la seva vida íntima.
Claus en el creixement poblacional
A Balears, la població ha crescut un 2% el darrer any, situant-se en més d'1,2 milions d'habitants. En el cas d'Eivissa, es van superar els 159.000. Tenint en compte que la natalitat i les defuncions s'equiparen a les xifres d'anys anteriors, la clau de l'increment poblacional és la migració de persones d'altres països, creant tres blocs segons l'origen molt similars. La població estrangera, els ciutadans d'altres comunitats autònomes i els eivissencs ja configuren la realitat de l'illa a terços iguals.
Per descomptat, Sant Antoni ja no té només dues pizzeries, sinó que els forns de llenya han proliferat i ara gairebé se'n pot comptar una a cada cantonada. El local de Davide (una petita sucursal d'un restaurant de Vila) és un petit racó d'Itàlia, en concret, de Milà, d'on és originari. En aquests pocs metres quadrats de Sant Antoni ell fa la massa amb compte, amb uns quants dies de fermentació, seguint una recepta que coneix a la perfecció.
Giuseppe fa malabars amb la pala de la pizza a Can Mami, en un carreró davant de la biblioteca municipal, darrere de caixes i caixes amuntegades per a les comandes a domicili. Ara estan tranquils, però més tard, a partir de les 20 hores, el telèfon serà un infern de trucades. A l'altra punta del cas urbà, un altre italià acaba d'obrir un restaurant nou on cuinen un uruguaià i un portuguès. Conviu, al carrer Ample, amb els comerços de diversos eivissencs. I així es va configurant amb el pas dels anys el paisatge de Sant Antoni.
0