Cinc idees sobre el rearmament

1) La fi del deute zero

Europa va edificar la seua prosperitat després de la Guerra Freda sobre una idea de futur postmaterialista: una societat de serveis i benestar dins d’un ordre financer, comercial i de drets humans sota el paraigua de l’ONU. La globalització com a plasmació pràctica del “final de la història” de Fukuyama. Però tot això s’aguantava sobre tres pilars ben materials: les mercaderies xinèses barates (i l’accés al seu immens mercat), el gas i el petroli russos, i la protecció militar dels Estats Units. En només cinc anys, i amb la crisi del 2008 com a ressaca de fons, estos tres suports s’han anat esbocant un darrere l’altre.

La pandèmia ens va recordar que poden existir xocs externs incontrolables, capaços de rebentar les cadenes de subministrament just-in-time. I, quan arriba l’escassetat, cada país prioritza els seus ciutadans. L’estat va tornar a exercir la seua funció bàsica: garantir la supervivència de la societat. Es van imposar restriccions impensables i es van mobilitzar recursos quasi infinits a través de l’emissió de moneda i deute, aconseguint miracles econòmics: mantindre l’activitat amb els serveis tancats, posar en marxa vacunes en mesos, suspendre regles fiscals que fins aleshores semblaven inamovibles. Com Keynes va dir fa un segle: qualsevol cosa que imaginem, ens la podem permetre.

Els fons NextGeneratio finançats amb deute europeu conjunt (els famosos eurobons), eren justament la mena de proposta que Varoufakis i Tsipras van defensar el 2015 per resoldre la crisi europea, i que Merkel i companyia van rebutjar de forma vehement. Ara, amb el rearmament europeu impulsat per la segona presidència de Trump, la història sembla repetir-se. La necessitat d’inversió en defensa ha conduit a una nova flexibilització dels límits d’endeutament públic, amb la proposta d’un nou paquet d’eurobons d’una magnitud comparable als NextGeneration. Fins i tot Alemanya, que durant dècades ha encapçalat l’oposició al deute europeu, està a punt de modificar el seu propi límit constitucional de dèficit (el model de l’infame article 135 de la Constitució espanyola, que PP i PSOE van pactar el 2011). Berlín es prepara per aprovar un paquet de despesa massiu que inclou, a banda de l’increment militar, 500.000 milions en infraestructures i 100.000 per a la transició climàtica. Impulsat, i això no és poca cosa, per un canceller conservador i exbanquer d’inversió. Estem, com a mínim, davant d’un nou temps polític i econòmic.

2) Què és la defensa?

Però, és realment necessària esta despesa? És un debat legítim. Jo mateix no creia possible la invasió russa d’Ucraïna el 2022. Pensava que era un relat alarmista i bel·licista de la CIA i els grans mitjans, i que els països de l’Est d’Europa exageraven per la seua història. Però m’equivocava. La guerra ha demostrat que els incentius de mercat i les sancions no poden frenar un lideratge autoritari decidit a actuar, i que una economia de guerra com la russa és molt més resilient del que es pensava.

Vam calcular malament els riscos, i els qui advertien sobre la fragilitat del sistema de seguretat europeu tenien raó. Hem d'estar preparats per tornar-nos a equivocar: dir ara que una invasió russa de la Unió Europea és poc probable és tan cert com que continua sent un risc a tindre en compte. Els Estats Units poden tindre motius interns i econòmics per desentendre’s de la defensa europea, però això no canvia el fet que la seguretat del continent, i amb ella bona part del seu benestar, s’ha sustentat durant dècades sobre la despesa militar nord-americana i la presència de les seues bases. Pot ser que siga una situació electoralment passatgera, però sembla raonable plantejar que l’arquitectura de seguretat europea –tant en àmbits tradicionals com el militar, com en camps més nous com la ciberseguretat– no depenga de la decisió d’un grapat d’electors de Wisconsin cada quatre anys.

L’actual fase de geopolitització i competició entre grans potències ens obliga a recordar veritats incòmodes en matèria regulatòria: les empreses tecnològiques nord-americanes estan obligades per llei a col·laborar amb el seu govern en matèria de dades i informació sensible. El comportament de Musk, Zuckerberg i companyia ens mostra fins a quin punt són instruments de la política del seu país, i viceversa. Passa exactament el mateix amb les empreses xinèses en àmbits com el 5G o el control de xarxes elèctriques.

