'Oposición', l’alegoria kafkiana de Sara Mesa

La literatura de Sara Mesa (Madrid,1976) és, sobretot, pertorbadora. Les històries que escriu provoquen preguntes quan no desassossec , situen els personatges en espais enrarits i en situacions incòmodes, i ens col·loquen davant de la condició humana amb totes les seues ombres. La seua darrera novel·la, Oposición, és tremendament pertorbadora, més encara que les anteriors. En ella recrea el laberint gris, quasi demencial, del dia a dia del funcionariat, confinat en una atmosfera tan dantesca que convida quasi al suïcidi, perquè si la vida de moltes persones és això...

Aquest edifici de ciment gris, gran i rodó, a mena de laberint, ple de despatxos i passadissos, és l’escenari on es desenvolupa l’acció, o més aviat la inacció. Un escenari que evoca una presó física i mental. És difícil llegir Oposición i no pensar en Kafka, en El Procés o El Castell, en el retrat feixuc i irònic que feu el gran mestre sobre la burocràcia figura del funcionari. Sara Mesa du ara i ací aquesta visió al seu terreny, a l’administració espanyola, la qual coneix de primera mà i on, de fet, ja va indagar fa uns anys amb Silencio administrativo, un assaig breu, a mena de crònica dels fets, basat en l’absurd i la injustícia d’alguns procediments de l’Administració. A més, la burocràcia, com un sistema artificial desajustat per complet de la vida real, apareixia també en el fons d’algunes de les seues novel·les, com ara Un incendio invisible, Cicatriz, o Cara de pan.

Efectivament, el món que mostra Oposición és un submon que va per lliure, desajustat, separat de la vida real, potser paral·lel, però gairebé aliè a ella. En aquest inframon, la veu narradora que du el mateix nom que l’autora, Sara, (però que tothom escolta Sada, a causa del frenillo que li dificulta pronunciar la r), és una funcionària interina, aspirant a guanyar una oposició, que intenta trobar la seua funció al bell mig del no-res, de la incomunicació i de la incertesa, reclosa en aquesta mola gegantesca i hermètica d’oficines, que l’expulsa alhora que l’absorbeix.

Una gàbia daurada

D’una banda, Sara està contenta perquè per fi té un treball, una estabilitat i una autonomia possible respecte a sa mare. Tanmateix, es troba en un lloc on no sap quina és la seua funció, i aquesta absurditat i desesperació és també un dels temes. La seua superior, Teresa, li diu que la necessita, que esperen molt d’ella, però a l’hora de la veritat sempre la fan esperar, pendent d’un senyal, d’un llum verd que mai no arriba.

D’entrebanc en entrebanc, perduda en la successió de tràmits feixucs i inútils, Sara troba en el llenguatge i en el dibuix una “rebel·lió” subtil, la oposició, una manera de sobreviure o, simplement, de no sucumbir al procés. Sofreix de pura inactivitat, espera ordres que no arriben i, mentrestant, dibuixa i escriu poemes plens d’humor que ajuden a pegar-li la volta al tòpic de l’oficina gris i mediocre, farcida de vides estranyes.

En aquesta espera eterna Sara passa les hores, mira al seu voltant, escolta sorolls, escalfa la cadira i busca i troba una venjança silenciosa. Cobrar per no fer res es pot considerar una fortuna, si partim de la idea d’aconseguir el màxim amb el mínim esforç possible. Però la condició humana va molt més enllà i l’ésser humà necessita sentir-se considerat i valuós. I el malestar pot ser mortal si persevera la farsa que l’obliga a fingir que tot és normal. Aquesta sensació d’estafa i d’engany envers un mateix i envers els altres és un arma carregada.

“Es una vida extraña”, referint-se al funcionariat, diu una companya. Però extraña és poc. En Oposición és anorreadora i va molt enllà, descriu el parany en què pot convertir-se qualsevol oficina, pública o privada, plena d’excessos. El rerefons de la novel·la és la burocràcia i la seua inutilitat, però de nou hi ha molts dels temes que preocupen l’escriptora llibre rere llibre: la llibertat, la soledat, l’autoritat, el desencant, la incomunicació, la incomoditat, la “normalitat” i, per descompta, la resposta humana davant de tot això.

L’aïllament, la falta d’empatia, ser invisibles per als altres, que ni tan sols noten el nostre dolor perquè, a pesar de passar per davant dels seus ulls cada dia, no ens veuen, no ens volen veure, som com espectres “espectro de un funcionario”. Si el món del funcionariat és com el descriu Mesa, és una cursa sense meta, una gàbia daurada on deixar-se morir...

Els dos pilars d’aquesta història són l’atmosfera i el llenguatge, un llenguatge administratiu, embolicat, confús, buit, quasi incomprensible en què “realizar era mejor que hacer y recepcionar mejor que recibir”. El llenguatge serveix també a Sara perquè a través de jocs de paraules s’opose al que li ocorre, d’ací el doble sentit de la paraula Oposición, concurs públic i resistència. Amb el llenguatge Sara busca un propòsit real en el dia a dia i Sara Mesa, un sentit en una escriptura on res no siga sobrer.

La mirada de Sara, un escàner lliure de prejudicis

A través de la mirada de la protagonista coneixem el funcionament de les oficines amb tota mena de detalls: sorolls repetitius, llums que van i venen, silencis, esperes, bromes de mal gust, la manera de vestir dels companys, la parafernàlia diària, les pantomimes per fer creure que allò que fan té un objectiu, una raó de ser. Tot això dona forma a una història pesada, de digestió lenta, que Mesa aconsegueix “salvar” de la monotonia. I això, té mèrit perquè el tema en ell mateix produeix avorriment. Com deia David Foster Wallace: “És difícil descriure la monotonia sense ser monòton”.

Ni distòpica, ni thriller, Sara Mesa du la història d’Oposición al marc realista, com sol fer ella en tots els seus llibres. Ocorre, però, que de vegades sembla una història de fantasmes, de tan rocambolesca, absurda i inversemblant com resulta. Immersa en aquesta atmosfera agra que ho embolcalla tot.

Oposición és el viatge emocional de Sara qui, des de la seua història personal, abraça la realitat de l’oficina. La seua curiositat i una observació atenta la fan estar a l’aguait, llegeix el món i el seu voltant des d’un costat insòlit, sense prejudicis, sobretot en un primer moment quan tot és fascinant, ridícul o inexplicable, però sobretot nou. A poc a poc, com qui no vol, trau a relluir tota l’absurditat del lloc i del sistema. I la seua mirada desencantada i decebuda —una vegada mortes les il·lusions inicials— és la seua veu més crua i irònica.

Sara és una dissident que oposita i fa oposició alhora. Sempre alerta, es malfia de la comoditat, d’un final definitiu, com ella mateixa diu: “Aún no he terminado”.