En este escenari, la defensa ja no es pot entendre només com la compra d’armament convencional, sinó com la capacitat d’un estat o una regió per garantir la seua autonomia tecnològica i protegir infraestructures crítiques. De fet, la Unió Europea, en l’informe Draghi, el seu document estratègic més important, destaca la importància d’àmbits com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, els satèl·lits, les xarxes elèctriques, les telecomunicacions i el transport com a eixos clau d’una estratègia industrial i de defensa europea. L’informe, per cert, planteja la necessitat d’uns 800.000 milions d’euros d’inversió anual (és a dir, uns NextGeneration cada any) per mirar de solventar l’endarreriment tecnològic i industrial europeu. 

3) La guerra multidomini

Ja anem veient que la defensa és un concepte molt més ampli en matèria econòmica que la simple guerra. Però, cap a on està evolucionant la guerra en si mateixa? La resposta a este nou paradigma és un rearmament convencional massiu? Tot apunta que no.

El model clàssic que imaginem, en què fàbriques com les de Volkswagen es posen a produir tancs per a Rheinmetall, és en bona part un anacronisme. L’hegemonia nord-americana després de la caiguda de l’URSS, junt amb les guerres del Golf o la invasió de l’Afganistan, van ensenyar a potències com Rússia, la Xina o l’Iran que enfrontar-se directament amb un exèrcit superior en diners, tecnologia i poder aeronaval és un suïcidi. Per això, van desenvolupar estratègies de negació A2/AD (anti-access/area denial), pensades per fer inviables els atacs aeris i obligar l’enemic a avançar a cegues, amb grans pèrdues humanes i materials. Basades en míssils de llarg abast, sistemes antiaeris avançats, satèl·lits de vigilància i drons, estes estratègies fonamentalment defensives han convertit la guerra moderna en una lluita de desgast, més que no en una guerra de moviment; i a més resulten solucions molt més barates que els portavions i F-22 de l’exèrcit nord-americà.

Això és exactament el que hem vist a Ucraïna: després del fracàs inicial de la invasió russa i del suport tecnològic occidental a Kíev, el front s’ha estabilitzat en una guerra costosa i sostinguda durant anys. Els guanys territorials es mesuren en pocs quilòmetres i la lluita es concentra en atacs constants de míssils i drons per destruir infraestructures crítiques –xarxes elèctriques, telecomunicacions, carreteres, línies ferroviàries, preses– i deixar l’adversari sense capacitat operativa. Sense suport aeri i telecomunicacions per satèl·lit, la guerra terrestre no és molt diferent de la Primera Guerra Mundial: trinxeres, posicions fixes i ofensives que es cobren un preu humà alt per cada petit avanç.

Este canvi explica per què els Estats Units, en la seua Tercera Estratègia de Compensació, van acunyar el concepte de guerra multidomini, on els conflictes ja no es decideixen només a terra, mar i aire, sinó també en l’espai exterior, el ciberespai i la guerra electrònica.Per a això aposten per forces més menudes, descentralitzades i tecnològicament avançades, reduint la necessitat de grans operacions convencionals; a això li diuen operacions en mosaic. Els conflictes d’Ucraïna i l’enfrontament entre Israel i l’Iran són una mostra clara d’este nou model: una guerra d’intercepció entre míssils i drons, on la batalla no es lliura tant sobre el terreny com en l’aire i l’espai; la clau és la diferència de costos entre atac i defensa per obligar l’adversari a negociar.

Recomane molt llegir Guerra multidominio y mosaico de Guillermo Pulido (Catarata, 2021) a aquest respecte. 

4) Campions continentals o keynesianisme distòpic

L’informe Draghi proposa crear grans empreses campiones europees capaces de competir a escala global, prenent com a referència l’èxit d’Airbus en aviació. Tot i reconéixer la importància del model social europeu, no planteja mecanismes de cogestió, participació accionarial pública ni integració de les pimes i l’economia social en la política industrial. L’enfocament prioritza la competitivitat global i la innovació tecnològica per damunt de l’adaptació a les estructures socials europees. I tampoc contempla que no tots els sectors tenen la mateixa complexitat i les barreres d’entrada que tenen l’aviació o l’energia nuclear.

El problema de crear conglomerats tan grans és que es poden reproduir dinàmiques com les dels Estats Units, on un model inicialment basat en la innovació i la competència ha derivat en una concentració extrema del sector tecnològic. És cert que molts avanços civils –Internet, GPS, microones– van nàixer de la investigació militar pública, però amb el temps Silicon Valley s’ha convertit en un oligopoli amb accés privilegiat a contractes públics i una relació problemàtica amb el poder polític. El risc és evident: la defensa i la sobirania tecnològica europees podrien acabar depenent d’unes poques corporacions incontrolables.

Un contramodel interessant per la seua actualitat és el xinès. El model xinès d’innovació funciona amb una intervenció directa de l’Estat, que no es limita a regular el mercat, sinó que fixa objectius econòmics i tecnològics clars. La inversió pública es dirigix cap a infraestructures industrials, tecnologia i recerca, i les administracions regionals i locals tenen autonomia per captar inversions i finançar projectes segons les seues necessitats. Això genera un ecosistema altament competitiu on múltiples actors experimenten i desenvolupen solucions en paral·lel. L’èxit de recent de DeepSeek és un exemple perfecte d’aquesta innovació distribuïda. 

A diferència del model occidental, el govern xinès no selecciona prèviament uns pocs “campions nacionals”, sinó que deixa que la competència extrema trie els guanyadors. L’Estat establix les àrees prioritàries, però és el mercat qui determina els projectes que sobreviuen. No hi ha proteccionisme absolut ni garanties de supervivència per a les empreses participants: la competència és ferotge, els marges de benefici són mínims i la majoria d’empreses acaben fracassant. Només unes poques aconseguixen consolidar-se com a líders industrials.

Este sistema ha permés a la Xina liderar sectors estratègics com panells solars, bateries o vehicles elèctrics, però té un cost social molt alt. La pressió per rendir al màxim es tradueix en jornades laborals extenuants, salaris baixos i escassa protecció per als treballadors. La precarietat forma part del mateix sistema: la rendibilitat de moltes empreses es basa en marges molt estrets i en la capacitat de reduir costos al mínim. És difícil imaginar la població europea adoptant voluntàriament un model de vida així. 

Europa ja ha experimentat amb models híbrids similars, com la compra de vacunes durant la pandèmia, on diversos projectes competien sota un mateix paraigua d’incentius públics. No obstant això, a diferència de la Xina, la majoria d’estats europeus no tenen estructures tècniques prou sòlides per gestionar programes industrials d’alta complexitat de manera sostinguda.

Això es deu a diversos factors: una estructura institucional feble per liderar la I+D, falta de personal tècnic amb poder de decisió dins de l’administració i l’absència d’una tradició d’integració cívico-militar en la política industrial. En comptes de disposar d’organismes públics que coordinen directament la innovació estratègica, molts estats europeus han externalitzat estes funcions a consultores privades o han deixat la responsabilitat en mans d’un nombre reduït d’actors corporatius, la qual cosa els limita enormement.

5) Defensa planetària de codi obert

Des dels temps dels acords de postguerra fins a les narratives pròpies de la ciència ficció, la percepció d’una amenaça comuna ha impulsat la cooperació entre estats. Hui, la defensa no es limita a l’armament convencional: inclou intel·ligència artificial, telecomunicacions i infraestructures tant físiques com digitals. La novetat és que estem en una època en que la qüestió climàtica ha convertit el planeta sencer -la biosfera- en un únic subjecte polític: o ens salvem tots junts o ens socarrem també junts. No hi ha escapatòria, l’únic que podem elegir és com adaptar-nos-hi.

Així vist, la crisi climàtica i la seguretat són dos aspectes d’un mateix problema. La lluita per recursos escassos -ara, els minerals i les terres rares- alimenta els conflictes i reforça la militarització. L’única alternativa realista és una estratègia de defensa que integre la transició ecològica com a prioritat estructural, fent de les renovables i l’accés a tecnologia un pilar fonamental d’un problema que és essencialment planetari.

Si estes tecnologies es concentren en monopolis privats i/o blocs geopolítics, el món seguirà operant sota una lògica de suma zero. En canvi, potenciar tecnologies de codi obert i lliure accés pot garantir un ecosistema tecnològic divers i reduir dependències. DeepSeek en IA o BlueSky en xarxes socials demostren que és possible construir alternatives de codi obert als oligopolis tecnològics. 

Per garantir la continuïtat això ens cal aplicar una política militar eminentment defensiva, que aposte per la protecció d’infraestructures crítiques i la dissuasió tecnològica, i no per la projecció ofensiva de força cap a l’exterior. Un model basat en tecnologia d’ús dual –amb aplicacions civils i militars– pot convertir la investigació en defensa en un motor d’innovació oberta, creant tecnologies compartides i accessibles que reforcen la sobirania sense esperonar una nova cursa armamentística. Apostar per això o per un paradigma antiquat de tancs i servei militar marcarà en bona part el nostre futur, com a europeus i com a espècie.